dijous, 2 de febrer de 2017

Silenci, es roda una pel·lícula d’animació!

Opinió 

La tortuga roja (2016), de Michel Dudok de Wit.

Actualment, quan es parla de pel·lícules mudes o de films sense diàleg (la diferència rau en si hi ha so sincronitzat o no, independentment de si els actors tenen text), la gent acompanya aquests termes d’adjectius tals com “avorrit”, “antic” o “teatral”. Prejudicis que ràpidament queden desmentits amb la presència de films tan actuals, interessants i cinematogràfics, com La tortuga roja (2016), de Michel Dudok de Wit, una cinta coproduïda per Studio Ghibli que després de passar pels festivals de Cannes i San Sebastián, acaba de ser nominada a l’Oscar al Millor Film d’Animació.

I és que La Tortuga Roja no necessita diàlegs. En té prou amb una història senzilla –un nàufrag que arriba a una illa deserta i passa la resta de la seva vida allí–, un gran disseny sonor i una excel·lent banda sonora de la mà de Laurent Perez del Mar. Però és aquest un cas aïllat? És difícil de trobar bones pel·lícules d’animació sense diàlegs? La resposta és un clar i rotund NO. És més, hi ha una gran tradició d’elaborar films de dibuixos on els personatges o bé no parlen o bé ho fan utilitzant tan sols sons o paraules inintel·ligibles que només serveixen per fer-nos entendre el seu estat anímic.

Aquesta pràctica ja va ser molt habitual al passat, on molts curtmetratges de la Disney clàssica eren configurats segons quest patró. Amb tot, en aquest article vull esmentar diversos títols recents que demostren que la indústria d’animació contemporània segueix creient en el poder de narrar sense necessitat de paraules.

Així, hem de parlar del cineasta francès Sylvain Chomet, que té dos grans films d’animació gairebé sense diàlegs, quelcom que gairebé s’ha convertit en un dels seus segells autorals. La primera pel·lícula a la que em vull referir és Les Triplettes de Belleville (2003), una cinta que ràpidament es converteix en una odissea surrealista que barreja de forma completament fascinant la màfia, el Tour de France i l’escena del music-hall dels anys 30. L’altre film que m’agradaria destacar és L’Illusionniste (2010), que es basa en un guió no produït de Jacques Tati, i que narra la història d’un mag d’edat avançada que no vol decebre a una nena que creu que els seus trucs són reals.

Els nens (i també els no tan nens) semblen no tenir tants problemes com els adults per abraçar pel·lícules de dibuixos sense diàlegs, que consumeixen de forma totalment natural. No en va, el film d’animació més ben valorat d’IMDb encaixa totalment dins d’aquesta categoria. Parlo, és clar, de WALL·E (2008), la pel·lícula de Pixar sobre un robot que viu en un planeta Terra totalment devastat i sense vida. Més estranya, però també posant un gran èmfasi al medi ambient i als problemes que tenim al nostre món és El niño y el mundo (2013). En canvi, no hi ha manera d’entusiasmar les masses per anar a veure un film d’acció real sense diàlegs, amb excepció del fenomen de The Artist (2011).

Finalment, hem de deixar un espai per una de les tècniques d’animació més famoses: l’stop motion, doncs també aquí hi trobem diverses pel·lícules sense diàlegs, com passa amb la recent Shaun the Sheep: The Movie (2015), basada en la sèrie de televisió homònima. I parlant de sèries, no ens podem oblidar de Pingu (1986), doncs la possibilitat de fer cinema mut no és pas exclusiva de la gran pantalla. I qui no recorda a aquest simpàtic pingüí i la seva família?

Queda clar, doncs, que la pràctica de fer films d’animació sense diàlegs encara és recurrent als nostres dies. I no només això, sinó que, moltes vegades, els films que formen part d’aquest grup selecte acaben sent tant o més reconeguts que d’altres més convencionals. No en va tots els títols que he citat en aquest article són cintes que van estar nominades al seu dia a l’Oscar al Millor Film d’Animació. Així, doncs, queda clar que seguirem veient a les nostres cartelleres pel·lícules de dibuixos que tot i l’advertència de ser “pel·lícules sense diàlegs”, sabrem de sobres que difícilment seran “teatrals” o “avorrides”.

Les Triplettes de Belleville (2003), de Sylvain Chomet.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada