divendres, 2 de març de 2012

Ramon Gener: "La gent sent la música però no l'escolta"

Opinió 


Ramon Gener és el presentador que ens entusiasma cada dimecres a la nit en el programa Òpera en Texans del Canal 33. Ha estudiat humanitats i ciències empresarials, però ha acabat dedicant-se a la seva autèntica passió: la música, l’òpera. Parlem amb ell a la seu de la productora del programa, Brutal Media, i ens rep amb el seu pentinat perfecte, un somriure brillant i amb texans, per suposat, disposat a explicar-nos tots els secrets del programa de moda del 33.


Com sorgeix el projecte d’Òpera en Texans?
Tot va sorgir a partir de les conferències que faig sobre l’òpera. Un dia va venir la Victòria Pardell, que forma part de l’staff del Liceu i va recomanar-li les xerrades a l’Oriol Aguilar, que abans estava a la Corporació Catalana de Televisió de Catalunya i que ara és el director artístic del festival de Perelada. Ell va pensar que de tot allò en podria sorgir un programa de televisió fantàstic i em va presentar a la productora Brutal Media.
Com van decidir el nom del programa?
Hi havia diverses propostes que, a poc a poc, van anar quedant reduïdes a dues: Les 33 òperes que has de conèixer abans de morir i Òpera en Texans. El primer, però, ja limitava el número de capítols i com que els programes es contracten de 13 en 13 resultava una mica estrany... Així que aquest títol, que era meu, va passar a millor vida i l’altre, del director del programa, Xavier Morral, es va quedar.
Per què fer un programa d’òpera i no de música clàssica en general?
El que a mi m’agrada més és l’òpera... el cant i l’òpera, i és per això que les xerrades que faig giren al voltant d’aquests temes.
Abans ja hi havia un programa d’Òpera, al Canal 33. Es deia Va d’Òpera. El mirava?
Sí, el mirava molt.
I què ofereix de nou Òpera en Texans?
Jo tenia clar que no volia fer un programa de plató, ni tampoc un programa d’òpera a la televisió, sinó que volia fer un programa de televisió que parlés d’òpera. És un matís molt petit, però molt important. No volia que et trobessis a la televisió un seguit de gent que xerrava d’òpera. Volia un programa amb un llenguatge i contingut televisiu i, de pas, aprofitaríem per parlar d’Òpera, tot i que en el mateix format podríem parlar de rellotges o de mobles de l’Ikea.
A quin públic es dirigeix?
Intento adreçar-me a tothom i crec que el feedback és molt positiu, tant de les persones que van sempre a l’òpera com de les que no hi han anat mai. Hi ha feedback al meu Twitter i també al del programa i quan vaig al Liceu o a qualsevol espectacle, hi ha gent que em para i em diu que li agrada molt el programa; mai m’he trobat ningú que em digués que no li agradi, que segur que n’hi ha, però, almenys, no m’ho ha dit directament.
Per tant, no va destinat a la persona que ja té uns certs coneixements musicals?
Mai he ensenyat una nota ni una partitura al programa; mai. Aquest era un dels reptes: no ensenyar cap pentagrama perquè ens canviarien de canal. Quan es va emetre Le Grand Macabre vam intentar explicar com funciona la música contemporània sense explicar gairebé res de música i fer tota aquesta feina sense explicar què és una tònica i una dominant és difícil, però ho intentem perquè tothom s’hi pugui agafar.
Tot i així, a vegades sí que utilitza un vocabulari més especialitzat, com quan parlava del ‘la bemoll’ que tenim tots a dins al programa dedicat a Parsifal, de Wagner...
El tema del ‘la bemoll’ era una tema que independentment de tenir o no coneixements musicals et quedes amb aquest titular. Jo a dins meu tinc un ‘la bemoll’ que no sé què és però el sento. No és tant el concepte musical de ‘la bemoll’, sinó com allò que no saps que és que tots tenim dins: el nostre esperit musical.
Ha tingut problemes a l’hora de dissenyar cada programa?
Molts, cada dia perquè quan vaig arribar a Brutal Media sabia molt de música però no sabia res de televisió. El Xavi Morral, en canvi, ha fet molta televisió i m’ajuda a traduir les meves idees al llenguatge televisiu. La meitat de les idees són seves, i l’altra meitat, meves. El contingut, en canvi, és meu.
Com trien les òperes?


És una mica complicat perquè cal triar òperes de tots els períodes. Al final sempre anem a petar molt al romanticisme, que no m’acaba d’agradar, però, d’altra banda, és lògic perquè té tots els títols més coneguts i com més coneguda és l’òpera, més audiència tenim, com és el cas del programa de Turandot. Ara bé, és curiós perquè Le Grand Macabre és el segon programa més vist. Una altra cosa que fem és aprofitar les òperes que hi ha al Liceu, que accedeix encantat perquè em coneixen a mi i els hi agrada el programa. És una gran ajuda perquè desenvolupar un capítol costa, i si pots tenir la sort de gravar un assaig del Liceu, vulguis o no, ja tens una mica de fil, per agafar l’òpera.


Si tu no llegeixes La Divina Comèdia de Dante no entendràs mai que passa al món per moltes pàgines d’economia que llegeixis



A la primera temporada només ha repetit un compositor: Puccini, del qual van fer les òperes Turandot i Tosca. Agafar diferents compositors és un dels seus altres objectius?
Bé, no del tot ja que a la segona temporada repetirem Wagner (Tristany i Isolda), tornarem a fer Mozart (Les Noces de Figaro), farem Puccini per tercera vegada (Madame Butterfly) i veurem a Verdi (Rigoletto) de nou. El que fem és intentar trobar les òperes que ens donin un contingut suficientment atractiu.
I té pensat fer més programes especials, com quan van dedicar un episodi als castratti, a la primera temporada?
Doncs sí. De fet, farem un programa especial del belcanto, on parlarem de Rossini, Bellini, Donizetti, etc. i tinc altres idees, com fer-ne un altre sobre el naixement de l’òpera, que no sé si acabarà morint, i un altre sobre el ‘coro’, que tinc una idea bestial. Aquests són programes que sobre una idea pivoten moltes coses. A vegades són més simples de fer que una òpera ja que si en una òpera no tens un subjecte potent com pot ser Tristany, pot ser complicat arribar a connectar amb la gent.
Tenen previst ampliar l’abast del programa, incloent-hi altres peces corals com poden ser les passions de Bach?
No, però no perquè jo no vulgui, sinó perquè ens en anem massa lluny. Si les coses van bé no crec que ens aventurem a aquestes altres temàtiques.
Quin és el procés de muntar un programa?
És molt complex. Mira, ho fem de la següent manera. Primer escollim una òpera que generalment proposo jo. A continuació faig una conferència privada amb el director, el realitzador i el guionista. Aleshores reposen un dia i el següent fem un brainstorming a partir del que van apuntar de la xerrada i comencem a debatre fins que desenvolupem, entre tots, una escaleta de guió. I quan aquesta ha passat els filtres de dos o tres dies de repassar-la, aleshores passem això en un guió i una vegada el tenim, el departament de producció es posa a planificar el programa perquè potser necessitem que m’enviïn a no sé on, o com la setmana passada, que necessitàvem un saltador d’alçada i necessitàvem cinc Volkswagen Golf diferents. Després, el programa es grava en dues jornades i mitja. Bé, el mig és en cas d’haver òpera-rock (quan un grup contemporani fa la seva versió d’un fragment de l’òpera de la que tracta el programa), sinó, en dos dies. Llavors, li donem el material al muntador, que fa el programa. Després ho veig jo i amb el director fem el moment post-it, que posem a cada seqüència un número o un nom i enganxem totes les paperetes en un mirall per veure quin és el millor lloc per col·locar cada seqüència i quines veus en off hem de fer. Es fa la postproducció d’àudio, la postproducció de color i es fa el màster, que va a TV3. I mentre tot això està passant tinc quatre programes al cap. Un en procés de conferència, un altre en fase d’elaboració del guió, un altre que ja s’està rodant i un últim que ja està sortint a TV3.
El programa està tot guionitzat o hi ha improvisació?
Tot està bastant guionitzat però al final cal tenir la cintura suficientment flexible per poder reaccionar a mil imprevistos.
Què és el que li agrada més del programa?
La gent, però ja no només del programa, sinó de la vida.
I el que li agrada menys?
El que m’agrada menys del programa? Doncs no ho sabria dir. No hi ha res que no m’agradi, faig la feina amb molt de gust. Tinc un equip molt maco, que està format per gent que treballa molt i molt bé.
Hi ha algun programa en concret que li hagi agradat més?
Bé, recordo tots els programes amb igual d’il·lusió. Evidentment hi ha alguns que surten més bé que els altres, però els recordo tots. Si n’he de triar un et diré el primer, Don Giovanni, on vam gravar la primera seqüència a Montjuïc en un dia que feia molt de fred.
Al programa és una mica showman. És part del paper?
No. Jo sóc així. Ningú em diu com haig de parlar a la càmera o què he de fer. Quan tot això va començar i em van presentar el Xavi perquè m’ajudés en tot aquest tema, el primer que va fer va ser assistir en una de les meves conferències. Després va dir que havíem de fer unes proves de càmera perquè les veiessin a TV3 i vam fer com un microprograma de cinc minuts. Això que veus tu a la televisió és el mateix que faig a les conferències i el mateix que vaig fer a les proves de càmera. És perquè m’agrada molt del que parlo.


Qualsevol persona que no domini tres o quatre idiomes està morta



De quina manera l’ha canviat sortir a la televisió?
Ara hi ha gent que m’atura pel carrer i em demanen que em faci una foto amb ells, però tothom és molt simpàtic i em demanen les coses amb molt de respecte, però intento ser com sempre. A vegades sí que et passen coses. Per exemple, ara al Trambaix surt la meva cara a tot un tramvia. A vegades em fa una mica de cosa, no vergonya, però... no ho sé. Una altra diferència és que quan vaig al Liceu he d’entrar i sortir una miqueta per la porta dels artistes per què, si no, no puc marxar de la gent que m’atura. Però intento ser el de sempre i gaudir de la vida i la gent com sempre ho he fet. Espero que la televisió no em canviï en res.
Òpera en Texans ha estat el tret de sortida d’una carrera televisiva?
No ho sé, depèn. Veig que el món de la televisió és molt més immediat. Anem gairebé dia a dia. Sí que hi ha coses per fer i que m’han demanat de fer, i alguna cosa o altra faré. A mi m’ha agradat molt aquesta experiència i m’agradaria seguir perquè m’ho passo molt bé. Ara em sento com els jugadors de futbol, que els pregunten si renovaran d’aquí un any i diuen que no ho saben, perquè estan concentrats en el partit de diumenge. Jo pensava quina resposta més imbècil, però a mi ara em succeeix el mateix. Rebo propostes però ara per ara no ho sé, perquè no puc pensar amb totes aquestes coses ja que tinc el cervell molt ocupat amb el que faig. La meva obligació és pensar només en el següent programa.
Creu que la música clàssica està en crisi, avui?
A veure, aquesta és una pregunta molt complicada. Jo crec que es produeix una paradoxa. Jo sóc del parer que la gent jove està molt més preparada que la gent gran. Tothom pensa el contrari però jo quan vaig entrar aquí vaig exigir que el meu equip fos vint anys més jove que jo perquè penso que la gent jove està més preparada, però la paradoxa és que quan vas en un concert la gent que hi va és gent gran. La primera reflexió és: tots hem de passar per un procés de maduració i aquest ens porta a la música clàssica quan ja es té una certa edat i només si tens una sensibilitat molt especial hi arribes abans. En el meu cas, la música m’ha apassionat sempre; i m’ha apassionat la clàssica, la del renaixement, la barroca, la romàntica, el rock, el heavy metal... Intento desxifrar què hi ha darrere de cada música i la que més m’agrada és aquella que és capaç de dir-me més coses, que normalment correspon a la música clàssica. El que passa és que per a escoltar aquest tipus de música necessites una actitud més activa. Es a dir, la gent sent la musica però l’escolta poc. El que passa és que anem de pressa. Parar per rebre tot el missatge que hi ha rere una obra és molt feixuc perquè són hores de música i requereix concentració i voluntat. És una miqueta el mateix que intentar llegir el Quixot sense cap tipus de preparació perquè a les dos pàgines estàs mort però, en canvi, per llegir el Codi da Vinci no necessites preparació prèvia.
Tota la música clàssica requereix la mateixa preparació?
Jo tinc la teoria de que tothom té la seva òpera i si tu et preguntes amb quina òpera has de començar, què t’he de dir: La Traviata? Potser per tu no té cap mena de substància i és una cosa passada de moda, tot i que per una altra serà fascinant. El meu procés va ser començar amb l’òpera italiana de Bellini, Donizetti, Rossini, Verdi... I a partir d’aquí, quan tenia el cap embotit d’escoltar això, em vaig obrir al món germànic. Vaig començar a estudiar alemany, em vaig casar amb una alemanya i vaig anar cap al món germànic que a mi, intel·lectualment, em dóna més satisfacció. Però cada persona és un món.
Com podem trobar la nostra òpera, doncs?
Si jo pogués estar amb tu una hora i em parlessis sobre tu: com ets, d’on vens, on vols anar, què estàs fent, què escoltes, què estudies, per què ho estudies, si quan tens una relació amb algú, ja sigui d’amistat o amorosa, la vius d’una manera o d’una altra, si vius aquest tema polític o no, etc., em faria un perfil i jo em comprometo a clavar-te l’òpera. Però fer-ho requereix tot aquest esforç. Llavors et diré llegeix-te aquests llibres i ves a veure aquesta òpera. Sinó, caiem en l’error de recomanar l’òpera italiana, que a mi, personalment, em costa una mica. Sens dubte és una gran música i està molt bé, però cada vegada està una mica més lluny de les meves inquietuds.

En Ramon Gener a la productora d'Òpera en Texans, Brutal Media.


Per entendre l’òpera necessites dominar idiomes?
Els idiomes són bàsics per a qualsevol cosa a la vida, no només a l’òpera. Qualsevol persona que no domini tres o quatre idiomes està morta ja que el món és molt petit i cada dia és més petit; hem de fer cas als americans quan diuen‘Think Global’. S’ha d’anar on hi hagi feina. Potser algú té moltes coses per oferir però el seu país no. Aleshores aquesta persona haurà de buscar el lloc que necessitin els seus serveis. A més a més, els idiomes obren les ments de les persones i el valor més gran que té una persona és la capacitat de comunicar-se amb els altres. Ho pots fer amb català,que és la nostra llengua, però ho pots fer amb molts altres idiomes perquè ho puguis compartir amb molta més gent i en això, nosaltres, com a país, estem fallant molt.
Llavors creu que la repulsió que causa la música clàssica a la majoria de gent jove és un problema educatiu?
Els joves van amb l’iPod i senten música mentre estan fent altres coses, però costaria molt trobar una persona que realment estigués escoltant la música que té a l’iPod, ja sigui música clàssica o Lady Gaga. Segurament, mentre té la música, o mirarà el videoclip o bé estarà navegant per Internet. Crec que no existeix ningú, gairebé, que es posi la música, s’assegui i escolti. Si el jovent no és capaç de fer això amb una cançó de Lady Gaga, com ho ha de fer amb el Lohengrin de Wagner? Per tant, jo crec que l’educació dóna avui en dia molta importància a tot allò que és tangible i dóna molt poca importància a tot el que és intangible.


Si jo pogués estar ara una hora xerrant amb tu, em comprometo a clavar-te l’òpera de la teva vida



S’hauria de donar, per tant, més importància a les humanitats i a les arts?
Sí, perquè crec que es comet l’error de pensar que només és profitós allò purament tècnic i que tot allò que no ho és, no tingui valor en si mateix. Això genera joves macats d’educació emocional. Si tu no llegeixes La Divina Comèdiade Dante no entendràs mai que passa al món per moltes pàgines d’economia que llegeixis i t’ho diu algú que ha estudiat empresarials. Si tu l’únic que saps fer és un balanç i no entens ni a Dante, ni a Petrarca, ni a Cervantes, ni a Shakespeare, estàs mort. Veus el món en blanc i negre i et penses que tot és així quan en realitat hi ha un seguit de persones que estan explicant com és el món des de fa molt de temps. Per què de que serveix que pensem si no sabem què és pensar? De que serveix que pensem com sortir de la crisi si no sabem com pensar? I per saber com s’ha de pensar s’ha d’estudiar filosofia, que, avui, és vista com si no servís per a res. Aquí està el gran problema.
Això se solucionarà o és un peix que es menja sempre la cua?
Ara et diré una frase del Johan Cruiff, que feia: ‘Estamos jugando muy bien. Por lo tanto lo único que puede pasar es que el siguiente partido empecemos a jugar mal.’ Doncs ara, que estem a baix, ja no podem anar més a baix. A la vida tot és cíclic. No sé cap on va el món, però la persona que tingui respostes a tot això és un bluf. Jo normalment no tinc respostes; tinc preguntes. Si jo anés a una classe de filosofia i el professor m’expliqués les respostes tindria un greu problema amb aquell professor perquè jo entenc que les persones que t’han d’ajudar a educar-te són aquelles que et plantegen a tu les preguntes adequades, perquè aquestes preguntes són les que sempre han regit el món. A partir de les preguntes adequades, mirem de discutir sobre les respostes, però no hi ha respostes, jo no les tinc, ningú les té. Però si no som capaços de reflexionar sobre les respostes de manera humanística es produeix un greu problema, com el que estem tenint avui en dia.
Mira molt la televisió?
Ara estic començant, des que vaig començar el programa i només miro la televisió que penso que em pot millorar a mi com a professional de la televisió. Abans no la veia mai i quan arribava a casa el que feia era asseure’m al piano i estudiar. Però ara me n’adono que la televisió pública fa una funció molt important perquè van ser capaços d’arriscar-se i donar el vistiplau a un programa cultural com és Òpera en texans, que parla de cultura d’una manera accessible per a tothom. Les televisions privades mai no l’haurien acceptat. Ens haurien dit que estem bojos! En aquest sentit La 2 o el Canal 33, intenten netejar les consciències fent aquest tipus de programes. La resta és una televisió que té uns altres valors, que no són els que jo compartiria, però sembla que és el que la gent mira. Nosaltres, el dia de més públic, tenim el 2% de share, però a la mateixa hora, un programa que penses que és infame té un 20% de share. Entenc que és més fàcil mirar segons què que no requereix cap tipus d’esforç que la cultura.
És per un prejudici a la cultura o a la música clàssica?
No ho sé, però no ho entenc. Jo trobo que és molt divertit anar al Museo del Prado, però és clar, per anar-hi i poder veure un Tiziano, un Rubens o un Veláquez cal abans haver tingut una inquietud intel·lectual i haver-se preparat una mica, sinó el veus durant cinc minuts i te’n vas. És com si et passen per davant el primer acte d’una òpera i te’n vas sense entendre res. Però a la gent li costa fer l’esforç i és molt més fàcil accedir a coses molt més mastegades.
I Internet i les xarxes socials són un punt positiu?
Jo crec que són un punt positiu per a tot sempre que se’n faci un ús adequat. No crec que les coses siguin bones o dolentes de per si, tot depèn de l’ús que els hi donem. La lectura és nociva? Depèn de l’ús que en facis i gual que la PlayStation. De música també hi ha de bona i de dolenta
Quina és la seva òpera preferida?
Aquesta és una pregunta impossible de contestar. Torno a la resposta típica. La meva òpera preferida sempre és l’òpera que estic treballant en aquell moment.
I ara amb quina òpera està treballant?
Ara estic treballant amb cos i ànima amb Rigoletto, però també amb Tristany i Isolda i Il Burbero de buon cuore de Martin i Soler. Crec que és la meva obligació que quan estic estudiant Rigoletto aquesta sigui l’òpera que més m’agradi perquè si no sóc capaç que m’entusiasmi, no sóc capaç de donar-ho tot i explicar-ho de la millor manera. Si penso “Quin compositor més mediocre”,la meva manera a l’hora de transmetre-ho és també molt diferent. Has de posar-ho tot en el que treballis. Evidentment que tinc òperes o compositors. La meva cadena és: Bach, Mozart, Beethoven, Wagner i Richard Strauss però a partir d’aquí intento sempre entusiasmar amb el que estic treballant.
Hi haurà tercera temporada?
És molt possible. Només falta que digui que sí.
La icona de la seva pàgina web i de Twitter és una clau de fa. Algun motiu especial?
La clau de fa és perquè jo quan cantava era baríton i tant els baixos i els barítons canten amb clau de fa. És per això que li tinc una estimació especial. De fet, el meu clauer també té un símbol amb la clau de fa.



3 comentaris:

  1. El problema que tinc quan escolto òpera és que no en tenc el què diuen. En certa manera no m'importa perquè realment el que m'interessa és que el em transmet la música que en aquell moment estic sentint, i dic sentir perquè són un cúmul de sons que entren dins meu i em fan sentir unes sensacions i unes emocions que un altre tipus de música no em transmet. Suposo que no m'he de conformar amb això ja que aquelles notes han estat fetes per un text, una situació concreta d'uns personatges que tenen una història una vida que ens l'estan explicant.

    Trobo molt bé que es facin aquests programes per acostar a la gent al món de la música, en aquest cas al de l'òpera. Tot el que es faci per donar a conèixer la música, endavant, sigui música antiga, clàssica, moderna, tradicional, això sí, sempre que sigui bona música!!!.

    Marian

    ResponElimina
  2. No sé si responent a les preferències de Ramon Gener, i a les meves també, tindrem el gust d'assaborir en el programa, una exquisida òpera de R. Strauss com és el "Capriccio", que tracta precisament de la música i les paraules. El dilema és: que és primer? la música o les paraules....difícil de decidir, ja que tant una com altre són igualment importants en qualsevol òpera.

    Una entrevista molt interessant aquesta, on es fa palès l'entusiasme de l'entrevistat envers la música que l'ha portat allà on és ara com a coneixedor del gènere i divulgador excel·lent. Tant de bó moltes persones es "converteixin" en admiradors i aimadors d'aquest gènere tan complet que és l'òpera, gràcies a aquest entusiasme contagiós que obre finestres al gaudi de la bellesa del cant i de la paraula fonent-se en una sola cosa: òpera.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Montse,

      Jo també coincideixo que 'Òpera en Texans' és un programa fantàstic que ajuda a apropar l'òpera a tothom d'una manera amable i distesa. Tot i així, com dius, dubto que tractin l'òpera "Capriccio" de Strauss, ja que potser no és prou coneguda per què es pugui treure prou suc en el que és l'espectacle mediàtic televisiu. Una llàstima. Gràcies per les felicitacions per l'entrevista!

      Elimina