diumenge, 5 de març de 2017

Quan el talent s’esgota...

Opinió 

'La Gran Muralla', el darrer film de Zhang Yimou.

No entraré en l’etern debat de si el talent és nat o s’aprèn, però del que sí n’estic segur és que aquest va evolucionant, com es pot veure estudiant la filmografia de qualsevol director. De fet, són molt pocs els cineastes que s’han mantingut sempre a dalt de tot, oferint-nos una vegada rere una altra grans pel·lícules. El més normal és patir alguna trompada de tant en tant, per tornar al bon cabal després.
Amb tot, hi ha una sèrie de noms que en el darrer tram de les seves carreres han estat gairebé incapaços de delitar-nos amb joies com havien fet quan es van donar a conèixer. Directors que, o bé per diners han acceptat projectes equivocats, o bé que s’han esforçat massa en mantenir-se fidels al seu estil, quedant-se encallats en quelcom ensopit que denota més avorriment que frescor.
Dic tot això perquè Zhang Yimou, que ara estrena La gran muralla, és un d’aquests cineastes. Al principi de la seva carrera ens va sorprendre amb autèntiques meravelles, com La linterna roja (1991), ¡Vivir! (1994) o El camino a casa (1999), i poc després es va reinventar rodant films de wuxia molt més comercials i internacionals, però no per això més dolents, com són Hero (2002) o La casa de les dagues voladores (2004). A partir de llavors, la seva carrera va començar a estancar-se. Sí que és cert que encara va realitzar algun que altre film interessant, com La maldición e la flor dorada (2006) o Amor bajo el espino blanco (2010), però eren cintes que no aportaven res de nou, sinó una sèrie d’ingredients que ja havíem vist en produccions més antigues. A més a més, no podem obviar que Yimou va realitzar durant els 2000s diversos films terribles, com Una mujer, una pistola y una tienda de fideos chinos (2009), o la pròpia La gran muralla, que ha fet que els crítics posin el crit al cel.
Zhang Yimou, però, no és l’únic que ha patit un declivi artístic. Mirem, si no, a Tim Burton, un dels cineastes amb més personalitat del panorama nord-americà contemporani. Ell és algú que va saber diferenciar-se amb un cinema totalment singular, sense renunciar al favor del públic. Malauradament, ja fa deu anys, des de Sweeney Todd (2007), que no ens ofereix cap espectacle que pugui igualar les seves cintes més famoses. Tant de bo poguéssim oblidar els desastres d’Alícia al País de les Meravelles (2010) al o Big Eyes (2012).
Un gènere en el qual trobem particularment trajectòries d’èxits efímers és el terror, on molts dels seus directors ens regalen un parell d’obres de culte abans de perdre el nord, incapaços de retrobar-se amb ells mateixos en etapes posteriors de les seves carreres. L’exemple paradigmàtic és John Carpenter, autor de Halloween (1978) o La cosa (1982), entre d’altres, però que pràcticament es va quedar estancat l’any 1988 després de rodar la que considero la seva última bona pel·lícula, Están vivos (1988). Aquí també hi podríem incloure a Wes Craven, amb unes primeres pel·lícules que van fer història i que malgrat que va saber reinventar-se amb la reeixida Scream (1996), no va poder mantenir-se a dalt de tot després.
Però aquest desgast cinematogràfic no només passa a l’esfera de Hollywood, ja que també trobem diversos cineastes que sembla que s’han quedat sense bones idees. Un d’ells podria ser Gus van Sant, que des de l’oscaritzada Harvey Milk (2008) que no ha aixecat el cap, aconseguint tres fracassos consecutius en Restless (2011), Tierra prometida (2012) i El bosque de los sueños (2015). Un altre cas paradigmàtic és el de Wim Wenders, que exceptuant la seva llavor documental, no ha convençut amb cap dels seus darrers films de ficció des de fa més d’una dècada, quan va fer Llamando a las puertas del cielo (2005).
Podríem parlar de més noms, com George Lucas, Robert Rodríguez, Baz Luhrmann, Brian de Palma o Francis Ford Coppola, a qui els hi ha passat quelcom similar. Amb tot, m’agradaria acabar amb una nota una mica positiva parlant de tres realitzadors que, si ve han patit un desgast considerable, sembla que apunten a una certa recuperació. El cas més dràstic és el de M. Night Shyamalan, que va passar de fer grans obres com El sexto sentido (1999) o El bosque (2004) a alguns dels films més fallits de la darrera dècada, com poden ser After Earth (2013) o, molt especialment, Airbender: el último guerrero (2010). Afortunadament, els èxits de La visita (2015) i Múltiple (2016) semblen aportar una mica de llum al futur d’aquest realitzador.
Finalment, tenim a Ridley Scott i Spike Lee que, malgrat tenir estils molt diferents, semblava que s’havien quedat estancats des d’American Gangster (2007) i Plan Oculto (2006), respectivament. Tot i així, les seves últimes cintes de ficció, The Martian (2015) i Chi-Raq (2015), van tenir molt bona acollida per part del públic i de la crítica.
Així, només queda esperar que després d’aquest darrer període en el qual Yimou està coquetejant amb l’star-system americà i una visió del cinema molt més propera a Hollywood, torni a oferir-nos aquells drames socials i els espectacles d’arts marcials tan especials que tant ens havien agradat.

'Múltiple', el darrer film de M. Night Shyamalan.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada