Cinc perles del Festival de Venècia

“Ha estat una de les pitjors edicions, però el palmarès difícilment podria ser millor.” Frases com aquesta no es van deixar de sentir a la sala de premsa després de que el president del jurat del darrer Festival de Venècia, Sam Mendes, llegís el passat dissabte la llista dels guardonats. The Woman Who Left, del filipí Lav Díaz, es va endur el Lleó d’Or, tot i que la resta de premis es van repartir gairebé íntegrament per a títols americans, ja fossin dels Estats Units (Jackie, Nocturnal Animals, The Bad Batch, La La Land) o de Llatinoamèrica (El ciudadano il·lustre, La región salvaje).

Aquest va ser el meu primer any a la Biennale, on vaig tenir l’honor d’exercir de jurat a la secció Giornate degli autori - Venice Days, juntament amb 27 altres joves, cadascun provinent d’un país de la Unió Europea. Van ser dues setmanes plenes de tallers, conferències, panells, festes, discussions i, és clar, sobretot pel·lícules. Dels 33 títols que vaig tenir la sort de veure, us deixo aquí cinc perles que espero que arribin a les sales de cinema catalanes, ja que, per un motiu o per un altre, són films que destaquen per la seva singularitat.

LA PERLA MAINSTREAM: La La Land

Moltes vegades tendim a associar injustament la paraula mainstream amb el Hollywood més mandrós, artificial i de mala qualitat, quan no sempre és així. El Festival de Venècia n’és la prova, ja que, per una banda sí que és cert que es van poder veure diversos títols comercials molt accessibles però que no arribaven a ser tot el que prometien, com l’Arrival de Villeneuve o el Brimstone de Koolhoven. Però per altra banda, tothom es va quedar embadalit amb el film d’obertura, La La Land, la segona pel·lícula del director Damien Chazelle, que ja des del primer pla seqüència deixava ben clar que l’èxit de Whiplash no va ser un cop de sort, sinó la primera pedra d’una carrera prometedora que segueix amb aquest musical lluminós, tan ple de bones idees, que ja apunta directament als premis Oscar.

LA PERLA DOCUMENTAL: The War Show

L’any 2013 La Mostra de Venècia premiava amb el màxim guardó el documental de Gianfranco Rosi Sacro GRA. Enguany també hi ha hagut forces components de l’anomenada “no ficció”, com el decebedor retorn de Malick a Voyage of Time o One More Time With Feeling, un curiós documental en 3D sobre Nick Cave. Amb tot, no n’hi ha cap que fos la meitat de brillant i demolidor com The War Show, el film guanyador de la secció en la qual vaig exercir de jurat, on la periodista Obaidah Zytoon (juntament amb el codirector del film, Andreas Dalsgaard) ens ofereix una sincera i valenta aproximació al conflicte de Síria mitjançant una sèrie de personatges molts dels quals no arribaran al final del metratge per conseqüències de la guerra. Amb una estructura singular i un ús de la veu en off magistral The War Show és, sens dubte, un dels millors films que es van poder veure a la Biennale.

LA PERLA DEBUTANT: Heartstone

Heartstone va ser el primer film islandès que competia a la Mostra de Venècia, quelcom que té més mèrit encara si remarquem que es tracta de l’òpera prima de Guðmundur Arnar Guðmundsson, i quina òpera prima! El film retrata la relació entre dos joves d’una comunitat rural del nord d’Islàndia i com aquesta canvia quan un d’ells comença a sentir-se atret per l’altre. El paisatge agrest i brutal de l’illa és el teló de fons d’aquesta història que comença en un estiu plàcid en el que els joves no són més que nens innocents i que acaba al cor de l’hivern, on després de moltes desventures els protagonistes s’adonaran que han madurat i han posat el primer peu a la vida adulta.

LA PERLA EUROPEA: Toni Erdmann

Tot i que oficialment no formava part de la programació del Festival de Venècia, Toni Erdmann es va poder veure en el marc dels LUX Film Days, una iniciativa del Parlament Europeu que vol donar visibilitat a tres pel·lícules de producció europea que posin sobre la taula algun factor d’especial rellevància dins del context del nostre continent. Cal recordar que aquesta pel·lícula de Maren Ade se’n va anar de Cannes incomprensiblement amb les mans buides, quan era una de les grans favorites de la crítica. Amb un guió, to i interpretacions úniques, Toni Erdmann és, de moment, la millor pel·lícula que he vist aquest 2016.

LA PERLA DIVISIVA: Frantz

Com a qualsevol festival, a Venècia també hi ha hagut films que han aixecat tota mena de fílies i fòbies, quelcom que es va veure de manera molt directa en les reaccions dels periodistes acreditats durant l’entrega de premis. Així, La región salvaje i The Bad Batch van ser alguns dels protagonistes d’aquest fenomen, doncs hi va haver tant qui els va aplaudir com qui els va xiular. Personalment, no he vist el film d’Amat Escalante, però puc dir que el d’Ana Lily Amirpour va ser totalment decebedor després de la seva hipnotitzant òpera prima, A Girl That Walks Home Alone at Night. Tot i així, la darrera perla que vull ressaltar en aquest article és Frantz, el darrer treball del realitzador gal François Ozon. Sincerament, vaig ser dels pocs que van sortir a defensar aquest drama romàntic esquitxat per la soledat, el rancor i els remordiments propis de la postguerra. És una història de múltiples capes i si bé molta gent es va quedar amb la primera, òbvia i previsible, només calia rascar una mica més per trobar una altra manera de llegir la història, tan ambigua, subtil i plena de matisos, al més pur estil Ozon. Imprescindible.