Lídia Heredia: “El Twitter ha acabat amb els SMS a la televisió”

Entrevista feta conjuntament amb Iris Baño, Mireia Biel, Cristina Ciudad, Alba Mora i Xènia Santigosa

Lídia Heredia no té Twitter ni Facebook, però està al capdavant del Banda Ampla, el programa de debat ciutadà que s’emet cada dijous a TV3; un programa que la mateixa Lídia defineix com “una petita mini-xarxa social de 90 persones”. És per això que parlem amb aquesta cèlebre periodista sobre les noves tecnologies i les plataformes digitals emergents, pocs mesos després d’inaugurar l’any acadèmic 2011-2012 de la Facultat de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Com va sorgir la idea del Banda Ampla?

El Banda Ampla sorgeix d’una petició de la direcció de TV3 ja que feia molt temps que no hi havia a la graella un debat de participació ciutadana. És a dir, TV3 no buscava una tertúlia d’experts, sinó una tertúlia molt més oberta a tothom. En certa manera, es volia recuperar la  tradició que havien deixat en Joaquim Maria Puyal, en Josep Cuní i en Ramon Pellicer.

Quan de temps es triga a preparar un programa?

Tota una setmana. Nosaltres treballem de dimecres per dijous següent. Al principi ens costava més ja que treballàvem a 15 o 20 dies vista. Això passa perquè és un programa nou, que  no té referents directes i, amb el pas dels programes, veus que necessites coses que no havies previst i altres coses que havies planejat no funcionen. Per tant, els primers mesos són de reajustos. Per altra banda, si preparem un tema per dijous següent però durant el cap de setmana passa alguna cosa rellevant, solem canviar el tema excepcionalment i preparem el programa de dilluns a dijous.

Com escullen els temes del programa?

Tenim el calendari d’actualitat, que seguim molt de reüll perquè tampoc volem que ens marqui excessivament ja que no tots els temes que són notícia tenen les possibilitats d’obrir un debat. El que fem és estirar el fil de les notícies per trobar el tema de reflexió i muntar el programa. D’una banda, per tant, hi ha l’agenda d’actualitat i els imprevistos i de l’altra, els temes que treballem des d’aquí. A vegades també tinc capritxos de fer algun tema en concret, però que de seguida, si ens hi posem i no funciona, l’abandono. El problema és que la idea t’ha d’aguantar 90 minuts i no totes les idees valen per això. Després hi ha el que proposa la gent. És el cas d’un malalt de bipolar de Tarragona que ja havia trucat feia un any i que ara li fem el programa dedicat. És a dir, no responem de seguida als temes del ciutadà, però sempre ho acabem tenint en compte.

Distribueixen els debats d’alguna manera especial?

Un cert equilibri l’hem de mantenir. Però a vegades, mantenir temes de caire molt vital, sense que estiguin lligats necessàriament a l’actualitat... mirem que no se’ns empalmin més de dos, ho distribuïm una mica. A més, com que som una redacció molt periodística, el cos ens demana connectar amb l’actualitat, que després no vol dir que agradi més, ja que moltes vegades són aquests debats atemporals els que crien més a la població. És a dir, volem un equilibri sense obsessionar-nos.

Què és el que més li agrada del Banda Ampla?

A mi m’agrada que cada setmana toquem realitat. A mi m’agrada molt estar al carrer com a periodista i com que fa molts anys que no hi sóc. I amb el Banda Ampla no vaig al carrer, però el carrer ve al plató i que hi hagi 90 persones al paltó cada setmana és fantàstic. A més a més, intentem buscar la realitat, no ho fem pas per a treure les conclusions que a nosaltres ens agradarien, que és una temptació molt gran quan fas un debat. Nosaltres en això som molt honestos i sempre els dic a la gent que el programa està a les seves mans. Jo sé més o menys què pensa cada persona i ells poden dir el que vulguin. És com una mini-xarxa social de 90 minuts i 90 persones, com si tothom pogués fer un SMS verbal. I això m’agrada. Cadascú és responsable del que dirà i si a vegades et quedes estupefacte amb un comentari, no hi pots fer res; és el que hi ha. Podem fer veure que no hi és, podem tapar-nos els ulls, podem pensar que vivim en un altre país, però, escolta’m, això és el que hi ha i, per tant, en aquest sentit, la utilitat del programa és que detecti realitat, no que ens pinti les coses de color de rosa. A vegades, em diu algú: “Al programa hi ha parlat molta gent castellana”, però és que en aquest país hi ha més gent que parla el castellà i nosaltres no busquem equitat, sinó realitat.

I el que menys li agrada?

No em molesta res, però al tractar-se d’un programa en directe, de 90 minuts, no saps si realment anirà com penses i quan acabes sempre canviaries alguna cosa.

“El Twitter és molt irreflexiu, si te’l creus al peu de la lletra estàs mort”

Recorda alguna anècdota?

Home ens han passat coses, però jo trobo que, per l’arriscat que és el programa, ens en podrien haver passat moltes més. Portem 80 programes amb 90 persones amb un micròfon al davant, en directe, i no entenc com no ens ha passat alguna cosa més grossa. La gent, en general, dóna una lliçó: és molt educada. I allò que us deia: Què dirà la gent del carrer? Doncs coses amb molt de sentit comú. Els ciutadans s’expliquen com s’expliquen, no són professionals dels mitjans. Però sempre recordaré l’anècdota de ‘la pollastrera’, que segurament heu vist, però coses així desagradables no n’han passat. Un dia, algú s’ha esverat una mica, però molt poc.

Banda Ampla utilitza molt les xarxes socials.

Sí. De fet, Facebook, el correu electrònic i els SMS ja estaven disponibles des del principi. El Twitter sí que es va incorporar després, precisament el dia dedicat a les xarxes socials, al principi de la temporada passada.

Què els va motivar a incloure Twitter?

Va ser una proposta de Marc Mateu, el Cap de Serveis Interactius de TV3. Vam recórrer a ell per parlar del tema de les xarxes socials i el vam convidar. Sempre procurem portar algú de la televisió que conegui el tema del qual es parla. Són gent que coneixen molt més que tu el tema i t’entrevistes amb ells i et diuen si t’has deixat alguna cosa important o no.

A més a més van ser trending topic de l’estat...

A veure, que ser trending topic no vol dir que agradis... pregunta-li al David Bisbal, pobre...

A partir de llavors fins a quin punt tenen importància les xarxes socials al Banda Ampla?

Facebook està actiu tota la setmana prèvia al debat ja que hi anem penjant les preguntes que farem després al plató. Hi ha molta gent que escriu al Facebook que ha acabat venint al plató i és el mitjà més interactiu i interessant de tots ja que té vida durant tota la setmana i després durant l’emissió del programa genera un debat en paral·lel.

Més que Twitter?

Twitter s’utilitza per una altra cosa ja que només té vida quan el programa està en antena. El problema és que s’utilitza el hashtag #BandaAmpla sense ni parlar del programa en si. És a dir, té vida pròpia al marge del programa. En canvi Facebook sí que va en paral·lel. Per connectar-te a Facebook, a més, ho has de fer des del Facebook Connect, és a dir ja tens motivació de comentar, no és simplement zàping. El Twitter és més irreflexiu.

Per tant, no tenen feedback amb Twitter?

No, perquè tampoc ens ho demanen. El missatge és molt curt i és molt difícil extreure qui hi ha allà al darrere. El Facebook permet explicar-se més i el mail, més encara. Quan escrius un mail a la televisió vol dir que tens ganes de dir una cosa. A més a més també ens serveixen per contactar amb gent per a nous programes.

Creus que Twitter és una xarxa social o un mitjà de comunicació?

És un mitjà de comunicació per qui el vulgui veure així. Jo no estic ni a Facebook ni a Twitter, però Twitter no m’apassiona. És molt viral, ràpid i irreflexiu i pot fer molt de mal. És una cosa que quan ets trending topic vol dir que només són 20 persones que parlen d’allò. Realment no té validesa. Sé que és una eina fantàstica tinc dubtes de si des dels mitjans de comunicació tradicionals sí li hem de fer gaire cas. En realitat qui està al darrere és gent molt concreta.

Aleshores com es va prendre la decisió d’incloure Twitter al programa?

Endavant! Perquè és un input més i sempre està bé. És una font més de gent que opina i t’està mirant. Els comentaris al Facebook i al mail gairebé són tots sobre el que està passant a la pantalla. Al Twitter no, si més no directament. Pot ser que, simplement, diguin: “Has vist aquella dona amb aquell pentinat al Banda Ampla?” Això jo mai ho posaré en pantalla. No perquè estigui censurant res, sinó perquè és una conversa irrellevant. Com que el Twitter s’està utilitzant molt per comentar la jugada entre col·legues, no té sentit al programa. Hi ha una feina molt més gran de selecció que no pas a les altres vies de participació del programa. Molts tuits no els podem fer servir pel contingut, però si som a temps de caçar-ne un de bo, collonut, perquè el fet que se sobreimpressioni a la pantalla jo crec enriqueix. Si com a espectador tens capacitat per escoltar i llegir alhora, trobo que està bé.

Creu que el Facebook és més seriós en el periodisme?

No m’atreveixo a jutjar perquè una cosa és el Banda Ampla i l’altra el periodisme en general.

“El Banda Ampla el miren unes 200.000 persones, que són dos camps del Barça plens. Jo quan m’ho imagino penso que no està gens malament”

I en el periodisme en general?

No ho sé. S’ha de saber què és i no perdre el nord. Quan vam estar en campanya, molt polítics responien pel Twitter. Això ho hem de donar per bo? És a dir, el que diuen per Twitter potser ho negaran davant d’una càmera o diran una cosa diferent. A més a més no li veus la cara ni saps el seu to. Per mi té encara moltes ambigüitats. D’altra banda és un mitjà de comunicació per assabentar-te de moltes coses. Però clar, està contrastat? Qui ho diu? Qui hi ha darrere d’aquell ou? Jo trobo que té unes potencialitats magnífiques però s’ha d’anar amb molt de compte. També als diaris i a la televisió però al Twitter crec que encara s’ha d’anar més amb peus de plom. El problema és que en un moment dius una cosa i ho infectes tot, i si ho vols arreglar, ja és massa tard.

Fins a quin punt ens influeixen les xarxes socials als periodistes?

Jo crec que moltíssim. Ha canviat molt la manera de treballar.

Hi ha pocs periodistes de TV3 que tinguin compte a Twitter i Facebook. És per algun motiu en concret?

No t’ho sé dir. En el meu cas és per una decisió personal i perquè fer-lo servir a nivell personal no m’agrada. No tinc res tant important a dir perquè ho vegi tothom. I fer-lo servir com a periodista representant una casa és un altre problema. Qui sóc? La Lídia Heredia ciutadana o la Lídia Heredia de TV3? És un debat important. Jo em mantinc molt cautelosa. Tinc companys que estan abonats tot el dia al Twitter. Ho veig com un defecte meu; em falta gosadia en aquest sentit., però no tinc necessitat de tenir-ne, ara per ara. A més, que no en tingui no vol dir que no el pugui tafanejar, que ho faig. Això és una avantatge. Jo puc saber qui diu què, sense haver-hi de ser. El que no acabo de veure és aquesta part de egos, de la gent que t’explica què fa cada minut.

Però es quedaran Facebook i Twitter?

Jo crec que si no han passat ja, es queden. Depèn de les noves generacions.

Si ha de dependre dels joves es quedarà, oi?

Jo crec que sí. Tinc nebots adolescents i poden compaginar la seva vida amb la de les màquines. Segurament és un defecte meu.

Com ha viscut el canvi de les noves tecnologies i la implantació de les xarxes socials?

Bé, tens molt feedback immediat. Abans enviaven cartes a la televisió o bé et trucaven per dir-te el què. Ara, per allò bo i per allò dolent, tothom té dret a dir-te el nom del porc o a dir-te que ets la millor i no t’has de creure ni una cosa ni l’altra. Has de tenir la pell molt gruixuda amb les noves tecnologies perquè et poden desmoralitzar, sobretot els que treballem a la televisió, que és un mitjà molt cruel i exposat. Si saps dimensionar els comentaris i treure’n coses positives, molt bé. Ara bé, si te’ls creus al peu de la lletra, estàs mort.

“El Banda Ampla no busca equitat d’opinions, sinó realitat”

Encara aguanten els SMS?

Sí, tot i que han baixat en picat. La primera temporada rebíem 200 SMS cada programa, i no exagero. Ara en rebem 8, 10... és brutal. La gent que feia SMS ara és la que fa el Twitter. En canvi, el mail, més o menys ha continuat igual, de la mateixa manera que el Facebook. El Twitter ha acabat amb els SMS a la televisió.

Creuen  que el fet que el programa tingui Twitter i Facebook els fa guanyar més audiència?

No té res a veure. Per exemple el dia de les xarxes socials, que vam ser trending topic vam tenir una audiència superdiscreta. No té res a veure. Si tu et guies per quants mails o SMS reps, no encertaràs la quantitat de persones que et miren. No ho sé, en el nostre cas, no hi ha cap mena de correlació. TV3, té una audiència bastant envellida; ens veu molta gent gran que no utilitza les xarxes socials, però l’audímetre ho registra.

Potser les xarxes socials serveixen per connectar amb gent més jove...

Segurament. I també el feedback, que les dades fredes d’audiència no et donen. El Twitter és una xarxa que en un moment donat té un pic però de seguida desapareix. En canvi, a Facebook no. A vegades hem inclòs reflexions de Facebook al programa. El que sí que fem, tot i que no tant com voldríem, és que si un Twitter o Facebook és prou interessant, l’introduïm al debat.

I quan un programa té poc impacte d’audiència, com reaccionen?

Les audiències són un gran misteri. Tenim la sort que treballem en una televisió que no depenem de les audiències, i menys el  nostre programa, l’objectiu del qual no és atraure molta audiència i menys vistes les hores de la nit en què s’emet. És un programa llarg de gent parlant, molt a l’estil del que ha de ser un servei públic, que les audiències són secundàries. A tots ens agradaria que ens veiés molta gent, però no és un programa dissenyat per trencar els audímetres, sinó perquè es creu fermament que està bé que el ciutadà tingui setmanalment un espai on comentar temes d’interès general.

De quina audiència estem parlant, però?

Nosaltres ens situem al voltant d’un 10% que és un èxit, veient com està la televisió. Ens miren unes 200.000 persones, que són dos camps del Barça plens. Jo quan m’ho imagino penso que no està gens malament. Ara bé altres programes com el Cracòvia és molt més, però a mi la meva mida em va molt bé. És el que s’espera de nosaltres, no més.

Té corda per llarg el programa?

No se sap mai. Home, és la tercera temporada. Jo, al principi, no sabia si tindria segona temporada i no ho sé si obrirem una nova etapa.

Si depengués de vostè?

Home, a mi m’agradaria acabar aquesta fins al juny, i això ho podem fer. Jo sóc molt cul inquiet i crec que cada tres anys, no sé perquè, canvio de feina. Quarta temporada? No ho sé.

“Sóc molt cul inquiet i cada tres anys canvio de feina. Mai faig plans de futur”

Havia estat a la ràdio i ha dit moltes vegades que potser li agrada més que la televisió...

Ja, però fa tant de temps que no faig ràdio que no sé si en sabria ara! [riu] No ho sé... Tinc la sort d’estar en aquesta casa, que es poden fer coses molt diferents i penso que ja m’adaptaré.

L’hem vista a Els Matins, als Telenotícies, a La Marató, i ara al Banda Ampla, un programa de debat. Quin gènere seria el següent?

A mi tot el que he fet m’ha agradat i  no me’n penedeixo de res. No faig plans de futur. Mai ho he fet. Cadascú és com és i jo sóc d’anar fent a poc a poc i com que més o menys me n’he anat sortint, doncs segueixo la intuïció, que ha demostrat ser bastant útil.

Has fet mai premsa?

És el que menys he tocat, només un estiu vaig treballar a l’Avui, al suplement de vacances, i molts anys després vaig fer, al mateix diari, una col·laboració de contraportades d’articles més personals, però he fet molt poca premsa, que és el que menys sé.

I amb tot el tema de les noves tecnologies ha sortit un auge dels blogs, que ha donat peu al periodisme ciutadà. Creus que això ha fet mal al periodisme?

Jo crec que mal no. Crec que està molt bé que la gent escrigui sobre el que li passa però no crec que a això se li hagi de dir periodisme. Repeteixo que mal no en fa, al contrari, trobo que està bé trencar l’hegemonia del columnista d’un diari que sentencia setmanalment la veritat absoluta i no se’l pugui qüestionar. Doncs mira, si algú té un blog i ho penja i això ho veu la gent, doncs perfecte. Depèn de qui firmi la informació te la creuràs més o menys, i et sentiràs més identificat o menys, però no serà periodisme. Jo crec que de pega no en té cap i de mal a la professió... Jo penso que tampoc. La ràdio havia de fer desaparèixer la televisió.

I amb els diaris què passarà?

Doncs no ho sé, dependrà de les noves generacions. Quan ens comencem a morir els que encara els llegim en paper, doncs no sé què passarà. Hi ha vegades que et ve de gust mirar-ho a l’iPAD i altres cops, el millor és escarxofar-te al bar amb el cafè i llegir l’edició en paper. El que passa és que s’ha de saber què és cada cosa. El que sí que li pot passar al consumidor que no té aquesta formació és donar per bo els rumors i confondre les coses, donar per dogma de fe, però és que tu no pots donar per dogma de fe res, ni el que t’estic dient jo ara. Sempre fem interpretacions de la realitat, a no ser que siguis tu allà escoltant i veient el que passa... i tots tenim eines per saber qui mereix més confiança i qui menys.

També poden llegir l'article de la conferència de Lídia Heredia en honor a la inauguració de l'any acadèmic 2011-2012 de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB.

Els entrevistadors amb l'entrevistada