![]() |
Michael Fassbender a Steve Jobs, de Danny Boyle. |
Els
biopics estan de moda, sobretot quan s’acosten els Oscars. Una figura
emblemàtica sumada a un actor carismàtic sempre sol emportar-se com a mínim una
estatueta daurada. Tot i això, sóc dels que pensen que, en conjunt, aquest
gènere cinematogràfic –si és que se’n pot dir així– se situa en un terreny
pantanós, ja que, si no es vigila prou, és fàcil caure en la mitificació o
l’autocomplaença de la figura a la que es retrata, més encara si es tracta
d’algú amb una imatge tan sòlida com la de Steve
Jobs.
Fa un
parell d’anys Joshua Michael Stern ja va intentar, sense gaire bons resultats,
dedicar un film al pare del Mac, i ara ha estat el torn de Danny Boyle, que li ha pres el relleu amb l’objectiu d’aconseguir
un producte més rodó. Recordem que David Fincher ja va superar amb èxit el
repte de capturar l’essència d’un altre dels gurus informàtics actuals, com és
el Mark Zuckerberg de La red social
(2010) –amb tres Oscars inclosos–. Doncs cal dir que Boyle també ha superat el
repte també amb nota, optant, encertadament, per allunyar-se tant del reeixit tram
final de la carrera de Jobs, com del càncer que va acabar arravatant-li la vida
l’any 2011. En comptes d’això, el director britànic decideix enfocar tot el
film en els inicis de Jobs a Apple, quan la seva tenacitat i confiança en si
mateix van acabar assegurant-li l’èxit que tant anhelava.
Steve Jobs és un film de contrastos, com ja deixa clar la pròpia banda sonora, que barreja
la música clàssica amb temes de Bob Dylan; són contrastos que tenyeixen, fins i
tot, l’estructura narrativa de la pel·lícula, que combina amb equilibri el
costat més íntim de Jobs (el pare que en el principi rebutja ser-ho) amb la
seva part professional (el retrat d’un home arrogant que es creu un geni i no
deixarà de lluitar fins que el món el tracti com a tal). Tenint un guió d’Aaron
Sorkin –autor de l’esmentada La red
social, a més a més de reputats films com Algunos hombres buenos– era d’esperar que la pel·lícula avanci a
cop de diàleg, tot i que més que diàlegs podríem dir que són intensos duels
interpretatius entre un superb Michael
Fassbender i uns també brillants Kate
Winslet, Seth Rogen o Jeff Daniels.
Però per a
mi, l’encert més important de tots és l’aproximació que es fa a la figura de
Jobs des del guió i la direcció. El film transcorre al llarg de diverses
dècades, però sempre ens mostra als personatges al backstage. Així, mai veiem els grans actes on es presenten les
novetats d’Apple, ja que la pel·lícula no busca en cap moment la mera exaltació
i idealització del protagonista i el seu univers creatiu. El que veiem és com
s’han cogut a foc lent aquestes invencions, juntament amb tot el seguit de
tensions que s’han produït abans d’aconseguir la llum verda. En certa manera,
hi ha quelcom de documental en la manera d’abordar el pols del film, gràcies a
una càmera inestable que en alguns moments desitja convertir-se en una fly-on-the-wall per tal de capturar els
instants més rellevants de la vida d'un home que, sense saber-ho, està
destinat a ser una estrella de rock de la informàtica o, com a mínim, a
acaparar gairebé tants flashos i
interès mediàtic com elles.
Així que
sí, per algú que, com jo, no acostuma a ser devot dels biopics, he trobat que Steve Jobs és un interessant exercici
cinematogràfic des del propi concepte fins a la posada en escena resultant,
essent una de les pel·lícules més inspirades del Danny Boyle dels darrers anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada