dimecres, 8 de juny de 2016

El mal que amaguen els boscos d'Estats Units

Opinió 
'The Witch' (Robert Eggers, 2015)

Ja fa força temps que el cinema mainstream s’interessa pel terror, probablement perquè és un gènere barat de produir i que sol recuperar fàcilment la inversió a taquilla. El problema és que aquesta estandardització no ha fet més que instaurar en el públic generalista una visió extremadament limitada del que és el cinema de terror, reduint-lo o bé a les pel·lícules de sang i fetge (gore) o bé a aquells films l’única intensió dels quals és generar tensió i ensurts cada cinc minuts (screamers).
És per això que cada vegada costa més trobar films de terror genuïns, que es desmarquin de tots els clixés i estereotips que s’han anat adjudicant a aquest gènere que tradicionalment havia estat pioner i innovador, tant a nivell formal com a nivell narratiu. Així doncs, encara es produeixen films de terror arriscats, que segueixin la pauta de les pel·lícules de sèrie B americanes o el giallo italià, per posar només un parell d’exemples? Afortunadament, la resposta és positiva. Aquest tipus de films no ha desaparegut, senzillament has de saber on buscar.

Crec que tenim molta sort de tenir un festival com el de Sitges a casa nostra, número u al món del seu àmbit –el terror, la fantasia i la ciència ficció–, quelcom que el converteix en el perfecte prescriptor per tot aquell que busqui quines són les tendències internacionals més representatives dins del gènere.
Si fem un cop d’ull a la programació del certamen dels darrers anys, veurem que hi ha un festival en concret en el qual Sitges sembla que presti molta atenció: el Festival de Sundance, el gran referent del cinema independent nord-americà. Another Earth (2011), Upstream Color (2013) o Jamie Marks is Dead (2014) són algunes de les pel·lícules que van creuar l’Atlàntic i es van poder veure a Sitges. Però el film que vull destacar de manera especial és The Witch (2015), pel·lícula guanyadora del premi al Millor Director a Sundance 2015 que també va inaugurar el darrer Festival de Sitges.
Que un film no català inauguri aquest certamen és quelcom força rar, doncs és quelcom que només ha passat en un parell d’ocasions des de l’any 2002. Aleshores, per què Sitges ha apostat tan fort per The Witch? A part del premi que ja he esmentat abans, el film és l’òpera prima del nord-americà Robert Eggers, per la qual cosa suposo que al festival català li interessa iniciar una relació professional amb el director des del seu primer llargmetratge per tal de poder gaudir dels seus pròxims treballs. Però sobretot penso que l’aposta de Sitges rau en la voluntat de voler recolzar un film totalment singular i fresc, però que a la vegada pot connectar amb un públic més ampli. Una nova oportunitat per demostrar que la sang nova és capaç d’oferir propostes sorprenents com aquesta.
Però què fa tan especial The Witch? Probablement és el subtext. Una sensació de fatalitat constant que no té un origen concret, sinó que la vivim gràcies a l’excel·lent ambientació de la Nova Anglaterra del segle XVII i els interessants personatges d’una família de colons ultracristians. És un film que es cou a foc lent i, tot i que va in crescendo fins a un poderós clímax final, el més interessant és com juga amb el dubte. El de l’espectador i el dels personatges, ja que tots sabem que alguna cosa va malament, però no sabem perquè ni com posar-hi punt i final. Senzillament atribuïm aquest mal omnipresent a algun ens maligne que viu al bosc contigu a la casa dels protagonistes.
És aquí que aprofito per introduir la pel·lícula The Village (2004), de M. Night Shyamalan, ja que també té el bosc com a coprotagonista de la història (a més a més de ser el títol que va rebre la versió espanyola). Més enllà d’aquest element, el film d’Eggers i el de Shyamalan tenen molts més punts en comú. Els dos ens mostren el dia a dia d’una comunitat amb diversos secrets i molt tancada de mires; ens parlen de la desconfiança entre els membres d’una pròpia família; hi trobem una amenaça externa situada (o això creiem) en un bosc i són dos exponents del cinema independent nord-americà.
Personalment, sóc gran admirador d’ambdós films, i si el de Shyamalan va ser tan polèmic i criticat per molts va ser, en part, perquè crec que el públic generalista no estava preparat per a una història tan mínima com era The Village. Ara han passat més de deu anys i sembla que el públic que ha vist The Witch ja ha respost d’una manera més positiva, si ve no tant com hauria de ser.
El gran error de l’equip de The Village va ser vendre el film amb un tràiler que denotava que era una pel·lícula de terror a l’ús, quan no era pas així. Aquest engany els va passar factura, ja que un gruix important dels seus espectadors van sentir-se estafats en no veure satisfeta la seva promesa de valor. The Witch ha après la lliçó i, si ve amb el tràiler tampoc acabem de saber quin tipus de pel·lícula ens espera, tampoc ens genera unes expectatives falses.

El cas és que, més enllà de l’èxit a les sales, serà el temps qui acabarà dient si el film de Robert Eggers serà recordat com un dels grans exponents del cinema de terror de la seva època. Segurament serà així, i si no, com a mínim podrà respirar tranquil a l’haver encetat el viatge com a director amb una més que brillant òpera prima.

'The Village' (M. Night Shyamalan, 2004)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada