‘The Handmaiden’: un haiku ple de lucidesa i erotisme

'The Handmaiden', de Park Chan-wook.

Park Chan-wook no dirigia un film a la seva Corea del Sud natal des que va estrenar Thirst l’any 2009. Així, no és gens d’estranyar que després de rodar diversos curtmetratges i tenir un breu idil·li amb els Estats Units l’any 2013, del que va néixer Stoker, els seus fans més fervorosos esperessin amb candeletes el seu nou treball: The Handmaiden, un film certament singular, ja que barreja elements molt diversos.

En primer que hem de dir és que The Handmaiden és una pel·lícula d’època, ja que els fets passen durant l’ocupació japonesa de Corea, quelcom que no deixa de ser curiós si tenim en compte que el film es basa en una novel·la de Sarah Waters que originalment té lloc a Anglaterra. Per tant, que la pel·lícula hagi arribat a bon port encara té més mèrit, donada la dificultat d’adaptar la trama i l’atmosfera de la història a l’Orient Llunyà. Un altre fet que crida l’atenció és la seva peculiar estructura, que divideix la història en diversos capítols, quelcom que denota que l’ombra de Rashomon (Akira Kurosawa, 1950) segueix ben vigent. També cal parar-se un moment a parlar del gènere al qual pertany The Handmaiden, doncs neix d’una curiosa barreja que balla entre el drama, el romanç, el thriller i l’erotisme. Finalment, no ens podem oblidar d’un dels pilars que sostenen el film: les relacions amoroses i, concretament, les relacions lèsbiques, que són el motiu d’aquest article.

The Handmaiden va passar pel passat Festival de Cannes no sense causar una certa controvèrsia, doncs hi va haver qui va al·legar que la pel·lícula de Park era masclista en el tractament de la figura femenina. Sorprenentment, hi va haver un altre sector que va opinar justament tot el contrari, tot alabant el treball del sud-coreà pel seu valent contingut feminista. Deixant de banda aquest debat, no fa tant que hi va haver un altre film lèsbic que va aixecar molta polseguera al festival gal, especialment quan va guanyar la Palma d’Or. Em refereixo, és clar, a La vie d’Adèle (2013), d’Abdellatif Kechiche. Cal dir que la inclusió de films lèsbics a Cannes no és cap novetat, ja que el certamen ha acollit dins de la seva selecció oficial títols tan alabats per la crítica com són Carol (Todd Haynes, 2015) o Mulholland Drive (David Lynch, 2001).

Amb tot, sovint, ja sigui per posicions conservadores dels directius de certs estudis i majors de cinema, o bé per por a no aconseguir atraure prou gruix d’espectadors a les sales, l’homosexualitat al cinema i, per tant, també les pel·lícules que inclouen alguna relació lèsbica, es troben majoritàriament dins l’esfera del cinema independent. I aquí val la pena destacar la figura de l’actriu Julianne Moore, que ha interpretat més d’una vegada tant a dones lesbianes, com va fer a The Hours (Stephen Daldry, 2002) o The Kids Are All Right (Lisa Cholodenko, 2010), com a les parelles o amants d’homes gais, com passa als films A Single Man (Tom Ford, 2009) o Far from Heaven (Todd Haynes, 2002).

Però no només ens hem de quedar a l’esfera anglosaxona per observar la preponderància d’aquests films al món del cinema independent o d’autor. Tenim un bon exemple en Lucas Moodysoon, que a Fucking Amal (1998) va narrar la vida de dues noies amb concepcions de la vida molt diferents que viuen en el si d’un poble rural de Suècia, o el film lituà Sangaile (Alanté Kavaïté, 2015), que se centra en una història d’amor entre dues adolescents.

No vull acabar l’article sense mencionar que malgrat que, poc a poc, es vagi normalitzant la presència de films gais i lèsbics a les cartelleres dels nostres cinemes, aquest no és un tema que s’hagi tractat exclusivament durant les darreres dècades. Agafem, si no, l’alemany Rainer Werner Fassbinder, un director que va tractar dins la seva filmografia tant l’homosexualitat masculina (La ley del más fuerte, Querelle), com la femenina (Las amargas lágrimas de Petra von Kant). Però fins i tot a Hollywood hi va haver cineastes que es van atrevir a parlar d’aquesta matèria, com va fer William Wyler a La calumnia (1961), on Shirley MacLaine s’enamorava perdudament del personatge d’Audrey Hepburn.

'Las amargas lágrimas de Petra von Kant', de R.W. Fassbinder.