diumenge, 7 d’agost del 2016

'Escuadrón suicida': Molt soroll per no res

'Escuadrón suicida', de David Ayer

Quan una pel·lícula és un producte planificat tan al detall com un film d’estudi de Hollywood, és normal que els referents, els homenatges i fins i tot la còpia passin per davant de l’originalitat i imposin quelcom tan característic de l’era postmoderna com és l’artificialitat. Però si la pel·lícula en qüestió és, a més a més, un film de superherois, la cosa es dispara. Difícilment es prendran riscos, si bé s’intentarà dotar el producte en qüestió d’una certa singularitat per tal de distingir-lo de les desenes de llargmetratges d’aquest tipus que l’han precedit.
Fa dos anys Marvel ho va aconseguir amb la refrescant ‘Guardianes de la galaxia’ i enguany el seu gran rival, DC, ha intentat aconseguir una victòria similar amb ‘Escuadrón suicida’, dirigit per David Ayer, que s’acaba d’estrenar a casa nostra. Amb tot, els resultats són ben diferents. Públic i crítica van acceptar amb gust el còctel desenfadat i enginyós de la primera, mentre que el to políticament incorrecte i l’estètica psicodèlica del segon film s’han quedat a mig camí per culpa de les píndoles dramàtiques (sobredimensionades, evidentment) que ens volen fer empassar i que no lliguen gens amb el concepte global de la pel·lícula. De fet, la pel·lícula gairebé no aconsegueix ni entretenir, ja que l’espectador té la sensació de que ja ha vist un film semblant moltes vegades.
I és cert. ‘Escuadrón suicida’ no deixa de ser un film coral, no en quant a històries creuades, com passava a ‘Vidas cruzadas’, ni a petits relats integrats en un film més gran com vèiem a ‘Relatos salvajes’. Em refereixo a que pertany al tipus d’història on el protagonista és un grup d’herois que s’embarca a una missió comuna. Aquesta premissa no és pas nova, només cal mirar una mica enrere per trobar que aquesta veta ja s’explotava fa més de cinquanta anys, amb ‘Los siete samurais’, de Kurosawa, o el seu “remake” americà, ‘Los siete magníficos’.
Si filem més prim podem trobar altres films que, malgrat que la idea de grup ja no té tanta importància com els que he mencionat més a dalt, s’apropen més a ‘Escuadrón suicida’ en quant a la psicologia dels seus personatges. Recordem ‘La naranja mecánica’, de Kubrick, i ‘Reservoir Dogs’, de Tarantino, dos pel·lícules protagonitzades per antiherois de moral més que qüestionable de les quals el film de David Ayer roba sense escrúpols el ja tan trillat pla frontal del grup avançant a càmera lenta amb posat amenaçador.

'La naranja mecánica', de Stanly Kubrick

Amb tot, si tornem al que deia al principi –la certesa de que el gran mirall de DC és Marvel– és evident que després de creuar diversos superherois a la pel·lícula ‘Batman v Superman: El amanecer de la justicia’ a principis d’aquest mateix any, volguessin anar més lluny amb l’objectiu de fer ombra a la reeixida sèrie de ‘Los vengadores’ iniciant la seva pròpia franquícia, on donarien veu als antagonistes, en comptes de donar-la als superherois tradicionals.
Als crèdits finals del film podem veure que Zack Snyder n’és un dels productors executius, i es nota. L’atmosfera fosca, l’excessiu ús de la càmera lenta i els easter eggs pels més acèrrims seguidors de l’univers del còmic són segell també a ‘Escuadrón sucida’, però David Ayer és incapaç d’imitar la molt superior ‘Watchmen’, dirigida pel seu company l’any 2009. En certa manera, es poden traçar molts paral·lelismes entre els dos films, ja que, de nou, la pel·lícula de Snyder  col·loca un grup de superherois al centre de la història. Però Ayer no té el pols de Snyder i on aquest últim va regalar-nos una de les millors seqüències d’obertura que hem vist mai, el director de ‘Escuadrón suicida’ no aconsegueix que ens importi gens la dilatada i seqüencial presentació de personatges. Pura exposició, vomitada sense cap mena de gràcia ni de geni. Que lluny que queda, ja, la gran trilogia de ‘Batman’ de Christopher Nolan, el gran cim de les pel·lícules DC! 

'Watchmen', de Zack Snyder

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada