Lady Macbeth (2016), de William Oldroyd. |
Amb un títol com Lady Macbeth i veient alguna de les
imatges promocionals de la pel·lícula, qualsevol podria esperar que l’òpera
prima de William Oldroyd no fos més que un altre drama d’època que se sumaria a
la llarga llista de films sortits de la BBC que estem tan avesats –i avorrits–
de veure. En certa manera, comparteix molts dels ingredients amb ells: hi
trobem lords, ladies, mossos de quadra, criades, cotilles, vestits de gala,
sopars plens d’aliments exquisits i una casa senyorial que acull tot tipus
d’intrigues. Amb tot, si Lady Macbeth
se surt del cànon és perquè compta amb la mirada incisiva d’Oldroyd, que
utilitza certes dosis d’humor negre i una aproximació que gairebé frega el
gènere del terror i que fa que la seva obra es converteixi en quelcom inclassificable.
En aquest article
intentaré separar el gra de la palla esmentant alguns dels films d’època que
brillen enmig del cúmul de pel·lícules i TV-Movies sense cap mena d’interès.
Tanmateix, acabaré referint-me a alguns títols que, com Lady Macbeth, subverteixen la convenció i ens ofereixen una
proposta molt més lúcida i singular.
Si parlem de pel·lícules
d’època cal esmentar el nom de dos directors que han dedicat gairebé
íntegrament les seves carreres a rodar films d’aquest tipus. Per una banda
tenim a James Ivory, que va enlluernar-nos a la dècada dels 80s i la dels 90s
amb obres elegantíssimes i tan delicades com són A Room With a View (1985), Maurice
(1987), Howards End (1992) i The Remains of the Day (1993), títols
que van impulsar o consolidar, depenent del cas, carreres d’actors tan
prominents com Helena Bonham Carter, Anthony Hopkins o Emma Thompson. L’altre
director que, en certa manera, li agafa el relleu a partir del tombant de segle
és Joe Wright, qui va unir esforços amb Keira Knightley a Pride and Prejudice (2005) i Atonement
(2007), i va contribuir a revitalitzar el gènere. Amb tot, cal dir que el seu
cinema és molt més esteticista que el d’Ivory, tot i que també ha aconseguit
arribar a un públic major.
Joe Wright i James Ivory,
però, no estan sols. Molts anys abans naixia una de les més representatives
pel·lícules del gènere, Great
Expectations (1946), dirigida per David Lean, un clàssic que tindria
diversos remakes, entre els quals
destaca el d’Alfonso Cuarón, de l’any 1998. Una altra incursió al gènere que va
calar fort al seu moment, va ser la d’Ang Lee amb Sense and Sensibility (1995), on Emma Thompson assumia un altre rol
protagonista en aquest tipus de films. Finalment, no ens podem oblidar de Shakespeare in Love (1998), no tant per
la qualitat del film, sinó pels premis Oscar que es va endur, entre ells el de
millor pel·lícula.
Afortunadament, hi ha
molts més exemples de films que com Lady
Macbeth subverteixen el gènere en pro de quelcom més fresc o arriscat. La
manera més recurrent és mitjançant la comèdia, que contribueix a la
desmitificació d’una època que es regia per l’etiqueta i el perfeccionisme.
Així, a Amadeus (1984) Milos Forman
converteix a Mozart en un personatge insuportable. Per la seva banda, Sofia
Coppola, agafa la consort del Rei Lluís
XVI i la situa a l’epicentre d’un relat manierista ple de colors i simbologia
pop com no havíem vist abans en una pel·lícula d’aquestes característiques.
Parlo de l’irreverent Marie Antoinette
(2006), és clar.
L’altra tendència és la de
tractar els drames d’època amb un element de terror, ja sigui des d’una
perspectiva d’autor, com va fer Tim Burton amb Sweeney Todd (2007) o des d’una perspectiva completament comercial,
com passa amb Abraham Lincoln: Vampire
Hunter (2012). Després hi ha films que tot i no ser de terror, uneixen
aquest gènere en quelcom més personal, com el surrealisme en el cas de David
Lynch i The Elephant Man (1980), la
violència explosiva de Quentin Tarantino a Django
Unchained (2012) o la saturació d’elements i colors de Zhang Yimou a La maldición de la flor dorada
(2006).
I si precisament Lady Macbeth és interessant és perquè
combina d’una manera totalment encertada aquests dos corrents. Per una banda
ens presenta a una protagonista totalment vulgar en un entorn que li exigeix
que tingui bones maneres. Per l’altra, els seus actes la duen a un terreny
totalment extrem i fosc el qual no estem acostumats a veure en aquests tipus de
produccions. Esperem que el gran èxit que va tenir als festivals de Toronto i
San Sebastià doni peu a que es repensi l’imaginari de Jane Austen i les
germanes Brontë per tal que els nous realitzadors s’atreveixin a donar la volta
a les sovint encotillades pel·lícules d’època.
Amadeus (1984), de Milos Forman. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada