Gerard Roca: “La vida d’ara amb els valors d’abans”

Gerard Roca. FOTO: Ramon Estany, Nació Solsona

La vida al Vinyet de Solsona en la primera meitat del s.XX és el primer llibre de Gerard Roca i Jané, un jove solsoní que va introduir-se en el món de la comunicació amb només dotze anys. En Gerard és una persona lluitadora, capaç d’assolir totes les fites que es proposa. Tanmateix, el seu caràcter pragmàtic i realista el fa tocar de peus a terra. Constant, vital i alegre, començarà magisteri el proper setembre.

18 anys, un llibre, redactor del Nació Solsona i conductor del programa Parlem de Pilotes de Solsona FM. Tot fa pensar que tenim davant un futur comunicador. Per què magisteri i no periodisme?

Perquè com tothom sap estem vivint un moment molt complicat i pel que fa al periodisme també sobretot. Ja feia molts anys que pensava que havia d’anar per aquí, pel periodisme i anava fent els meus contactes dins d’aquest món i ara, quan arribava l’hora d’entrar-hi he començat a parlar amb ells i em comenten, ja que ells també ho veuen, que ara no és el millor moment per entrar a periodisme perquè no hi ha sortida. Per més màsters i coses que et treguis després costa molt trobar feina. Si la trobes és temporal o són feines molt curtes amb salaris molt baixos i ara que estic al Nació Solsona, doncs parles amb companys i una mica te’n comences a adonar. Llavors, sempre havia tingut com a pla b la opció de magisteri i de moment he decidit tirar per aquí quatre anys. Quan acabi, si trobo feina l’agafaré i si encara tinc ganes d’estudiar, faré periodisme. No ho descarto. Si més no, sempre em queda l’opció d’exercir el periodisme com a hobby que és el que estic fent ara.

Abans del Nació Solsona i el Parlem de Pilotes ja havies tingut un primer contacte amb la comunicació amb la web l’Opinió del Solsonès. Com et vas començar a introduir en aquest món de la informació?

Vaig començar als dotze anys, escoltant els millors anys de la nostra vida de Catalunya Ràdio. Era un programa d’esports que feien entre setmana i que començava a les dotze de la nit però jo cada dia era allà. Després d’això ja va coincidir amb el començament de Solsona FM i des del primer any ja m’hi vaig començar a posar amb programes com l’Asterisc, Ràdio Insti, El Vermut, el Parlem de Pilotes i així va començar.

El  passat mes d’abril vas publicar el teu primer llibre, el qual tenia com a embrió el treball de recerca. Creus que la figura del tutor, en el teu cas la Neus Mujal, ha estat un element clau en l’elaboració del treball de recerca?

La Neus, la tutora, sí que em va anar assessorant durant la gestió d’aquest  projecte, el que és el treball, l’embrió del que després serà el llibre. Ella m’ho va començar a dir que hauríem de parlar de fer un llibre, que calia anar a veure l’Ajuntament i el Consell. Però ha sigut un projecte molt independent, la Neus anava comprovant, anava veient que les coses anaven bé. Realment amb la Neus ens vam veure molt poc al llarg de tot el curs. A classe sí que li comentava qui anava entrevistant i ella m’aconsellava i em deia cap a on havíem d’enfocar el treball. Ens hem vist poc amb la Neus. De fet ella em deia “ ets un alumne que m’ha portat molt poca feina”, ja que anava entregant en els plaços que tocava. Com que no m’ha hagut d’anar molt al darrere crec que per això també li ha agradat, perquè no m’ha hagut d’arrossegar. En el meu cas, com que de seguida em va agradar el tema m’hi vaig posar molt.

Per què vas decidir fer el treball de recerca sobre el Vinyet?

Per molts motius, però el principal és que sempre  anava passejant pel Vinyet pensava “ això del Vinyet què és?” i “com s’hi devia viure aquí abans?”. A més a més, les meves dues àvies hi van néixer i per aquest motiu d’una manera o altra m’hi sento lligat. Llavors, quan vaig anar a l’arxiu del Consell Comarcal i em van dir que de moment no hi havia res escrit sobre el Vinyet de Solsona ja ho vaig tenir molt clar que havia de fer el treball sobre aquest tema. Aquesta elecció es deu també a que passo  força temps a la província de Girona i allà em vaig poder adonar que el tema de com es vivia a la primera meitat del segle XX el tenen tractadíssim, i a més a més, a través de testimonis encara vius.

Per tant, des del moment en què vas a l’arxiu i et diuen que fins ara no hi ha res escrit, tens molt clar que aquest projecte no es quedarà amb un simple treball d’institut?

Sí, ben aviat ho vaig tenir clar. El que no m’acabava de convèncer al principi era fer-ho a través de testimonis vius ja que fent-ho així no parlava ni de la fil·loxera, ni dels molts problemes que va tenir el Vinyet a finals del segle XIX. Ara però, prefereixo haver-ho fet a partir de testimonis vius, ja que encara hi som a temps perquè hi són. Si mai es vol fer sobre el segle XIX sempre s’hi és a temps.

Què t’ha aportat poder compartir tantes estones i xerrades amb aquesta gent gran que va viure al Vinyet durant la primera meitat del s.XX?

Molts coneixements.  Parlant amb aquesta gent t’aporta d’una manera molt directa quina era la realitat d’abans, fan que també ho visquis tu. Mentre estàvem fent les entrevistes em posava a la seva pell i realment quan s’acaba l’entrevista és com si em despertés d’un somni. Com que tots sabien narrar molt bé era fàcil anar-se imaginant tot allò que t’explicaven de com es vivia fa vuitanta anys.

Van fer un gran exercici de memòria els entrevistats?

Jo em pensava que els costaria més explicar-me les coses i recordar-se dels problemes d’abans. Al principi a alguns els feia cosa parlar però a mesura que anaven agafant confiança, a la segona sessió o de vegades fins i tot ja a la primera, amb els seus relats eren perfectament capaços de fer-te posar a la primera meitat del segle XX.

La vida per a la gent del Vinyet de la primera meitat del sXX no era gens fàcil, com tampoc ho és actualment per a moltes persones. Creus que si s’apliquessin alguns tarannàs de la gent del Vinyet a la realitat d’avui, les coses podrien ser més senzilles?

Se’n podrien aplicar moltes. Quan vaig publicar el llibre la gent ja m’ho demanava i també els deia que sí. Ara, malgrat la situació de crisi que estem vivint, som uns privilegiats ja que tothom té molt més del que tenia la gent del Vinyet.  També és cert que llavors es vivia d’una manera en què tot s’aprofitava molt i era com un cercle tancat.  Tot sortia de la terra per tornar a la terra, s’aprofitava des del blat fins als fems. Avui en dia, comprem les coses i les llencem sense donar-nos-en compte gairebé.  El fet de ser un cercle tancat els ajudava a vèncer el dia a dia.  Penso que si visquéssim tots una setmana com era el Vinyet abans i tornéssim a la realitat viuríem molt més feliços del que vivim ja que tothom està pensant molt en la crisi i en els seus calers.  És veritat que actualment és un moment molt dur per a moltes famílies, però molt més dura era la vida al Vinyet.

Si haguessis de destacar un apartat del llibre amb quin et quedaries?

M’agradaria destacar l’apartat d’un dels capítols que parla dels valors. Respecte el Vinyet de llavors, que hi ha hagut molts canvis físics és una cosa que tothom pot veure, els camins, els paisatges, són diferents. En canvi, els valors també han canviat molt i això no es té tant en compte. Els valors, el tracte de paraula, la humilitat, el saber fer de la gent, el tirar endavant malgrat tot el que els venia a sobre, ho hem perdut. El tema dels valors és una de les coses que no es veu i quan vaig fer el llibre, al principi, tenia un guió de les coses amb què m’aniria trobant, i els valors no hi eren en aquesta llista.  Al final el canvi que s’ha produït en els valors va ser una de les coses que més em va sorprendre i que també tothom en parlava.

Una de les moltes frases o anècdotes  de les entrevistes que creus que cal remarcar

Una de les coses que més em va dir la gent és que abans es vivien menys anys, es vivia més malament però també es vivía més feliç i més bé amb tothom. Avui en dia vivim molt més tancats ja que d’alguna manera la societat ha canviat. S’ha passat d’una visió molt col·lectiva a una visió més individual, i això és el que ells trobaven a faltar.  L’última pregunta que els feia a les entrevistes era que si poguessin escollir entre viure la vida del Vinyet d’abans o la d’ara amb quina es quedarien, ells em deien la vida d’ara però amb els valors d’abans. Es notava que tots ho trobaven molt a faltar.

Quina és la peculiaritat o l’essència del Vinyet que el fa ser diferent?

El Vinyet és Solsona però no ho és, és com un món a part. El que passa és que quan pensem amb Solsona a tots ens ve al cap el casc antic i el Vinyet queda oblidat. Però els que el coneixem, hi vivim o hi passem estones ens adonem que és tot un món. Per a mi, el Vinyet hauria de ser com un municipi dins de Solsona, una mica com un món a part. Ara des de l’Ajuntament ja es comença a veure el Vinyet, de mica en mica en van arreglant els camins quan fins ara no s’hi havia fet res. De fet, ells mateixos ho diuen que el Vinyet ha estat sempre el gran oblidat de Solsona.

Creus que la publicació del teu llibre serà una peça clau per despertar a la gent la sensibilitat vers el Vinyet?

El llibre és un punt de partida que ja hi és i quan l’Ajuntament s’hi vulgui posar més en serio a arreglar el Vinyet i a tenir-ne cura ja no haurà de començar de zero. També és cert que l’Ajuntament ja hi treballa tot i que molt a poc a poc perquè l’actual situació de crisi no hi ajuda gens. 

La vida al Vinyet de Solsona en la primera meitat del s.XX què pot aportar a la gent?

Depèn de l’edat que tinguin. Als que tenen més de cinquanta i seixanta anys els aporta el record de com era la seva infància o fins i tot com havia estat la seva vida si  ja són molt grans. Per la gent que té menys de cinquanta anys, pot servir per aprendre com es vivia aquí a Solsona no fa pas tant temps. Per tant, depenent de l’edat et pot aportar unes coses o unes altres.

Després de la publicació vas obrir un compte de correu per tal que la gent t’hi pogués fer arribar més informació. Està sent útil aquest sistema de recollida de noves dades?

Jo no sabia molt bé com fer-ho, el que passa és que al tractar-se de gent gran els costa molt això d’enviar correus i si no els ho fa el fill o algú altre costa molt que arribi la informació. També me’n trobo alguns pel carrer que em diuen això s’hauria de canviar, aquí hi ha un error o t’afegeixen informació. Llavors, quan els dic que ho han d’enviar al correu electrònic la informació que arriba és realment molt poca perquè els costa. De moment vaig recollint tota la informació que puc.

Tota aquesta informació que estàs recollint ara donarà peu a una segona edició ampliada del llibre?

Sí, tot i que encara faltaria molt per ampliar-lo. Jo animo a tota la gent del carrer que tinguin alguna cosa per aportar a que em parin i quedem alguna estona sense cap problema.

La primera edició de 150 exemplars es va exhaurir el dia de Sant Jordi essent així un dels més venuts durant la diada aquí a Solsona. Què va significar això per a tu?

 Això va significar aconseguir una fita que ens havíem marcat al principi perquè clar, al ser el primer llibre vas molt perdut i no saps quans se’n venen. Comentant-ho amb el Josep Maria Borés, que també n’havia editat d’altres, ens deia que vendre’n 150 a Solsona ja comença a costar.  Si és un llibre que atrau es ven de seguida, però si no ho és costarà molt. A nosaltres, com que ens feia una mica de respecte tot això, vam decidir de fer-ne 150 i el dia de Sant Jordi a mitja tarda ja se’ns havien acabat. Personalment prefereixo això que no pas haver-ne fet un munt i no poder-los vendre.

Què sents després d’haver publicat aquest llibre?

Em sento bé perquè he col·laborat en fer públic com era la vida del Vinyet a la primera meitat del segle passat. Molta gent estan agraïts a que ho hagi fet perquè ho trobaven a faltar ja que fins ara no s’havia explicat com era la seva vida abans. M’agrada que molta gent es pugui sentir protagonista del llibre.

Creus que això et pot obrir servir per obrir-te portes en diferents àmbits?

El fet d’haver publicat un llibre suposo que sí que t’obra portes, però en cap moment vaig fer-ho per això jo. Vaig creure necessari donar a conèixer el tema del Vinyet, treure’l a l’actualitat una altra vegada i que la gent en torni a parlar. Crec que una mica això s’ha aconseguit perquè la gent ara torna a parlar-ne, sobretot els més xics que no sabien què era. El principal objectiu de treure aquest llibre era que es tornés a parlar del Vinyet.

És difícil mantenir-se tocant de peus a terra després d’haver escrit un llibre amb només 18 anys?

A veure, és un llibre però tampoc no ho és perquè és el treball de recerca. No és cap novel·la ni res de ciència ficció, per tant, no costa tan publicar-lo. Només és fer la feina, posar-hi les ganes i ja està.

On està el límit havent aconseguit aquesta fita tan jove?

No s’ha de posar límit a res. Són projectes que van sorgint i s’han de tirar endavant. Van sortir els castellers i han anat bé. També hi ah hagut la pantalla gegant i els concert que han funcionat. De moment m’han anat bé, més endavant ja ho veurem.

Serà el primer de molts?

 No ho sé. De moment he fet aquest, però el que sí et puc dir és que fer un llibre comporta un any de feina com a  mínim, que és el que m’ha dut aquest. Durant els propers quatre anys suposo que no tindré oportunitat de fer-ne cap més. Quan acabi la universitat si encara en tinc ganes ja ho anirem veient; de moment ens quedarem aquí.