dissabte, 29 d’octubre de 2016

Quan la imaginació truca a la porta

Opinió 
 

J.A. Bayona acaba d’estrenar amb magnífics resultats de crítica i públic Un monstre em ve  veure, el film que tanca la seva personal trilogia sobre la relació mare-fill. El director barceloní ja va sorprendre l’any 2007 amb L’orfenat, una de les millors òperes primes espanyoles de la darrera dècada, apadrinada pel gran Guillermo del Toro. Amb tot, i malgrat l’èxit, Bayona va tardar cinc anys a estrenar una nova pel·lícula. Va ser L’impossible (2012), una producció molt més gran i que comptava per primera vegada amb repartiment internacional. Si posem el focus en el seu darrer treball, no és difícil de veure que Un monstre em ve a veure segueix el llegat de la seva predecessora; un últim projecte personal abans que el director es llenci de cap a l’univers dels blockbusters amb Jurassic World II.

Dit això, podria utilitzar aquesta màquina del temps per rescatar films i referències que, com el propi cine de Jota, es basin en la relació materno-filial, encarnada en els tres films per Belén Rueda i Roger Príncep; Naomi Watts i Tom Holland; i Felicity Jones i Lewis MacDowgall, respectivament. Tot i així, sabent que molts altres mitjans ja hauran fet un exercici similar, penso que és més interessant centrar-se en el gènere al qual pertany Un monstre em ve a veure que, en certa manera, fusiona el terror de L’orfenat i el drama de L’impossible, que convergeixen en un emotiu drama fantàstic.


Segurament, si haguéssim d’escollir l’element més important del film diríem que és la imaginació del jove protagonista, que utilitza per evadir-se de la dura realitat que ha de suportar cada dia a casa seva (una mare amb càncer) i a l’escola (el bullying). Amb tot, no cal buscar causes tan extremes ni dramàtiques per trobar exemples de nens amb una imaginació desbordant a la història del cinema recent. Penso amb pel·lícules com Allà on viuen els monstres (2009), de Spike Jonze, El laberint del faune (2006), de Guillermo del Toro i, sobretot, Coraline (2009), de Henry Selick, on una nena es muda a una nova casa i s’imagina un món alternatiu, paral·lel a la realitat. Si estirem el fil una mica més, no és d’estranyar que la majoria d’aquests referents beguin de l’Alícia al país de les meravelles, de Lewis Carroll.

Per altra banda, el film de Bayona té un segon component igualment rellevant: l’element metaliterari, o el que és el mateix, el tenir una història dins d’una altra història. Això es veu clarament reflectit en la figura de l’arbre, que explica tres contes al jove Connor. Però Un monstre em ve a veure no és un cas aïllat. Agafem Big Fish (2003), de Tim Burton, si no, on un octogenari Albert Finney narra la història de la seva vida (tenyint-la d’elements fantàstics) al seu fill. I si mirem al cinema més recent trobem Kubo y las dos cuerdas mágicas (2016), una pel·lícula especialment idònia a per aquest article, ja que el personatge principal també és un artista, com en Connor, tot i que en comptes d’utilitzar el dibuix per plasmar les seves històries, confecciona els seus relats mitjançant l’origami.

És un misteri quin serà el camí que emprendrà Bayona després de rodar la nova cinta del reboot de la saga de Jurassic Park. Però ja sigui fent pel·lícules grans a casa nostra o pel·lícules d’estudi a Hollywood el que és evident és que seguirà emocionant-nos amb històries que, com passa a Un monstre em ve a veure, respirin vida, màgia i veritat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada