'Escuadrón suicida', de David Ayer |
Quan una
pel·lícula és un producte planificat tan al detall com un film d’estudi de
Hollywood, és normal que els referents, els homenatges i fins i tot la còpia
passin per davant de l’originalitat i imposin quelcom tan característic de l’era
postmoderna com és l’artificialitat. Però si la pel·lícula en qüestió és, a més
a més, un film de superherois, la cosa es dispara. Difícilment es prendran
riscos, si bé s’intentarà dotar el producte en qüestió d’una certa singularitat
per tal de distingir-lo de les desenes de llargmetratges d’aquest tipus que
l’han precedit.
Fa dos
anys Marvel ho va aconseguir amb la refrescant ‘Guardianes de la galaxia’ i
enguany el seu gran rival, DC, ha intentat aconseguir una victòria similar amb
‘Escuadrón suicida’, dirigit per David Ayer, que s’acaba d’estrenar a casa
nostra. Amb tot, els resultats són ben diferents. Públic i crítica van acceptar
amb gust el còctel desenfadat i enginyós de la primera, mentre que el to
políticament incorrecte i l’estètica psicodèlica del segon film s’han quedat a
mig camí per culpa de les píndoles dramàtiques (sobredimensionades,
evidentment) que ens volen fer empassar i que no lliguen gens amb el concepte
global de la pel·lícula. De fet, la pel·lícula gairebé no aconsegueix ni
entretenir, ja que l’espectador té la sensació de que ja ha vist un film
semblant moltes vegades.
I és cert.
‘Escuadrón suicida’ no deixa de ser un film coral, no en quant a històries
creuades, com passava a ‘Vidas cruzadas’, ni a petits relats integrats en un
film més gran com vèiem a ‘Relatos salvajes’. Em refereixo a que pertany al
tipus d’història on el protagonista és un grup d’herois que s’embarca a una
missió comuna. Aquesta premissa no és pas nova, només cal mirar una mica enrere
per trobar que aquesta veta ja s’explotava fa més de cinquanta anys, amb ‘Los
siete samurais’, de Kurosawa, o el seu “remake” americà, ‘Los siete
magníficos’.
Si filem
més prim podem trobar altres films que, malgrat que la idea de grup ja no té
tanta importància com els que he mencionat més a dalt, s’apropen més a
‘Escuadrón suicida’ en quant a la psicologia dels seus personatges. Recordem
‘La naranja mecánica’, de Kubrick, i ‘Reservoir Dogs’, de Tarantino, dos
pel·lícules protagonitzades per antiherois de moral més que qüestionable de les
quals el film de David Ayer roba sense escrúpols el ja tan trillat pla frontal
del grup avançant a càmera lenta amb posat amenaçador.
'La naranja mecánica', de Stanly Kubrick |
Amb tot,
si tornem al que deia al principi –la certesa de que el gran mirall de DC és
Marvel– és evident que després de creuar diversos superherois a la pel·lícula
‘Batman v Superman: El amanecer de la justicia’ a principis d’aquest mateix
any, volguessin anar més lluny amb l’objectiu de fer ombra a la reeixida sèrie
de ‘Los vengadores’ iniciant la seva pròpia franquícia, on donarien veu als
antagonistes, en comptes de donar-la als superherois tradicionals.
Als
crèdits finals del film podem veure que Zack Snyder n’és un dels productors
executius, i es nota. L’atmosfera fosca, l’excessiu ús de la càmera lenta i els
easter eggs pels més acèrrims
seguidors de l’univers del còmic són segell també a ‘Escuadrón sucida’, però
David Ayer és incapaç d’imitar la molt superior ‘Watchmen’, dirigida pel seu
company l’any 2009. En certa manera, es poden traçar molts paral·lelismes entre
els dos films, ja que, de nou, la pel·lícula de Snyder col·loca un grup de superherois al centre de
la història. Però Ayer no té el pols de Snyder i on aquest últim va regalar-nos
una de les millors seqüències d’obertura que hem vist mai, el director de
‘Escuadrón suicida’ no aconsegueix que ens importi gens la dilatada i
seqüencial presentació de personatges. Pura exposició, vomitada sense cap mena
de gràcia ni de geni. Que lluny que queda, ja, la gran trilogia de ‘Batman’ de
Christopher Nolan, el gran cim de les pel·lícules DC!
'Watchmen', de Zack Snyder |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada