dijous, 30 de novembre de 2017

El cinema fantàstic de l’est es mira al mirall

Opinió 

Jupiter's Moon, de Kornél Mundruczó

No hi ha dubte que el cinema fantàstic és, com qualsevol gènere cinematogràfic, un immens oceà ple peixos. Alguns són més grans i d’altres més petits, però entre ells també s’amaga alguna que altra perla de difícil accés que, a primer cop d’ull, passa inadvertida per tot aquell que es vulgui submergir en les seves aigües. Això és especialment cert dins de l’univers de tot aquell cinema d’autor que té una pàtina fantàstica, doncs hi ha certes cinematografies, com l’asiàtica (amb noms propis que van des de Kaneto Shindo a Hayao Miyazaki, passant per Apichatpong Weerasethakul) o la del Nord d’Europa (recordem a Sjöström, Dreyer, Bergman, von Trier o Alfredson) que eclipsen alguns títols certament importants provinents d’altres parts del món.

És per això que en aquest article vull donar una mica de llum al cinema fantàstic més autoral provinent de l’Europa de l’Est, tant per recordar les aportacions d’alguns dels seus grans mestres, com per descobrir alguns dels seus cineastes contemporanis.


Comencem, doncs, per Kornél Mundruczó, un director que acaba d’estrenar la seva darrera pel·lícula a casa nostra. Es tracta de Jupiter’s Moon (2017), un film que va ser força criticat al Festival de Cannes, tot i que es va alçar amb el premi a la millor pel·lícula al Festival de Sitges. El film narra la història d’un refugiat sirià que després de rebre un tret mentre està creuant il·legalment la frontera descobreix que té el do de la levitació. És la culminació d’un cinema, el de Mundruczó, que ha anat abraçant a poc a poc el gènere, que ja era molt present al seu darrer treball, White God (2014). Amb tot, si ens en anem als inicis de la seva carrera ens trobem amb Johanna (2005), un musical basat en la vida de Joana d’Arc que ja apuntava maneres. El recurs d’enrarir un film amb elements fantàstics sense que ho acabi de ser del tot és força comú dins de cert cinema d’autor. És el que fa, en certa manera, el seu compatriota hongarès Béla Tarr, que dota d’atributs onírics, espirituals i fantasmagòrics moltes de les seves escenes.

Polònia també ha estat un país fèrtil en termes cinematogràfics i si bé bona part de la seva producció s’ha centrat en drames molt polititzats i films sobre algun conflicte bèl·lic o religiós, sí que podem parar-nos a rescatar els noms de dos dels seus grans mestres. El primer és Krzysztof Kieslowski qui, amb La double vie de Véronique (1991) i la trilogia Trois couleurs (1993-1994), s’apropa a una concepció altament subjectiva de la realitat que, si ve no es podria qualificar del tot com a fantàstica, sí que és d’allò més suggeridora i dóna molt d’espai a l’espectador perquè faci la seva interpretació. L’altre cineasta, i aquí sí que no hi ha dubte de la seva incursió pura i dura al terror i la fantasia, és Roman Polanski. Repulsion (1965), Dance of the Vampires (1967) i Rosemary’s Baby (1968) no ho poden deixar més clar.

Un altre cas molt curiós és el de la desapareguda Txecoslovàquia. Aquí la tendència fantàstica sempre ha estat molt rica, ja que sovint s’ha barrejat amb altres corrents artístiques que tenen en comú la influència del surrealisme. Per exemple, Vera Chytilová introdueix contínuament elements propis del cinema experimental a Daisies (1966), Jan Svankmajer mescla acció real i stop motion a Alice (1988) i, finalment, Jaromil Jires explica a Valerie and Her Week of Wonders (1970) un conte de fades gòtic i naïf a parts iguals.

La llista no s’acaba aquí, ja que podríem seguir parlant de noms com el de Juraj Herz a Eslovàquia, que ens va delitar amb El incinerador de cadáveres (1969), La bella y la bestia (1978) i Ferat Vampire (1982) o el del serbi Emir Kusturica, que des dels seus inicis, amb Arizona Dream (1993), fins a la seva darrera pel·lícula, On the Milky Way (2016), ha anat incorporant elements del cinema de gènere als seus treballs.

Però no vull acabar aquest article sense parlar del que probablement ha estat el cineasta de l’Europa de l’Est més important quan parlem de la fusió del cinema d’autor i el cinema fantàstic. Em refereixo, és clar, a Andrei Tarkovsky. El seu cinema és poesia pura, ple d’imatges suggeridores rodades amb una sensibilitat extraordinària. Ningú a part d’ell podria rodar una pel·lícula tan important com El espejo (1975), on l’apartat espiritual té molt més pes que l’apartat narratiu. A més, no deixa de ser curiós que cap de les pel·lícules de les que hem parlat anteriorment s’emmarqui dins de la ciència ficció. Per això val la pena destacar dos films de Tarkovsky que sí que ho fan com són Solaris (1972), la resposta soviètica al 2001: A Space Odyseey (1968) de Kubrick, i Stalker (1979).

Per tant queda, clar que el cinema de l’Europa de l’Est és un gran brou de cultiu pel cinema de gènere, ja que gairebé des dels seus orígens fins a la més rabiosa actualitat no ens ha deixat de proporcionar títols únics, molts d’ells inclassificables, que ja s’han convertit en autèntiques peces de culte. S’unirà, doncs, el Jupiter’s Moon de Mundruczó a aquest selecte grup de títols? Només el temps ho dirà... 


Solaris, d'Andrei Tarkovsky

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada