Fotografia: Josep Molina
|
Entrevista publicada a la Revista Musical Catalana del mes de juliol de 2011
Vostè va néixer a Alemanya. Com va arribar a Espanya?
En aquell moment jo estava estudiant a Viena i la meva parella era la viola solista de l'OBC. Va ser una època on vaig viure a les dues ciutats. Quan van convocar les proves per entrar a la Gran Orquestra Simfònica del Liceu em vaig presentar per la plaça de concertino. Em van agafar i em vaig quedar.
I què és el que més li va agradar d’aquí?
Hi ha moltes coses que estan bé. M’agrada la gent, el clima, ja que no plou ni fa fred gaire sovint, i el menjar, que és molt sa i hi ha bon vi.
Alemanya és un país amb molta més tradició musical que Espanya. Ho va notar especialment quan va arribar?
Tampoc és que aquí no hi hagi tradició, simplement és una mica diferent. Alemanya ha tingut a partir del barroc una època amb compositors molt importants. Però en els darrers cent o dos-cents anys també hi ha hagut compositors espanyols i catalans molt destacats com Falla, Granados o Albéniz. Per tant, tampoc és que hagi notat gaire diferència. Potser perquè els grans clàssics es toquen a tot el món.
Com a músic va estudiar violí, piano i direcció i ha fet de concertino, solista, director d’orquestra i professor. Amb quina d’aquestes es queda?
El que primer vaig estudiar va ser violí i tot el tema de la direcció d’orquestra va venir una mica després. Després de treure’m el títol superior de violí a Viena vaig treballar com a concertino i músic de cambra però sempre havia tingut al cap la idea d’estudiar direcció d’orquestra i quan es va cremar el teatre del Liceu vaig tornar a Viena per a estudiar aquesta modalitat. Just després vaig començar a tenir moltes ofertes i me’n vaig anar de Viena altra vegada. Des d’aleshores he anat alternant la feina de director d’orquestra amb la de solista de violí.
Bàsicament ha de tenir molt de talent i treballar de valent. Òbviament també has de saber organitzar-te molt bé, tenir una sòlida formació musical i el do o l’habilitat de saber liderar un personal, en aquest cas, els músics.
Què és el que més l’entusiasma de la seva feina?
Que encara que repeteixis obres al llarg de la teva vida sempre hi ha moltes coses que canvien: l’orquestra, la música, el lloc i tu mateix. És a dir, la nostra feina és molt interessant perquè sempre hi ha alguna cosa nova. També és fabulós seguir estudiant perquè cada vegada que repeteixes una obra i revises la partitura hi descobreixes algun element que no havies vist la primera vegada.
I el que li agrada menys?
Haver de viatjar tant. I quan dic viatjar em refereixo tant quan ho faig a gran escala, entre països, com a curta escala, quan he de venir als assajos, que m’he de llevar molt aviat i després dels concerts, que estàs molt cansat, arribes a les dues o les tres de la matinada, si tens sort. Aquest ritme és esgotador.
El 1991 va començar el projecte de la Camerata XXI. Com van ser els inicis i per què es va crear aquesta institució?
En aquesta època jo encara no formava part de la Camerata XXI. Hi havia uns quants músics de la zona de Tarragona que es van unir amb ganes de fer música i fomentar l’educació musical. De fet, la institució va néixer per crear unes colònies que avui en dia tenen molt d’èxit. Aquí va començar tot: els músics que abans anaven a les colònies es van fer grans i alguns es van convertir en professionals. Aleshores un grup de músics van tenir la idea de fundar una orquestra professional on els dels antics alumnes que havien anant a les colònies musicals també hi poguessin participar.
Dotze anys més tard, vostè seria el director titular de l’orquestra. Com hi va arribar?
Jo vaig arribar allí com a director convidat quan van començar el projecte d’orquestra. La química va ser molt positiva, em van tornar a convidar i al final em van nomenar director titular.
Ha format part de la Super World Orchestra, d’una gran importància mundial. A un professional tan destacat com vostè, què li va cridar l’atenció de la Camerata XXI? Per què segur que tenia moltes altres propostes sobre la taula, segurament més ambicioses.
Quan vaig deixar el Liceu no tenia una ocupació fica i vaig poder fer moltes coses a la vegada, amb més llibertat. En aquella època tenia molts compromisos com a músic violinista però també com a concertino convidat en diverses orquestres alemanyes, invitacions per a músic de cambra, director convidat, etc., i segueixo fent treballs esporàdics. Al principi, a la camerata pensàvem que faríem poques produccions però no va ser així. Vam començar a créixer més i més tan en nom com en quantitat. Però encara tinc que fer molts projectes personals que no tenen a veure amb la camerata, i penso que això també és sa. Tu pots estar amb un grup molt de temps però també està bé canviar d’aires de tant en tant.
Amb que es basa per triar el repertori?
Hi ha un director artístic, el Xavier Blanch, i entre els dos programem les temporades. Sobretot mirem els pressupostos, per saber quins artistes solistes podrem contractar i de quin nivell podran ser. Tot i així, al final d’una temporada ja tinc preparades totes les partitures de la següent i normalment ja els hi dono ja a l’orquestra. Però sempre he de revisar les partitures: faig els arcs de les cordes i corregeixo possibles errors. Però, personalment, quan tinc un moment o més temps ja preparo per avançat la temporada següent o la pròxima ja que és una roda que va a més i com que no saps si tindràs temps per estudiar la nova temporada quan toqui, treballes amb anhelació.
Si algú volgués formar part de l’Orquestra Camerata XXI què hauria de fer?
Bé. Momentàniament estem treballant amb llistes. És a dir, tots els músics que volen tocar per a l’orquestra tenen que fer una prova per mostrar les seves habilitats i el seu talent i si ens agraden els introduïm en un llistat de treball i tindran la seva oportunitat de tocar.
Els integrants de l’orquestra han de fer proves de nivell amb una certa periodicitat?
No. El sistema que utilitzem és d’autohigiene. És a dir, els mateixos musics han de procurar per la seva qualitat. De moment no hi ha hagut problemes però és clar, si un músic es deixa anar, molt probablement l’orquestra no s’interessarà més per ell. Si es donés aquest cas, hauríem d’avisar-lo, parlar, i tot això. Per sort, mai ens hem trobat en aquesta situació perquè l’orquestra té un entusiasme uniforme i es nota en el resultat.
Des de la seva formació, l’Orquestra Camerata XXI participa en el Festival Internacional de Música Pau Casals d’El Vendrell. Tenen algun conveni amb aquest auditori?
En realitat renovem el contracte cada any però el nostre enllaç amb el festival Pau Casals ja ve d’abans de la formació de l’orquestra. Quan van començar les colònies musicals de la Fundació Camerata XXI, es feia servir el pati de l’auditori Pau Casals per fer el concert final. És a dir, la relació Pau Casals-Camerata XXI ha anat sempre molt unida i tot i que cada any refem el contracte sempre parlem d’un futur.
Aquest any tocaran la Suite Txeca de Dvořák i el Concert per a Piano en la m de Schumann, que interpretarà Joaquín Acúcharo. Com escullen els solistes que van passant per la Camerata XXI?
El festival Pau Casals, concretament, busca violoncel·listes famosos. Per això, en una ocasió vaig portar-ne un de Munich, amb el qui tenia relació. Però dins de la nostra temporada, el pla general és presentar al públic tota mena d’instruments. De moment ja hem fet concerts de violoncel, piano, clarinet, trompeta, trompa, fagot, violí i flauta i, en teoria, seguirem en aquesta direcció.
El passat mes de juny tenien previst fer una gira per Japó però la van anular per raons òbvies. Tenen previst fer-la quan la situació millori?
Sí, l’hem posposat perquè el país encara està recuperant-se de la catàstrofe que ha patit aquest any i tenim previst remuntar-la l’any 2012.
De fet, aquesta gira havia de servir per presentar el seu primer CD, que van gravar amb la pianista japonesa Fuzjko Hemming...
Sí, però no esperarem al 2012 per presentar-lo. Nosaltres ja començarem a vendre aquí el CD i la Fuzjko ho farà al Japó, en els seus concerts. I tot i que és el primer CD que es comercialitzarà a nivell mundial ja hem fet diverses gravacions, com una del Rèquiem de Mozart en viu i una altra que ens serveix de promoció per a les sales de concert.
Amb la Camerata van estrenar el Ballet Ariel durant les Festes Decennals de Valls. ¿Què significa estrenar una obra inèdita d’un compositor tan respectat en aquest país?
De fet, aquesta obra ja es va estrenar una vegada sense ballet, segons les meves fonts però no tal i com estava dissenyada, que això ho vam fer nosaltres. Potser per això tampoc vam tenir cap mena de pressió. A més a més, penso que el bonic de la música és que cada vegada tens una estrena, encara que toquis una peça per cinquena vegada perquè sempre ho reps tot com a nou. En el cas d’Ariel, la música estava ben escrita, cosa estranya en la música moderna, ja que a vegades conté molts errors.
Fa relativament poc que l’Orquestra Camerata XXI es va convertir en orquestra simfònica. Quin és el perquè d’aquest canvi?
Això començava quan ens van demanar obres més grans. Últimament l’orquestra ha actuat també en el Teatre del Liceu, en una gala d’òpera en benefici d’una ONG de Geòrgia conjuntament amb SOS d’Espanya. Aquí ja era una orquestra supergran, simfònica. Ariel i Pandora també eren grans versions d’orquestra. En el fons la frontera entre orquestra clàssica i orquestra simfònica és relativament petita i ja fa tres anys que la considerem simfònica.
Ha parlat de l’Òpera solidaria del Liceu, que s va celebrar durant el mes de maig. Què me’n pot dir d’aquesta experiència?
Bé, jo estava de públic perquè les ONGs ja havien contractat un director. Però la Camerata sí que va tocar. Montserrat Cavallé va aparèixer com a mare del projecte i li va donar un gran recolzament, com moltes altres persones més. Va ser un bon element per a la Camerata perquè es va televisar en viu per Geòrgia.
I ara, quins plans de futur té la Camerata XXI?
Bé, els plans de futur immediats són entrar a la nova seu que serà el teatre de Tarragona, seguir fixant les temporades fixes i intentar contactar amb molts més festivals. Respecte això, és molt possible que actuem també al Festival de Cadaqués. També seguim amb el festival Pau Casals i sempre fem gires i intercanvis amb altres orquestres. Seguiré treballant molt en el tema de gires internacionals, sobretot per intentar remuntar la gira de 2012 a Japó i estic en contacte per a fer una altra gira asiàtica però això encara està molt verd.
La música ha notat la crisi?
I tant que sí, però a nosaltres, afortunadament, no ens ha afectat tant com a les institucions més grans, com l’Auditori o el Liceu, que tenen garantides moltes subvencions. Com que nosaltres no hem tingut mai gaires ajudes no ho hem notat tant. Tot i així, tenir subvencions és una gran avantatge i nosaltres estem intentant d’aconseguir-ne, però és clar, quan hi ha crisi, aquesta es nota més.
Com veu l’estat actual de la música clàssica?
Internacionalment cada vegada va a menys. Jo crec que el que fem a Tarragona és un petit miracle perquè la nostra audiència va augmentant mentre que la d’altres ciutats està de baixa. A Alemanya hi ha vuit o deu orquestres que estan en perill de ser retallades, eliminades o fusionades i aquest fenomen ve bàsicament d’un problema educatiu.
I finalment, per acabar, si hagués d’escollir un compositor, quins seria?
Si em deixes escollir-ne almenys tres... Jo amb els compositors que més m’identifico són les tres B: Bach, Beethoven i Brahms. La música de cambra de Brahms és molt bonica i les seves simfonies fantàstiques. De Bach, només has de mirar les cantates, els oratoris, els concerts de violí i les suites. I totes les simfonies de Beethoven són sublims i han marcat la història de la música. Però tampoc em puc deixar a Mozart, Mahler, Richard Strauss, etc. Crec sincerament que aquesta és una pregunta impossible.
Adrià, ara una pregunta per a tu.
ResponEliminaConsideres que les bandes sonores són la nova música clàssica?
I em refereixo a les que es composen (Hans Zimmer, Alexandre Desplat, John Powell, Alan Silvestri, John Williams, Harry Gregson-Williams, Patrick Doyle, Nicholas Hooper, Klaus Badelt, Jerry Goldsmith, etc.) i no a les recopilacions de grups de música.
Pots fer-ne un article, ja que se n'hi pot treure bastant suc!
Bona entrevista.
Precisament et volia demanar jo també per això que diu l'Albert B., només que la meva pregunta és:
ResponEliminaperquè quan entrevistes directors de primera línea no els hi demanes per les bandes sonores. Com és que Camarata XXI no programa bandes sonores?...
jejeje. Bona feina Adrià.
Que tinguis un molt bon estiu!
Una abraçada.
PD: la foto del Gossmann és de Josep Molina(violinista també, i dels bons). És un especialista fotògraf de música clàssica i fa unes fotos fantàstiques!. Si pots entrar a la seva web veuràs meravelles... Està casat amb una cel.lista alemanya que també havia estat a l'orquestra de la uab, fa uns dos o tres cursos. El món és un mocador...
Sóc en Jesús Badia (l'Anònim d'abans).
ResponEliminaÉs que no sé com posar-ho... :(
1.- Hola Albert,
ResponEliminaPodríem dir que les bandes sonores són una de les continuacions de la música clàssica (tal com va ser l'òpera al seu dia de la música renaixentista). Però això no vol dir que siguin l'única evolució ja que hi ha molta música electrònica o dodecafònica contemporània que podria ser una altra de les noves vies de la música clàssica.
2.- De fet, Jesús, sí que li vaig preguntar lo de les BSO però no he inclós la pregunta a l'entrevista, jeje. Em va dir que tenen una orquestra reduïda derivada de la Camerata que es dedica a concerts més familiars que poden incloure peces de bandes sonores. I, per cert, molt interessant el tema del Josep Molina. No ho sabia pas. Una abraçada.
Enhorabona Adrià per l'entrevista a Tobias, realment has entrat fort en el món del periodis-me, aconseguint estar al davant de la notícia. M'alegro molt i ens vegem!
ResponElimina