L’Orquestra Simfònica Camerata XXI és
probablement una de les orquestres catalanes que més ha crescut en els darrers
anys. En poc temps (no porta ni deu anys en funcionament) s’ha guanyat un
públic fidel i s’ha implicat en tota mena de projectes, entre els quals
destaquen la seva participació a l’Òpera Solidària que es va celebrar ara fa un
any al Gran Teatre del Liceu en benefici de diverses ONG i l’estrena del Ballet
Ariel, de Robert Gerhard, en el marc de les passades Festes Decennals a Valls.
Ahir a la nit va ser la convidada al Festival
Internacional de Música Pau Casals de El Vendrell, una cita que l’orquestra
ratifica any rere any. “La relació Pau Casals-Camerata XXI ha anat
sempre molt unida i, tot i que cada any refem el contracte, sempre parlem del
futur”, explica el director titular de l’Orquestra Simfònica Camerata XXI,
Tobias Gossmann.
Enguany, però, la formació instrumental ha
apostat per un format mes reduït, deixant de banda la plantilla d’orquestra
simfònica per convertir-se durant la major part del concert en una orquestra de
corda. Una altra novetat és que el repertori del concert va girar, sobretot, al
voltant de peces del segle XX, quan la formació solia oferir obres de l’època
clàssica i del romanticisme.
Tobias Gossmann “La Camerata vol combinar plats coneguts
amb petits plaers per descobrir”
La primera part del concert va correspondre a la
música més propera als nostres dies. La Camerata va obrir amb la cèlebre Quiet
City d’Aaron Copland, que correspon a la música incidental que aquest
compositor nord-americà va escriure per la peça teatral d’Irvine Shaw. És una
obra extremament delicada, amb molts unísons de difícil afinació, però la
Camerata se’n va sortir prou bé i va delitar el públic amb els dos grans
protagonistes de l’obra: el corn anglès i la trompeta, que simbolitzaven la
veu, els dubtes i les controvèrsies d’un jueu que ha de canviar radicalment de
vida per tal d’integrar-se plenament a la societat americana.
A continuació va arribar l’esperat Concert de
Contrabaix del rus Serguei Koussevitzki, una joia amagada, poc coneguda
pels més melòmans, que requereix un enorme control de l’instrument. El solista
va ser Mario Lisarde, el contrabaixista principal de la Camerata, que va haver
de suar de valent per tal de transmetre tots els sentiments que amaga l’obra de
Koussevitzki darrere una tècnica molt complexa. Amb tot, Lisarde va aconseguir
amb èxit aquesta tasca titànica, explorant tots els registres de l’instrument, que anaven des dels sons més
prims i aguts fins als més baixos.
La segona part va ser un èxit rotund, potser
perquè es tocava Mozart, ja un clàssic dins el repertori de la Camerata.
L’afortunada va ser la seva Simfonia 29, una peça que ha estat a l’ombra
de les simfonies més conegudes, com la número 20, la 25 o la 40. La
interpretació va ser magistral i l’acollida del públic va ser massiva, fet que corrobora
l’èxit d’una de les grans aficions de Gossmann: “combinar els plats més
coneguts amb petits plaers per descobrir”.
El concert va tancar amb un parell de bis.
El primer va correspondre a una peça breu de Rameau, “perquè veieu que la
Camerata també sap tocar música més antiga”, va dir Gossmann al públic. La
darrera obra va ser un clàssic de la música de bandes sonores: el cèlebre tema Gabriel’s
Oboe de la pel·lícula The Mission; un tribut a Ennio Morricone. I
amb les dolces notes de l’oboè, la Camerata ens va dir “bona nit” i es va
acomiadar fins l’any vinent deixant-nos amb un molt bon record.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada