Green Room (Saulnier, 2015) |
Vivim en
una època on els discursos xenòfobs, l’homofòbia i la poca tolerància a la diversitat
en general estan capitalitzant bona part de les notícies que ens arriben cada
dia. A vegades, aquestes actituds deplorables s’escolen en algun que altre
míting polític; d’altres, es materialitzen en forma d’atacs violents que poden
o no, haver-se cobrat víctimes mortals. Amb aquest panorama sembla perfectament
comprensible que diversos cineastes hagin volgut posar fil a l’agulla per
intentar retratar l’origen d’aquestes actituds recriminables i posar, així, el
seu granet de sorra en l’eterna lluita per construir una societat més justa,
plural i respectuosa.
Per
aconseguir-ho, veiem com molts directors utilitzen la història com a eina de
denúncia principal i viatgen fins al Tercer Reich de Hitler o la Guerra de
Secessió dels Estats Units per mostrar els orígens d’aquestes actituds que
volen condemnar. Penso en pel·lícules tan recents i premiades com Der
Untergang (Hirschbiegel,
2004) o 12 Years a Slave (McQueen,
2013). Amb tot, hi ha un altre grup de cineastes, probablement més valent que l’anterior,
que decideix fugir de subterfugis i paral·lelismes per atacar el conflicte
d’una manera més directa, sense tapar-se els ulls, per tal de mirar de fit a
fit el nostre present sense por. Un present on hi conviuen certes comunitats
d’ideologies dubtoses que estan disposades a atemptar contra totes aquestes
llibertats que tants anys hem trigat a aconseguir.
Green Room (2015) és un exemple d’aquest segon tipus de films. Del director Jeremy
Saulnier, responsable d’una altra petita joia com és Blue Ruin (2013), la pel·lícula ens presenta a un grup de música punk que és testimoni d’un assassinat
per part d’una comunitat de skinheads
neonazis, que els retenen en una habitació mentre decideixen què fer amb ells.
American History X (Kaye, 1998) |
La
pel·lícula, que va competir a la selecció oficial de l’últim Festival de
Sitges, es podria emmarcar, doncs, dins del petit grup de films que tracten
sobre la pervivència d’actituds nazis en el present. I aquí vull fer esment de dues
pel·lícules que ja es poden considerar com a clàssics moderns. Per un costat
tenim American History X (Kaye, 1998), un implacable retrat de
com el personatge d’un excel·lent Edward Norton passa de convertir-se d’algú
que el públic repudia a una figura protectora que vol salvar el seu germà petit
de cometre els mateixos errors que ell. Per altra banda, no puc deixar de citar
la cinta alemanya Die Welle (Gansel,
2008), un exercici de política-ficció en el que diversos estudiants d’un
institut es converteixen al nazisme arran d’un experiment del seu professor
d’història.
Amb tot,
penso que Green Room és un film que
no pretén entrar en discursos moralitzadors ni condemnatoris, sinó que es
limita a utilitzar la figura dels grups neonazis actuals com a teló de fons. És
a dir, l’univers skinhead està poc explorat al cinema i el director opta per
utilitzar-lo al seu favor per donar al seu film una frescor i riquesa, tant a
nivell visual com de contingut, que l’espectador agraeix. Així, podríem dir que
la pel·lícula de Saulnier és més aviat una revisió del subgènere del “thriller
d’un espai tancat” que una pel·lícula amb un clar contingut polític o discurs
de denúncia.
El cert és
que hi ha molts films d’aquest tipus que poden venir a la ment. Des de la caixa
de fusta en la que estava enterrat Ryan Reynolds a Buried (Cortés, 2010), al supermercat de The Mist (Darabont, 2007). Amb tot, crec que és més encertat
comparar Green Room amb Panic Room (Fincher, 2002), per la
pròpia naturalesa de l’espai físic –en els dos casos es tracta d’una habitació–
i pel fet que l’enemic que espera a fora és algú conegut i no una presència
abstracta o misteriosa, com passa en els dos casos que he comentat a dalt.
Així,
podem acabar dient que Green Room és
un còctel totalment singular que barreja amb dosis similars el suspens i la violència
més explícita, configurant un d’aquests films independents capitanejats per
actors de renom que tan bé solen funcionar avui en dia. Perquè sí, a Green Room Patrick Stewart abandona les
bones maneres del Professor Charles Xavier o el Capità Picard per convertir-se
en l’obscur líder d’una banda neonazi que us farà córrer suor freda.
Panic Room (Fincher, 2002) |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada