dissabte, 8 d’abril de 2017

Els nous talents de l’animació japonesa tenen nom i cognom

Opinió 
'Your Name', de Makoto Shinkai.

Aquesta setmana s’estrena a casa nostra Your Name (2016), el darrer film de Makoto Shinkai, que ha fet història a les cartelleres del Japó. Ni El viaje de Chihiro (2001) ni Titànic (1997) van aconseguir recaptar els 36.30 bilions de iens que s’ha endut aquesta cinta d’animació sobre dos joves que, sense cap explicació aparent, un dia desperten amb els cossos intercanviats. És el tret de sortida d’una història d’amor que versa sobre la lluita que emprendran aquestes dues ànimes bessones per trobar-se i poder, així, conèixer-se personalment.
Per tant, queda clar que el cinema d’animació japonès és molt més ampli que les obres que surten del, per altra banda meravellós, Studio Ghibli. Així, aprofitaré aquest article per destacar els noms d’alguns dels grans cineastes nipons que han desenvolupat les seves carreres dins el món del llargmetratge d’animació, deixant de banda el bast oceà que configuren les sèries de televisió japoneses, que donarien per un altre article.

No puc evitar d’encetar aquest monogràfic, doncs, esmentant els que han estat responsables, en el millor sentit del terme, d’exportar tota aquesta tradició al món sencer. Parlo, és clar, de Hayao Miyazaki i Isao Takahata, dos dels fundadors del ja citat Studio Ghibli. Miyazaki és l’artífex d’un univers propi que barreja certs aspectes de la mitologia japonesa amb elements futuristes, sovint amb la guerra de teló de fons i un important discurs pro-ecologista. Probablement, Mi vecino Totoro (1988), La princesa Mononoke (1997) i El viaje de Chihiro (2001) són les seves pel·lícules més famoses i, de fet, va fer història amb aquest últim títol, ja que es va erigir com el primer film d’animació en guanyar l’Ós d’Or al Festival de Berlin, a més a més de serla primera cinta japonesa que es va endur l’Oscar al Millor Film d’Animació. Per la seva banda, tenim a Isao Takahata que, si bé va ser mentor de Miyazaki, el temps l’ha deixat molt més a l’ombra que el seu deixeble. Seves són la duríssima La tumba de las luciérnagas (1988) i la recent El cuento de la princesa Kaguya (2013).
Però no tot s’acaba amb Ghibli, doncs hi ha una sèrie d’autors que han desenvolupat les seves carreres de manera paral·lela a aquest fenomen, donant a llum diverses aclamadíssimes pel·lícules, que sovint han esdevingut, posteriorment, un fenomen de culte. En primer lloc tenim al visionari Katsuhiro Otomo, director de la ja llegendària Akira (1988). Un film que, per a molts espectadors transoceànics, va ser el primer contacte que van tenir amb l’animació japonesa, que a partir de llavors no ha parat d’expandir-se arreu. Coetani seu, Mamoru Oshii rodava dos anys abans Angel’s Egg (1985), una pel·lícula que es convertiria en la llavor de l’univers malsà i pertorbador que compartiria amb la seva pel·lícula més coneguda, Ghost in the Shell (1995), de la que ara s’ha fet un remake d’acció real amb Scarlett Johansson com a protagonista. Tant Otomo, com Oshii són cineastes que han contribuït en assentar les bases audiovisuals del que es coneix com a cyberpunk, a l’igual que Rintaro, un cineasta que ens va sorprendre a tots l’any 2001 amb la seva particular revisió d’un clàssic del cinema mut: Metrópolis.
Ara bé, el cyberpunk no és l’únic element amb el que flirtegen els directors que acabem d’esmentar, que també introdueixen a les seves pel·lícules una bona dosi de surrealisme. Però si hi ha un mestre dels mons onírics, aquest és Satoshi Kon, que no va parar de produir una obra mestra rere una altra fins a la seva prematura mort l’any 2010. La seva òpera prima, Perfect Blue (1997), va ser la gran inspiradora de films tan coneguts com Réquiem por un sueño (2000) o Cisne Negro (2010). Per altra banda, Paprika (2006) ressona constantment en l’Origen (2010) de Christopher Nolan. I més desconeguda, però no per això menor, hi ha Millennium Actress (2001), que s’erigeix com un biopic no oficial i fantasiós sobre la musa d’Ozu, Setsuko Hara, que com la protagonista d’aquest film, va decidir retirar-se del món de l’espectacle quan estava al cim de la seva carrera. Un últim cineasta que injecta altes dosis de surrealisme a la seva obra és Eiichi Yamamoto, artífex del deliri de Belladonna of Sadness (1973).
Sens dubte, aquests són alguns dels directors més importants de la tradició de l’animació japonesa, influint a múltiples cineastes d’arreu del món. Amb tot, cal dir que la majoria d’ells sobrepassen la seixantena. Així doncs, podem dir que hi ha una nova generació de genis de l’anime que puguin agafar-los el relleu? La resposta és un clar i contundent sí. Makoto Shinkai, del que parlàvem al principi no és algú que hagi sortit del no-res i hagi abraçat un èxit inesperat amb Your Name, sinó que és un nom que molts ja seguien des de l’original Cinco centímetros por segundo (2007). El seu cine és ple d’històries romàntiques totalment ensucrades, que destaquen especialment per una animació preciosista com poques.
Però Shikai no està sol, doncs trobem, com a mínim, dos directors més que se situen, amb ell, dins la nova avantguarda del cinema d’animació japonès. El primer és Mamoru Hosoda, gran especialista en oferir-nos històries dolces protagonitzades personatges entranyables, però que tenen com a rerefons una reflexió d’allò més melancòlica i trista, tal com vèiem a La chica que saltaba a través del tiempo (2006), Los niños lobo (2012) o la recent El niño y la bestia (2015). I potser menys conegut, però no per això menys interessant, tenim a Keiichi Hara, que ens ha portat films d’allò més diversos, com la simpàtica El verano de Coo (2007) o la reflexiva Colorful (2010).
Per tant, podem dir que hi ha cinema d’animació japonès per estona. És més, Otomo, Oshii i Studio Ghibli només han fet que obrir les portes al món d’un univers fantàstic que, cada dia, és més present a les nostres cartelleres. Que tremolin Disney i Pixar!

'The Boy and the Beast', de Mamoru Hosoda.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada