dimecres, 18 de gener de 2017

‘Frantz’, l’amor en temps de guerra

Opinió 

Frantz (François Ozon, 2016)

L’amor, l’amistat, el rancor i el perdó són alguns dels temes que explora el director francès François Ozon en el seu darrer film, Frantz, que no va entusiasmar ni a la crítica ni al públic del darrer Festival de Venècia. Però a mi sí, i força. De fet, va ser una de les millors pel·lícules que vaig veure a la Mostra, per una senzilla raó: tots els matisos i capes que té. Ja al principi del film se’ns presenta un misteri: un jove francès que deixa flors a la tomba d’un soldat alemany en un petit poble germànic. Allà coneixerà la promesa del difunt, un encontre que serà el germen d’aquesta història senzilla a nivell narratiu, però complicada a nivell emocional, que Ozon desgrana amb subtilesa a poc a poc, respectant sempre l’enginy de l’espectador. Filmada en un bellíssim blanc i negre pel director de fotografia Pascal Marti, és impressionant com la figura absent d’un soldat caigut s’acaba convertint en coprotagonista involuntària del metratge.

Frantz és un drama romàntic, però amb un teló de fons molt concret, el de la Primera Guerra Mundial. Arribats aquí m’agradaria destacar diverses pel·lícules que també se sustenten per l’amor prohibit entre dos bàndols enfrontats. I si parlem de conflictes bèl·lics, és evident que hem de parlar del que més s’ha tractat al cinema: la Segona Guerra Mundial. Aquest és el cas de Suite francesa (S. Dibb, 2014), on una Michelle Williams que encarna a una jove gala que espera el retorn del seu marit s’acaba enamorant d’un soldat nazi interpretat per Matthias Schoenaerts.

Aquest és l’exemple base, el cas més senzill. A partir d’aquí, i sense abandonar l’entorn nazi, podem trobar altres films que presenten petites variacions del mateix conflicte. Prenguem, doncs, El matrimonio de Maria Braun (R.W. Fassbinder, 1979). És una història similar, però amb dos canvis significatius: el primer és que la protagonista és una alemanya que s’enamora i es queda embarassada d’un mariner afroamericà, i el segon, que el seu veritable marit acaba reapareixent, causant un gran rebombori. El motiu d’algú donat per mort que ressorgeix després de la guerra també s’ha vist altres vegades, com passa a Phoenix (C. Petzold, 2015), on el personatge de Nina Hoss torna a casa per refer la seva vida, destrossada pel seu pas a un camp de concentració, tot i que el seu marit és incapaç de reconèixer-la quan la torna a veure. Finalment, no vull acabar aquest bloc sense mencionar El silencio del mar (J.P. Melville, 1949), on un oficial nazi conviu amb un ancià i una jove francesa i s’acaba interessant per ella.

Sense sortir, encara, de l’òrbita de la Segona Guerra Mundial vull esmentar dos films que també tracten sobre una profunda amistat improbable, ara, però, entre infants. En primer lloc tenim Adiós, muchachos (L. Malle, 1987), on dos joves de religions i estrats socials diferents acaben fent-se carn i ungla. Per altra banda, El niño con el pimama de rayas (M. Herman, 2008), film que va sorgir de l’aclamat bestseller homònim, explica la relació entre un nen nazi i un nen internat en un camp d’extermini.

Cal dir, però, que aquestes amistats i amors prohibits en temps turmentosos, no només són propis de l’època contemporània, al contrari. Ja els grans literats d’ençà ens feien propostes similars, com el propi William Shakespeare. Què és Romeu i Julieta, si no la història d’un amor encobert entre dues famílies que es detestaven l’una a l’altra? Un relat, aquest, que hem vist traslladat a la gran pantalla en múltiples ocasions de la mà de cineastes tan coneguts com Franco Zeffirelli (1968) o Baz Luhrman (1996). I si volem, podem creuar, també, l’oceà i parlar d’altres continents. A Pocahontas (1995), la protagonista s’enamorava d’un dels colons anglesos que arribaven a les costes americanes, i a Shinobi (T. Shimoyama, 2005), veiem l’enfrontament entre dos clans ninja en el si del Japó Feudal del segle XVII.

Però no hem d’oblidar que, al cap i a la fi, el cinema és un dispositiu de la ficció i si estirem d’aquest fil començarem a trobar tota una sèrie de pel·lícules de caire molt més fantàstic que utilitzen aquest mateix element per estructurar les seves trames. Fixem-nos en Avatar (J. Cameron, 2008), que precisament no està gaire lluny del que és Pocahontas. Un humà s’enamora d’una nadiua del nou planeta que colonitzen, quelcom que provoca un conflicte intern al personatge. O Underworld: La rebelión de los licántropos (P. Tatopoulos, 2009) on la relació amorosa es donava entre una vampira i un home llop.  

Com es pot veure, doncs, és indiferent l’època, el lloc on passa la trama o les edats dels personatges a l’hora d’encarar aquests tipus d’històries. Així, un ambient hostil gairebé sempre serà un paisatge molt més interessant que el quotidià per seguir les vicissituds de dues persones perdudament enamorades l’una de l’altra que decideixen fer prevaldre els seus sentiments per sobre de qualsevol afiliació política, racial o familiar.

Avatar (James Cameron, 2008)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada