dijous, 27 d’abril de 2017

El cinema no oblida Stefan Zweig

Opinió 

Stefan Zweig: Farewell to Europe (Maria Schrader, 2017).

Malgrat que Stefan Zweig fos un dels més grans escriptors europeus de principis de segle XX, podríem dir que com a societat hem valorat molt poc la seva carrera literària, que ha quedat completament desdibuixada pel pas del temps. En aquest article intentaré projectar una mica de llum sobre la seva figura en un viatge que recorrerà bona part de les adaptacions de la seva obra a la gran pantalla al llarg dels anys.
De fet, no deixa de ser significatiu que enguany faci 75 anys de la seva mort, una efemèride que coincideix amb l’estrena a les nostres cartelleres de la pel·lícula Stefan Zweig: Farewell to Europe, de la realitzadora alemanya Maria Schrader. Es tracta d’un film que recorre els passos de Zweig (interpretat per un inspirat Josef Hader) un cop aquest va abandonar la seva Viena natal l’any 1934, després de l’ascens al poder de Hitler.
Però comencem pel principi. El fet que, com he dit, l’obra de Stefan Zweig fos altament popular i aclamada durant la primera meitat del segle XX fa que no sigui gens estrany que ja des del cinema mut hi hagi hagut cineastes interessats en traslladar les seves històries a la gran pantalla. Curiosament, totes elles de producció alemanya. Em refereixo a noms com El ardiente secreto (Gliese, 1923), La casa al borde del mar (Kaufmann, 1924), Silenciosa acusación (Steinhoff, 1928) i Narkose (Abel, 1929), la primera versió cinematogràfica que es coneix de la que segurament és la seva obra més popular: Carta d’una desconeguda, un drama romàntic que aquí va comptar amb la presència de Renée Heribel i Jack Trevor com a parella protagonista.

La primera pel·lícula del cinema sonor que va agafar un text de Zweig com a matèria prima va ser 24 horas en la vida de una mujer (1931), de Robert Land. Aquesta peça, que explica la història d’un jugador de Montecarlo que un dia coneix a una dona rica i atractiva de la qual s’enamora perdudament, és, fins ara, l’obra de Zweig que més cops s’ha adaptat al cinema. Després de la producció de Land, va ser el torn d’una producció argentina dirigida per Carlos F. Borcosque l’any 1944; i posteriorment hi ha la versió de 1952 que va adaptar Victor Saville, amb Merle Oberon i Richard Todd al capdavant. En canvi, les dues versions més recents de 24 horas en la vida de una mujer són produccions franceses. La primera data de 1968 i la segona de 2002, i van ser dirigides per Dominique Delouche i Laurent Bouhnik, respectivament. De fet, si incloem també el gènere de les pel·lícules per a televisió podríem esmentar una sisena versió de l’any 1961, que va protagonitzar ni més ni menys que Ingrid Bergman.
Si tornem a la cronologia, de seguida ens trobarem que no va passar pas gaire temps fins que certs productors van animar-se a rodar noves versions d’alguns dels films que ja s’havien fet a l’època muda. Així, tenim el remake de El ardiente secreto (1933), dirigida pel director de la famosa cinta Forajidos, Robert Siodmak. Aquesta història sobre l’aristocràcia a principis de segle veuria de nou la llum l’any 1988 en la nova versió que va rodar Andrew Birkin i que va tenir a Faye Dunaway al capdavant del repartiment. Per altra banda, Silenciosa acusación va renéixer l’any 1936 en una producció francesa i, molt especialment, també ho va fer en una pel·lícula titulada La paura que va dirigir ni més ni menys que Roberto Rossellini l’any 1954. El cineasta italià no es va saber estar de comptar amb la seva musa habitual, Ingrid Bergman.
I arribats aquí toca parlar de la que és, probablement de totes les adaptacions de l’obra de Stefan Zweig, la que és més recordada avui en dia. Parlo, és clar de la Carta de una desconocida (1948) de Max Ophüls, que tenia a Joan Fontaine en el paper protagonista. Es tracta de la història d’una dona que no para d’escriure cartes a un home de qui diu que està bojament enamorada. El conflicte neix d’ell, que no la recorda en absolut. Curiosament, l’any 2004 el director Xu Jinglei va fer-ne una versió xinesa, essent aquesta l’única pel·lícula asiàtica que s’ha atrevit a tractar l’obra de Zweig fins a dia d’avui.
Finalment, no vull acabar l’article sense ressaltar les que han estat les últimes adaptacions de l’obra de l’escriptor austríac. Doncs bé, en primer lloc tenim La promesa (2013), de Patrice Leconte, que explica l’entortolligat triangle amorós que es produeix entre Richard Madden, Rebecca Hall i Alan Rickman. Després hi ha Mary, Queen of Scots (2013), un dels dos films que estan basats l’obra biogràfica de Zweig –l’altre és Marie Antoinette (van Dyke, 1938)–. El darrer llargmetratge que vull compartir no té com a base original cap dels llibres de Stefan Zweig, però sí que s’inspira de manera explícita en tot el seu univers literari. Parlo, és clar, de la recent The Grand Budapest Hotel (2014), de Wes Anderson.
Així, sembla ser que el cinema ha estat un dels elements que més han contribuït a mantenir viva la memòria de Stefan Zweig, que per fi ha estat objecte d’un film que se centra en la seva vida, d’allò més particular. Però això ja ho deixem per un altre article... 

The Grand Budapest Hotel (Wes Anderson, 2014).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada