Quan els cineastes filmen trilogies sense saber-ho

In the Mood for Love (2000), de Wong Kar-wai

Quan algú parla de trilogies al cinema, el més probable és que li vinguin al cap sèries de films populars com poden ser Star Wars, Indiana Jones o Back to the Future. En altres paraules, franquícies cinematogràfiques que, si ve poden estar dirigides per cineastes amb un estil personal inconfusible, s’emmarquen en el si de la indústria de Hollywood i ben sovint han estat dissenyades per rebentar la taquilla.

Els títols que he esmentat a dalt es van estrenar als anys 70s i 80s, però la moda de les trilogies segueix avui més viva que mai, com demostren les franquícies de The Lord of the Rings, The Dark Knight o The Planet of the Apes, una saga que ha culminat aquesta setmana amb l’estrena del tercer i darrer capítol de la sèrie, War for the Planet of the Apes, que, com els dos films que el precedeixen, ha estat alabat per la crítica.

Dit això, crec que no és necessari donar volada a les trilogies mainstream, doncs ja són ben conegudes per tots lectors. El que em proposo en aquest article és rescatar vàries trilogies dins del cinema d’autor, moltes de les quals han estat batejades com a tals a posteriori, un cop concloses, doncs es tracta d’històries que sovint tenen diferents protagonistes i no van ser concebudes d’origen com un tríptic, com sí passa a algunes sèries autorals com poden ser els Three Colours  de Krzysztof Kieslowski o a la “Before” Trilogy de Richard Linklater. Amb tot, els títols que mencionaré es poden relacionar entre ells fàcilment, ja que o bé tracten un tema en comú o bé comparteixen la mateixa mirada.

Primer de tot, veiem que un dels elements que més serveix per aglutinar títols diferents dins una mateixa trilogia és l’espai. Que l’acció de Repulsion (1965), Rosemarie’s Baby (1968) i The Tennant (1976) tingui lloc en un pis fa que formin la “trilogia de l’apartament” de Polanski i el fet que Wim Wenders consagrés el road trip com un dels seus gèneres predilectes rodant de manera consecutiva  Alice in the Cities (1974), Wrong Move (1975) i Kings of the Road (1976) fa que es conegui aquests tres films com la “trilogia de la carretera”.

Altres cineastes han volgut retratar certs indrets geogràfics mitjançant les seves pel·lícules, que sovint tenen un fort component polític. Aquest és el cas d’Europa i Lars von Trier [El elemento del crimen (1984), Epidemic (1987), Europa (1991)], la República Federal d’Alemania i W.R. Fassbinder [El matrimonio de Maria Braun (1979), Lola (1981), La ansiedad de Veronika Voss (1982)], Finlàndia i Aki Kaurismäki [Drifting Clouds (1996), A Man Without a Past (2002) Lights in the Dusk (2006)] o Vietnam i Oliver Stone [Platoon (1986), Born on the 4th of July (1989), Heaven & Earth (1993)], entre molts d’altres.

Amb tot, cal dir que la majoria de trilogies pròpies del cinema d’autor giren al voltant d’algun dels grans temes de la humanitat. Al cinema oriental, Wong Kar-wai ens va fer reflexionar sobre la fiabilitat dels records a la seva trilogia sobre el temps i la memòria, que formen Days of Being Wild (1990), In the Mood for Love (2000) i 2046 (2004), on el personatge de Tony Leung intenta recuperar l’amor que va sentir pel personatge de Maggie Cheung. A Corea, Park Chan-wook va sorprendre amb la violenta però estilitzada trilogia sobre la venjança, que formen els films Sympathy for Mr. Vengeance (2002), Oldboy (2003) i Sympathy for Lady Vengeance (2005). Però no cal anar tan lluny per trobar exemples d’aquest tipus, ja que J. A. Bayona va concloure el 2016 amb Un Monstruo viene a verme el seu tríptic sobre la figura materna, que va començar amb El Orfanato (2007) i que té Lo imposible (2012) com a film intermedi.

No voldria acabar l’article sense esmentar que dos dels més grans temes de la història de la humanitat com són la vida i la mort, també han estat subjectes a la mirada de certs directors. Gus van Sant va reflexionar sobre la mort a la trilogia que componen Gerry (2002), Elephant (2003) i Last Days (2005). En canvi, Pasolini va explorar d’una manera molt més festiva i visceral què és la vida a El Decamerón (1971), Los cuentos de Canterbury (1972) i Las mil y una noches (1974). Però no ens podem deixar el llegat del difunt Abbas Kiarostami, que va rodar una oda a la vida o, més ben dit, a la “preciositat” de la vida, com bé anuncia el títol de la seva trilogia, amb els films Y la vida continúa (1992), A través de los olivos (1994) i El sabor de las cerezas (1997).

És evident que qualsevol tema té potencial per convertir-se en una trilogia. I hi ha molts més directors-autors dels que he esmentat que en tenen una o vàries. Noms com Lynch, Scorsese, Bertolucci, Haneke, Spielberg o Hitchcock són alguns dels absents en aquest article. Així, només cal que algú connecti de manera especial amb un tema i tingui ganes a explorar-lo perquè neixi una nova trilogia. Que no pari la màquina!

El sabor de las cerezas (1997) d'Abbas Kiarostami