dissabte, 30 de setembre de 2017

Pel·lícules de tots colors

Opinió 
Victoria and Abdul (2017)

Stephen Frears sembla estar convertint-se en el cronista de la família reial britànica. L’any 2006 va dirigir l’aclamada The Queen, on Helen Mirren interpretava a la Reina Elisabet II, i ara ha volgut retratar a Victoria and Abdul un episodi de la vida de la reina a la que fa referència el títol, amb Judi Dench en el paper de la monarca. No deixa de ser curiós que Dench guanyés el seu únic Oscar l’any 1998 per Shakespeare in Love, on precisament també es va posar a la pell d’una reina, en aquell cas d’Elisabet I.

Però en aquest article no parlarem de sang reial ni de la història de les monarques d’Anglaterra. Ens volem centrar en un altre aspecte del film de Frears, que és la relació d’amistat entre Victòria i Abdul, qui va passar de simple servent a ser a un dels confidents més apreciats per la Reina en els seus últims anys de vida. Però què tenia d’especial aquesta relació? Doncs que Abdul era musulmà, un tret que no era gaire ben vist al cercle de la noblesa britànica de finals de segle XIX. Així doncs, en aquest article repassarem algunes de les relacions interracials més belles del setè art.

Si tenim en compte que la cinematografia d’Estats Units és la més influent del món i que el seu és un país on l’ètnia afroamericana és la segona amb més representació després de la caucàsica, és normal trobar-nos que la majoria de films que il·lustren relacions interracials siguin entre algú “blanc” i algú “negre”. Mirem, si no, els protagonistes de The Shawshank Redemption (Darabont, 1994), la pel·lícula que més bé valoren els usuaris del portal IMDb. En ella veiem l’evolució de l’amistat entre Andrew (Tim Robbins), un home blanc acusat d’assassinar a la seva dona, i Red (Morgan Freeman), el carismàtic líder negre de la màfia de suborns del penitenciari. Freeman també va ser el conductor d’una altiva Jessica Tandy a Driving Miss Daisy (Beresford, 1989), pel·lícula guanyadora de diversos Oscars, entre ells el de millor pel·lícula.

En clau femenina hi trobem la recent The Help (Taylor, 2011), on Emma Stone vol escriure un llibre sobre les discriminacions que han patit les criades negres per part de les grans famílies de l’estat de Mississipí. Ironies de la vida, una d’aquestes criades, interpretada per Viola Davis, també vol ser escriptora. Entre elles es formarà una bella amistat, a l’igual que passa entre un apoderat francès i un immigrant negre que li comença a fer de criat. Parlo, és clar, d’Intocable (Nakache i Toledano, 2011), el gran èxit del cinema gal que van protagonitzar François Cluzet i Omar Sy.
Però no tot són relacions entre blancs i negres. El cinema, afortunadament, és un espai prou ampli per donar cabuda a més tipus d’històries. Una d’elles és la de Gran Torino (Eastwood, 2008), que se centra en el menyspreu, primer, el respecte, després, i l’amistat, al final de tot, entre un veterà de la Guerra de Corea que interpreta Clint Eastwood i un jove de l’ètnia xinesa Hmong. I si volem anar encara més lluny, què és E.T. (Spielberg, 1982), si no la innocent relació d’amistat entre un nen i un extraterrestre?

A vegades, però, aquestes relacions interracials acaben sent molt més que amistat. Hi ha nombrosos films que mostren llaços romàntics entre dos personatges de diferent color. Hi ha nombrosos exemples: des de llargmetratges relativament antics com és Guess Who’s Coming to Dinner (Kramer, 1967) a pel·lícules totalment recents com Loving (Nichols, 2016). A la primera, Katharine Houghton presenta Sidney Poitier, un metge negre amb qui vol contraure matrimoni, a la seva família suposadament progressista. A la segona cinta som testimonis de l’arrest i posterior exili dels personatges que interpreten Joel Edgerton i Ruth Negga, una parella interracial que va viure a l’estat de Virgínia als anys 60s.

Però tenim, també, altres casos una mica més particulars. En primer lloc, Todos nos llamamos Alí (1974), un valent film d’autor del mestre alemany Reiner W. Fassbinder que demostra que aquest tipus de pel·lícules no són monopoli de la cinematografia estatunidenca. El cinema d’animació també s’ha acostat a aquest tipus d’històries, com passa a Pocahontas (DD.AA., 1995), un conte que relata de forma excessivament naïf la colonització d’Amèrica del Nord, en la qual som testimonis del romanç entre un soldat blanc i una índia nadiua. Però si ens hem de quedar amb un títol, aquest seria Jungle Fever (Lee, 1991), on se’ns mostra la truita del revés. Aquí, no només veiem el racisme per part de la societat blanca, sinó també es critica amb duresa l’endogàmia de les comunitats negres, ja que ni uns ni altres accepten la parella formada per un arquitecte afroamericà i la seva secretaria italiana.

Sense cap mena de dubte, els films que retraten relacions interracials són, sovint, combatius i reivindicatius i en els últims temps han trobat una finestra i un marc d’interès notable per part dels espectadors. En aquest sentit, Victoria i Abdul no deixa de ser un simpàtic i didàctic divertimento per a tots els públics enmig del mar de pel·lícules que tenen com a principal objectiu el d’aportar més tolerància, llibertat i respecte en aquest món en el que vivim.

Guess Who's Coming to Dinner (1967)



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada