No n’hi ha dos sense tres

L'amant double, de François Ozon

No hi ha dubte que L’amant double, la darrera pel·lícula del director François Ozon, es pot considerar un film d’autor, doncs hi veiem representades totes les seves obsessions: té una dona com a protagonista, hi participen joves promeses del cinema gal, però també estrelles consagrades, l’erotisme hi juga un paper fonamental, hi ha forces elements de suspens i un final en certa manera ambigu.

En resum, és un còctel llaminer no exempt de virtuts, però amb uns quants defectes, així que podem dir moltes coses d’aquest llargmetratge, però no que és una obra rodona. Amb tot, si furguem fins a la medul·la i obviem les capes més llampants, el que ens queda és, bàsicament, la història d’un triangle amorós. En aquest article recordarem alguns dels triangles amorosos més famosos de la història del cinema recent i no tan recent.

Podem començar sense moure’ns de França, ja que quin és el gran tema del cinema francòfon si no l’amor? I l’amor també inclou el desamor que sol emanar d’un triangle amorós. És el que passa a films recents com LOVE (Gaspar Noé, 2015) i Les amours imaginaires (Xavier Dolan, 2010), en clau fosca la primera i de forma molt més naïf en el segon cas. I si en ambdues pel·lícules tenim a un noi com a protagonista que ha de decidir a quina noia entrega el seu cor, també existeix el cas contrari.

La recentment desapareguda Jeanne Moreau no sabia si li convenia més en Jules o en Jim en el clàssic homònim de François Truffaut (1962). A The Dreamers (Bernardo Bertolucci, 2003) una revolucionària Eva Green mantenia relacions amb el seu germà, interpretat per Louis Garrel, i el nouvingut a qui donava vida Michael Pitt. I, finalment, a l’elegant i sofisticada Un coeur en hiver (Claude Sautet, 1992) Emmanuelle Béart li costava de decidir-se entre el seu marit, un famós luthier, i el seu ajudant.

La tècnica del triangle amorós és un clàssic per aconseguir un conflicte potent en qualsevol pel·lícula i involucrar a l’espectador en un misteri que es pregunta quins personatges acabaran junts. És per això que Hollywood ja ho utilitzava a la seva època daurada, independentment del gènere al qual pertanyia el film. Si pensem en un drama, ràpidament ens vindrà al cap Casablanca (Michael Curtiz, 1942); en el terreny de la comèdia, podríem citar Sabrina (Billy Wilder, 1954); però és que fins i tot el musical juga amb aquest element narratiu. Què és, si no, West Side Story (Robert Wise i Jerome Robbins, 1961)?

A més, els triangles amorosos són un element tan universal que els trobem presents tant a films comercials, com poden ser Pearl Harbor (Michael Bay, 2001) o Twilight: New Moon (Chris Weitz, 2009), com a petites pel·lícules de l’esfera del cinema independent, tals com The Kids Are All Right (Lisa Cholodenko, 2010), Y tu mamá también (Alfonso Cuarón, 2001) o The Piano (Jane Campion, 1991). I al cinema espanyol tampoc hi falten, com demostra la meravellosa Amantes (1991), de Vicente Aranda.

Ara bé, no voldria acabar sense esmentar dos dels mestres que més punyentment han utilitzat el recurs del triangle amorós al llarg de les seves filmografies. En primer lloc, tenim a Mike Nichols, que des de la seva obra magna, The Graduate (1967) fins a la que gairebé podríem considerar el seu testament fílmic, Closer (2004), ens va enlluernar en les complicacions que deriven de les relacions de parella quan hi ha una tercera persona en discòrdia.

Ara bé, si hi ha un mestre de veritat, aquest és Woody Allen. Sorprenentment, tres de les seves obres més alabades que, a més, coincideixen en períodes creatius ben diferents, s’adhereixen a la idea del triangle amorós. Parlo de Manhattan (1979), Hannah and Her Sisters (1986) i Match Point (2006). Fins i tot la pel·lícula que passa a la capital catalana, Vicky Cristina Barcelona (2008), se centra en el romanç, en aquest cas triple, entre Javier Bardem i Scarlett Johansson, Rebecca Hall i Penélope Cruz. Així que ja sabeu, teniu triangles amorosos per estona!

Vicki Cristina Barcelona, de Woody Allen