diumenge, 13 d’agost de 2017

La mort com a punt de partida del drama

Opinió 
Réparer les vivants (2016), de Katell Quillévéré


Probablement és una de les pel·lícules que passaran més desapercebudes de la temporada estiuenca, però no per això és menys interessant que hits com Spider-man: Homecoming o Atomic Blonde, ben al contrari. Parlo d’un petit film francès titulat Réparer les vivants, dirigit per Katell Quillévéré i que compta amb les muses de Xavier Dolan i Roman Polanski, Anne Dorval i Emmanuelle Seigner, respectivament, com a protagonistes.

Aquest és, sens dubte, un film delicat que llança a l’espectador diverses qüestions bioètiques. Al cap i a la fi, la pel·lícula arrenca amb un accident que deixa la vida d’un jove penjant d’un fil. Serà llavors quan els seus pares hauran de decidir si donen o no el seu cor a una pacient que, d’altra manera, morirà aviat per una malformació cardíaca.

Réparer les vivants forma part d’una llarga tradició dramatúrgica que consisteix en iniciar un relat amb una mort, sovint violenta. Aquest fet és per si sol prou potent per generar un conflicte entre la resta de personatges i donar el tret de sortida, així, a la trama de la història. Recuperem, doncs, algunes pel·lícules que utilitzen aquesta mateixa tècnica.


Primer de tot, podríem dir que hi ha tres grans gèneres que gairebé que estan obligats a incloure una mort al començament de la història. El primer d’ells és el terror. Quantes vegades hem vist una ànima desemparada enmig de la nit que és assassinada per algú misteriós a qui no li podem veure el rostre? La resposta és senzilla: moltíssimes. Recordem, si no, la ja clàssica Jaws (Steven Spielberg, 1975), on una banyista solitària és devorada per una amenaça submarina que no es deixa veure de bones a primeres. I més cap als nostres dies tenim Scream (Wes Craven, 1996), la paròdia postmoderna definitiva dels films de terror, amb tots els seus clixés inclosos, que es cobra com a primera víctima a una jove Drew Barrymore.

Després tenim les històries de misteri. Un cadàver sempre és un bon punt de partida per començar un relat, perquè alimenta l’interès de l’espectador mitjançant un ampli ventall de preguntes: què, qui, com, per què... Aquí tenim gran varietat de propostes, que van des de pel·lícules més comercials, com The Da Vinci Code (Ron Howard, 2006) a propostes més autorals, com Watchmen (Zack Snyder, 2009) o Twin Peaks (David Lynch), cadascuna a la seva manera. De fet, si mirem molt més enrere, als anys 50s, veurem que hi havia certs directors que buscaven maneres de fugir dels encotillats cànons narratius del Hollywood clàssic. En són bons exemples Orson Welles amb les seves Citizen Kane (1941), molt avançada al seu temps, i Touch of Evil (1958), i Billy Wilder amb Sunset Boulevard (1950). Tots aquests títols i d’altres d’aquella mateixa dècada començaven amb una mort, sovint amb la del protagonista, que narrava la seva història amb flashbacks conduits per la seva veu en off.

El tercer gènere al que em referia més a dalt, en aquest cas subgènere, és el de la venjança. És molt comú que l’assassinat dels pares, germans, parella o fills desencadeni la violència latent del protagonista. És així a Sex and Fury (Norifumi Suzuki, 1973), un film japonès que comença amb una nena a qui li maten el pare davant seu i que decideix venjar-se quan creixi. No és casualitat que Kill Bill: Volume I (Quentin Tarantino, 2003), que també es desenvolupa parcialment al Japó, agafi el film de Suzuki com una de les seves (incomptables) referències. Al cap i a la fi, la seva protagonista, Uma Thurman, no deixa de ser un alter ego de la Reiko Ike del film nipó o de la Meiko Kaji, una altra de les heroïnes que es van fer famoses gràcies a aquest subgènere.

Si ve el terror, el misteri i la venjança són les tres categories que més utilitzen el recurs de la mort a l’inici d’una pel·lícula, no cal dir que aquest element no deixa de ser bastant tranversal. Mirem, sinó moltes pel·lícules de Disney, com Tarzan (1999), o de Pixar, com Up (2009), que malgrat estar principalment destinades al públic infantil, no tenen problemes per començar les seves històries amb la mort dels pares de la jove Jane o de l’esposa de l’entranyable Carl, respectivament.

No vull acabar aquest article sense referir-me al mateix gènere al qual pertany Réparer les vivants: el drama; un gènere que, com la pròpia paraula denota, dóna peu a tot tipus de tragèdies. Molts recordem com ens va impactar l’accident de cotxe que dóna el tret de sortida a Three Colours: Blue (Krzysztof Kieslowski, 1993), o el despreniment d’un autobús ple de nens per un penya-segat a The Sweet Hereafter (Atom Egoyan, 1997), o l’incident amb la moto aquàtica de The Descendants (Alexander Payne, 2011)... De fet, sense anar més lluny, també podríem incloure a la nostra llista Estiu 1993 (Carla Simón, 2017), ja que, si ve la mort dels pares de la jove protagonista es produeix just abans que comenci el relat cinematogràfic, sí que constitueix el conflicte principal i el punt de partida del film.


Kill Bill: Volume I (2003), de Quentin Tarantino

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada