Policies i assassins en sèrie amb denominació d’origen espanyola

 

Després de rodar diversos curtmetratges, sèries de televisió i co-dirigir amb Peris Romano el film 8 vidas (2008), Rodrigo Sorogoyen va sorprendre amb Stockholm (2013), la seva singular òpera prima en solitari, que es va emportar un Goya i diversos premis al Festival de Málaga. Amb el seu nou film, Que Dios nos perdone (2016), aquest cineasta sortit de l’ECAM no ha fet més que reafirmar-se com un dels noms a seguir dins la nova generació de directors del cinema espanyol contemporani.

Si ens centrem en aquesta pel·lícula veurem que la podem emmarcar dins d’una tendència que ha estat triomfant a les nostres pantalles en els darrers cinc anys: el que podríem anomenar a grosso modo thriller espanyol. De fet, només cal mirar a la cartellera d’aquest mes per trobar-nos amb ni més ni menys que tres films que poden encaixar perfectament en aquesta etiqueta: el mencionat film de Sorogoyen; Tarde para la ira (2016), de Raúl Arévalo; i El hombre de las mil caras (2016), d’Alberto Rodríguez. De fet, va ser precisament aquest últim cineasta qui va portar el gènere a la seva cúspide de popularitat amb la reeixida La isla mínima (2014). Arribats a aquest punt ens hem de preguntar: és aquest un fenomen aïllat a Espanya? I, com és de suposar, la resposta és que no.

Si viatgem a l’altre costat del món i reculem en el temps, veurem que el canvi de segle va suposar el naixement de les filmografies de Park Chan-wook, Kim Jee-woon o Bong Joon-ho, tres dels grans autors del cinema asiàtic actual que han explorat el gènere del thriller i que s’han convertit en referents internacionals. Així, no és descabellat adjudicar a Corea del Sud el títol de “degana del thriller contemporani”. Podria citar diversos títols que són imprescindibles d’aquesta nova fornada de pel·lícules asiàtiques, però em limitaré a destacar la que crec que ha estat més influent a casa nostra. Em refereixo a Memories of Murder (2003), de Bong Joon-ho. Només cal veure el paisatge d’aiguamolls a La isla mínima o el final passat per aigua de Que Dios nos perdone, dos referències directes al film del cineasta sud-coreà.  

Però no només podem relacionar Que Dios nos perdone amb altres films per la seva seqüència final, sinó que comparteix molts altres elements amb pel·lícules d’aquest mateix gènere. Com el propi títol indica, la religió ocupa un lloc central a la trama de la cinta de Sorogoyen. Fa un moment parlàvem del cinema sudcoreà, dins del qual també trobem l’excel·lent The Wailing (2016), un fenomen de crítica i públic al passat Festival de Sitges que també enllaça el misteri amb els fenòmens paranormals i la religió d’una Corea a mig camí entre el cristianisme i el xamanisme. I d’un film d’autor podem parlar d’un blockbuster com Angels & Demons (2009), on tota la intriga gira al voltant dels Illuminati i el Vaticà.

El film de Ron Howard té un altre element que tenen en comú molts thrillers, i Que Dios nos perdone no n’és una excepció: la importància del paisatge i, en concret, de la ciutat. A Angels & Demons la ciutat de Roma és un personatge tan important com el propi Robert Langdon, i no tindria cap sentit rodar The Boston Strangler (1968) a un altre indret que no sigui el que indica el propi títol. I d’aquí saltem al Madrid del film de Sorogoyen, que per a més inri, es troba en plena efervescència arran de la visita del Papa Benet XVI.

Un altre element característic dels films policíacs és la singularitat dels seus protagonistes que, sovint, treballen per parelles. Així, Roberto Álamo i Antonio de la Torre se sumen als ja mítics duets d’investigació que han format en el passat Paul Michael Glaser i David Soul a Starsky & Hutch (1975-1979) o més recentment Matthew McConaughey i Woody Harrelson a True Detective (2014-2015). I si passem de la televisió al cinema, qui no recorda a Morgan Freeman i Brad Pitt a Seven (1995)?

Veient l’èxit de tots aquests títols no és agosarat dir que el thriller contemporani té una salut de ferro, i no només a fora, sinó també a casa nostra. És més, si no hi ha cap sorpresa, tot apunta que a l’imminent temporada de premis cinematogràfics els noms d’alguns d’aquests films començaran a sonar ben fort i, qui sap, potser Sorogoyen, Rodríguez o Arévalo aconsegueixen derrotar la Julieta (2016) d’Almodóvar o Un monstruo viene a verme (2016) de Bayona. Només el temps ho dirà.