dissabte, 14 de maig de 2016

Crítica social sí, humor negre també!

Opinió 


'La noche que mi madre mató a mi padre (París, 2016)
La crisi econòmica, la corrupció política i la fractura social dels darrers anys han constituït el brou de cultiu perfecte perquè aflorin a casa nostra dos tipus de films: per una banda aquelles pel·lícules socials que denuncien certes situacions que han arribat a un límit, com les recents Techo y comida (Juan Miguel del Castillo, 2015) o Hermosa juventud (Jaime Rosales, 2014); però per altra banda, també tenim diverses comèdies negres que pretenen posar el dit a la llaga i remoure consciències, com fan Murieron por encima de sus posibilidades (Isaki Lacuesta, 2014) o El rei borni (Marc Crehuet, 2016).
La pel·lícula que ens ocupa, La noche que mi madre mató a mi padre (Inés París, 2016), també és una comèdia negra, però sorprenentment es desmarca de tot allò que aquest subgènere ha cultivat en els darrers anys, ja que en comptes d’utilitzar la comèdia com a arma llancívola contra determinats sectors de la societat, es limita a  oferir una bona història, aixecada per bones interpretacions, sense més pretensions que les d’oferir entreteniment intel·ligent. I sembla ser que ha connectat molt bé amb l’audiència, doncs el film d’Inés París es va alçar, ni més ni menys, que amb el premi del públic del darrer Festival de Málaga.
Probablement, la clau del seu èxit, deixant de banda el seu to desenfadat que he comentat abans, és l’encert de col·locar al centre de tot un gran misteri, que comença amb la mort d’un dels protagonistes. Aquest element remet a tota la sèrie de pel·lícules de detectius anglosaxones que van beure de l’univers creat per Agatha Christie i que van tenir el seu punt àlgid a les dècades dels anys ‘60 i ‘70. Com aquests films, la trama de La noche que mi padre mató a mi madre té lloc en un espai reduït (aquí una casa benestant), i aconsegueix que la investigació la duguin a terme els propis protagonistes, sense barrejar-hi la policia, que ens portaria en un terreny molt més fred i científic que no interessa gens.
Aquest tipus de característiques van guanyar-se ràpidament un lloc a l’imaginari de l’espectador, i els seus codis tan clars i específics van donar peu a múltiples paròdies que utilitzaven l’humor absurd per mofar-se d’aquest tipus de films, també anomenats whodunnits per la seva clara motivació d’aconseguir que l’espectador intenti endevinar qui és el culpable del misteri. Dins d’aquest grup podríem citar pel·lícules com Clue (Jonathan Lynn, 1985), però probablement no trobarem un referent tan majúscul com aquesta petita joia de l’any 1976 dirigida per Robert Moore que s’anomena Murder by Death.
Tant aquest film com el d’Inés París funcionen gràcies a un humor absurd irreverent que és possible gràcies a un repartiment coral que encarna tot tipus d’estereotips àmpliament coneguts als que després es dóna la volta per riure-se’n d’ells (qui no recorda el gag del majordom que interpretava Alec Guinness a Murder by Death, l’entranyable JamesSeñor BensonSeñora?). Però si el film de Moore ha sobreviscut és perquè, a més a més, es va atrevir a anar més enllà ja que, deixant de banda que és una de les comèdies més divertides de la història del cinema, també constitueix una brillant reflexió sobre el paper del típic investigador de la literatura de misteri. Així, trobem els “alter ego” de Hércules Poirot, Miss Marple, Sam Spade o Charlie Chan, entre d’altres, amb l’afegit de tenir, com a cirereta del pastís, a un Truman Capote interpretat per ell mateix que tanca la reflexió com a escriptor de novel·la negra que també era. És molt comú, doncs, que aquests tipus de pel·lícules que barregen la comèdia negra amb l’humor absurd utilitzin algun element metacinematogràfic per apel·lar directament a l’espectador i fer encara més evident la farsa i la voluntat de voler riure’s d’un mateix. La noche que mi madre mató a mi padre també utilitza aquest recurs i ens presenta a una Belén Rueda que és actriu de teatre, un Eduard Fernández guionista i una María Pujalte com a productora.
No deixa de ser curiós com aquest tipus de pel·lícules detectivesques eren un gran reclam per les estrelles de l’època. Recordem a Lauren Bacall, Ingrid Bergman, Sean Connery o Bette Davis entre els repartiments de films com Death on the Nile (John Guillermin, 1978) o Murder on the Orient Express (Sidney Lumet, 1974). En el nostre cinema contemporani sembla molt poc probable que cap film d’aquest tipus aconsegueixi aglutinar a un grapat tan gran d’actors de primera línia com Bardem, Cruz o Banderas, a no ser que el dirigeixi algun gran director-autor com pot ser d’Almodóvar.
No sé si La noche que mi madre mató a mi padre constitueix sense saber-ho l’inici d’una sèrie de films que es permeten riure’s del moment actual sense entrar en un discurs eminentment polític o ideològic, o si ve quedarà com una petita illa en l’extens mar de pel·lícules que es produiran properament. El temps ho dirà.

'Un cadáver a los postres' (Moore, 1976)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada