Bonobos: "Hem de viure, perquè la vida viu en l’ara"

“Som nòmades somiadors d’esperit bohemi”. Així és com es descriuen Jordi Ginesta, Arcadi Giol, David Nuri, Roger Olivella, Marc Roca i Irma Kappstein: sis persones entregades a la música, joves que busquen obrir-se camí davant una complicada situació, un grup de música que busca contagiar un somriure en moments on sembla que això és impossible per a molts. Sota el nom de Bonobos, les seves cançons transmeten missatges plens d’optimisme que reflecteixen la il·lusió amb que, dia a dia, aquest petit grup és fa cada cop més gran.

Quan es va fundar el grup Bonobos?

Jordi: Amb l’Arcadi i en Roger vam ser qui vam fundar el grup al 2008, però amb molta manca de serietat. Va ser totalment de casualitat. M’havien vist tocant a mi sol i un dia ens van dir: “necessitem un grup per tocar, en teniu?”. Jo els hi vaig dir que no en teníem cap, però que si volien el fèiem. Per tant, vam fer el grup per accident. Fèiem concerts aquí a Centelles, als Hostalets, a Aiguafreda... concerts amb un ambient distés, entre amics. Llavors, a partir del Juliol de l’any passat va ser quan vam decidir centrar-nos de veritat amb el grup. És quan va néixer el projecte tal i com el veieu ara. Així doncs, Bonobos tal i com es coneix va néixer tot just l’estiu passat. Principalment, això es va donar per la incorporació del saxofonista David Nuri i la baixista Irma Kappstein. A partir d’allà va ser tot nou. Cançons noves i una nova mentalitat. Vam deixar de ser un grup que només tocava música, per a ser un grup amb missatge. Nosaltres creiem que un grup és el 50% la música, però l’altre 50% el que es vol transmetre. Vam organitzar-nos i vam decidir fundar una ànima, marcar una direcció.

Has dit que no tots vàreu començar d’inici. Hi ha hagut vàries incorporacions, doncs.

Jordi: En Roger, l’Arcadi i jo vam ser els tres inicials. En Nuri tocava sempre, però no era del grup. Llavors vam incorporar un bateria que ara em canviat per en Marc i l’Irma, que també es va incorporar més tard i és la única noia del grup. En total som sis components.

Sou tots de Centelles o només és el vostre punt de trobada?

 

Jordi: En Roger ara mateix no viu aquí a Centelles, viu a Manresa, però es pot considerar que és centellenc de cor. L’Arcadi és de Centelles. Jo sóc dels Hostalets de Balenyà, però he crescut aquí. En Nuri també és de Centelles i l’Irma, com en Roger, va marxar d’aquí però ara torna. En Marc és de Gurb. A nivell de poble Bonobos deu gran part de la seva música a Centelles. Som el que em viscut, i realment em viscut a Centelles. Em fet mil coses pel poble i em crescut aquí. Si ens permets, ens agradaria donar les gràcies especialment a dues persones d’aquí el poble, David Vinyoles i Marc Parareda, que ens han ajudat dia a dia a tirar endavant. Els hi devem molt.

Es pot considerar que hi ha un “líder” entre vosaltres?

Arcadi: La veritat és que no. Juguem tots a la mateixa lliga.

Jordi: En general tenim les feines distribuïdes. L’Irma que domina el disseny gràfic s’ha encarregat del disseny de la web, jo que sóc així pesadet envio correus, en Nuri que és publicista se n’encarrega de les accions comunicatives, l’Arcadi duu a terme les accions relacionades amb la logística... tots fem de tot. Som molt variats!

Qui s’encarrega de crear els temes?

Arcadi: A nivell de lletra, principalment en Jordi i en Nuri.

Jordi: Jo escric molt, no només a nivell de música. M’agrada escriure en general. D’aquesta manera, és normal que sempre intenti escriure les lletres! Tocant la guitarra sóc bastant negat. El procés és que jo els hi dic el que tinc i els hi comento si els hi agrada. De vegades els hi agrada a tots i mantenim exactament la lletra que jo he proposat, però potser la música és completament diferent a la que jo havia pensat. Llavors arribem a l’assaig, mostrem la proposta, l’Irma li fa la seva línea de baix, en Roger, en Nuri i en Marc també hi afegeixen el que els hi sembla en ells i acaba sent una creació conjunta. Però, sí, a nivell de lletra es pot dir que som bastant jo i en David.

“Et regalem una cançó per a que la regalis a qui més estimis”. Aquesta va ser la forma en què el passat 23 d’Abril, aprofitant la Diada de Sant Jordi, Bonobos es va disposar a sortir pels carrers de Vic i Barcelona per a promoure la seva nova pàgina web i donar a conèixer les seves noves cançons. La original iniciativa va tenir gran acceptació entre el públic: Es van repartir 700 targetes, es van registrar més de 1700 entrades a la web i es van dur a terme 900 descàrregues.

D’on va sorgir la iniciativa de “regalar cançons” en la Diada de Sant Jordi?

David: Va ser una idea conjunta. Vam pensar que des d’aquí no podem fer arribar les cançons a la gent que no ens coneix de res. D’aquesta manera va sorgir la idea de regalar targetes amb un link per descarregar-les. Però clar, tu si vas pel carrer i et donen una targeta el primer que fas és agafar-la i tirar-la a la paperera. El que vam pensar, doncs, és que si té un valor la gent poder la guardarà i llavors sí que es baixarà la cançó. I això és el que vam fer. En comptes de regalar una targeta normal i corrent vam regalar una targeta per donar a la gent que més estimes en un dia com Sant Jordi.

Així doncs vàreu aconseguir que la idea tingués èxit.

Arcadi: Sí, sí! Em vaig quedar molt sorprès. Clar, quan li anaves a donar la targeta a la gent se’t quedaven mirant amb cara d’esperar algun tipus de propaganda. Però era veure-ho i explica’ls-hi que era una targeta per regalar a la gent que més estimes i tothom deia: “Oh! Que maco! Moltes gràcies”. A part cal dir que era una targeta ben feta, gran, que normalment crida més l’atenció. Jo crec que va anar realment molt bé!

Desprès d’aquest gran acollida, quan teniu pensat promoure la resta de cançons?

Arcadi: Als concerts, principalment. De fet les altres ja les vam anar tocant a la gira de l’any passat en els concerts que ja vam fer. No hi ha massa pressupost per a gravar-ho tot, tan de bo fos així!

El seu estil és el mestissatge, estil que engloba diferents tipus de música tan variats com la pròpia personalitat del grup. És per aquest motiu que el repertori de Bonobos està format per granets de sorra que cada membre aporta. El funky, el reggae, el rock català i la rumba es fusionen en un mateix estil, influenciat en gran per grups com Manu Chao, Dusminguet, Sargento Garcia o Red Hot Chilli Peppers, que dóna lloc a un missatge unificat.

En aquest temps imagino que heu viscut moltes experiències, heu participat en varis concerts i heu dut a terme un gran nombre d’actuacions. Quin és el vostre millor record sobre d’un escenari?

Arcadi: Home, així tots junts jo crec que Kintos, una festa d’Aiguafreda.

Irma: Kintos i Vinguikitaja, festes majors de per aquí.

Jordi: En general, poder tocar a la festa major del teu poble amb dos grups molt amics nostres com són Txarango i els Catarres i que la gent et digui que heu estat al seu alt nivell i que ho han gaudit moltíssim és el millor. Això a nivell dels que som ara aquí, menys en Marc que es va afegir al gener. Llavors, la etapa abans d’aquesta, quan érem jo, l’Arcadi i en Roger, un dia  a música viva, quan fèiem versions perquè no teníem prous temes propis, estàvem versionant una cançó dels gossos i donava la casualitat de que aquell any ells també tocaven per allà. Total, que se’ns van presentar a davant...

Arcadi: Ells estaven fent el reportatge de TV3. Anaven passant pels carrers de Vic i anaven gravant. Em sembla que era pel fet que feia 15 anys que ells havien tocat a música viva. La qüestió és que mentre els hi estaven fent el reportatge van sentir com un grup, que érem nosaltres, tocaven una cançó seva.

Jordi: Llavors es van plantar allà i tothom es va separar. Van pujar a l’escenari i van tocar amb nosaltres. Vam sortir per Tv3 i, no només això, sinó que al seu concert a la plaça major de Vic van dir: “aquesta tarda anàvem passejant per aquí i hem trobat un grup de joves tocant a una plaça que ens han recordat molt a nosaltres quan vam començar. Dediquem aquesta cançó, doncs, a tots els grups de joves que comencen a tocar en aquests carrers”. Va ser emocionant!

A part dels Gossos, també heu tocat amb Txarango o Hotel la paz, grups coneguts a nivell nacional. Com ha estat la vostra experiència?

Jordi: Clar, és que aquests grups que has dit són grups que els coneixem molt a nivell personal i, evidentment, en aquest sentit és un plaer compartir escenari amb amics. Però, potser el cop que vam compartir escenari amb gent més aliena a nosaltres va ser a un macrobolo a Vic, quan encara no ens coneixia ningú. Va ser una gran experiència. Com a conclusió vam treure que la gent d’aquests grups grans finalment acaben sent com tu.

Arcadi: És molt bo això! Quan tractes amb ells dius: “per què els estic magnificant tant si en realitat és com parlar amb amics?”. Sempre hauria de ser així, però ho tergiversem tant que de vegades no ho sembla.

Jordi: La filosofia és que tu has d’aprendre d’ells i, de vegades, fins i tot ells acaben aprenent de tu. Està clar que quan toques amb algú que ha arribat bastant més lluny que tu fa respecte, sents admiració, imposa i sempre agrada que et facin un toc de: “ei, m’heu agradat!”. Però, vaja, la nostra filosofia és de humilitat cent per cent. Per sobre de tot respectem a tothom i, res, aprendre, esforçar-nos i amb ganes!

Teniu algun ritual, alguna superstició, abans de cada actuació?

Jordi: Un dels rituals és abans dels assajos fer un cafè, això sí!

Arcadi: També tenim un crit de guerra, que mai acaba sortint per que tots ho diem a destemps! A més, jo desprès toco una cançó que fa molt de riure i la faig en plan broma. Però, vaja, en realitat no és que en tinguem gaires.

Jordi: Més que res el nostre ritual és fer les coses d’aquesta manera, com estem ara aquí, amb bon humor i amb alegria. Jo crec que això és una cosa molt remarcable. Som, simplement, així.

Creieu que el bon ambient que hi ha és un dels valors fonamentals del grup?

Jordi: I tant! A més hi ha una cosa curiosa, que és que som amics de tota la vida. Amb en Roger, l’Arcadi i la Irma, de fet, anem junts des de primer d’ESO. En Nuri era un any més gran que nosaltres i en Marc l’hem conegut tot just aquest any. Però en general l’ambient que es respira és aquest ambient de “colegueo”. A mi em fa gracia perquè m’he trobat amb gent que em diu: Ai mira, em feu gracia perquè sou els amics de tota la vida que a sobre toqueu decentment. Una noia un cop em va dir: Sou els típics col·legues de tota la vida però que molen.

Vitalitat i esperança. Dos de les paraules més apreciades per Bonobos. No volen preocupacions ni lligams, sinó llibertat per a fer el que volen sense mirar més enllà. El seu objectiu de viure dia a dia com si fos l’últim es veu reflectit en el seu últim treball.

A la vostra web i al facebook em pogut veure la frase “viu-la que la vida viu en l’ara”. Que voleu transmetre amb aquest missatge?

Jordi: És una mena de Carpe Diem. És allò que et deia de que mig grup és el missatge i mig grup és la música. És el missatge en el qual em vertebrat una mica el projecte. Mira, el resum seria aquest: estem dient que no tenim feina, que les coses pinten malament i la situació és complicada, doncs nosaltres ens ho volem agafar amb alegria, amb optimisme. Estem amb Bonobos, toquem, passem-nos-ho bé, construïm i endavant. “Viu-la que la vida viu en l’ara” vol dir viu el present.

Però a la vegada, a la vostra web, com a presentació teniu: “Som actors d’un món que no il·lusiona, hereus d’una realitat que no em escollit i d’un futur incert”. Per tant, no seria una visió una mica pessimista que es contradiria amb l’anterior missatge?    

Jordi: Com que no sabem què vindrà demà, val més que visquem el present amb alegria i il·lusió. Per tant, no és gens pessimista, tot el contrari. Es tracta de descriure la realitat i després plantejar com afrontar-la. Em de ser crítics i compromesos amb el món. El missatge que volem transmetre és que encara que el present es mostri una mica complicat hem d’intentar convertir les coses dolentes en bones. Volem contagiar una mica aquest optimisme! Volem ressaltar molt el missatge aquest que volem transmetre. Tots som conscients que, ara per ara, això és una afició que ens em agafat molt en serio, però que tampoc volem pensar què en serà en un futur, com acabarem. Ara ho tenim, ho volem explotar i gaudir-ho. No estem parlant d’un estil de música, sinó d’una manera de fer i d’entendre la vida. Si tu fas les coses d’una determinada manera, la vida t’acabarà portant a coses molt similars a tu. Estem aprenent i creixent constantment. Tot fa Bonobos. Hem de viure el dia a dia i fer-ho tot el millor que podem sense pensar en res més. Hem de viure, perquè la vida viu en l’ara.