Desmuntant els Estats Units d’Amèrica

Com dos col·legues que es retroben després de força temps, Ramon Miravitllas i Albert Garrido xerren de manera distesa minuts abans de l’inici de la conferència. Amb roba informal l’un i amb corbata i americana l’altre, queda clar qui en serà el protagonista.

La presentació que fa el professor Miravitllas del convidat és passional, tot repassant els èxits de Garrido amb un cert to edulcorant. Però també en destaca un dels punts menys amables: “Ens van acomiadar junts de la feina”, explica. Però Garrido, fins ara assentint com un senyor gran que recorda velles batalletes, trenca el seu silenci per corregir-lo: “A tu et van acomiadar primer. Després vaig venir jo”. El professor Miravitllas rectifica ràpidament i veient-ho com una bona ocasió per canviar de tema, aprofita per parlar d’un dels llibres de Garrido, que no sap si qualificar com a guia o com a llibre d’investigació. “Totes dues coses”, matisa Garrido. Ja és la segona vegada que parla i la segona vegada que fa un comentari afilat. Miravitllas ho entén ràpidament i es retira a primera fila, al costat dels alumnes, per deixar parlar, ara sí, a Albert Garrido.

Com si no hi hagués hagut prou introduccions, Garrido complementa el seu perfil, mentre les busques del rellotge no paren de girar, menjant-se el temps d’una conferència que no tindrà torn de preguntes. “Espero haver estat a l’alçada de l’elogi del meu company Miravitllas”, diu en un atac de falsa modèstia. Garrido es declara gran admirador de Babèlia i, com si volgués suscitar un sentiment de desafecció entre els alumnes de periodisme de la sala, comenta que és professor de la Universitat Pompeu Fabra. Després d’afegir alguna dada més explica que “intentarà no ser avorrit”. Tota una declaració d’intencions.

“Com sabeu, Estats Units neix com un sistema exemplar que intenta que tothom senti que hi forma part”, indica, explicant l’expressió de “poble messiànic”, pròpia del segle XIX. Potser per les cares llargues que posen els alumnes o potser per donar a conèixer noves àrees del seu coneixement, ho contraposa amb un anunci de Malboro dels anys ’70, on un americà s’enfronta sol contra un manat de búfals. “Ell contra l’univers”, apunta. Aquesta idea deu ser molt important, per a ell, ja que encara dóna dos exemples més: el de la pel·lícula Tiburón, de Steven Spielberg i el de Sólo Ante el Peligro, de Fred Zinnemann. Mira el professor Miravitllas, que li torna un somriure afable, gest que l’ajuda a continuar parlant.

Albert Garrido vehicula la història d’Estats Units a les pel·lícules de Hollywood

Albert Garrido vol que els alumnes tinguin ben clar que la història d’Amèrica es pot dividir en cinc etapes, però sense ni tan sols preguntar-los quines creuen que són, per trencar el seu discurs cada vegada més semblant a un monòleg, tira pel dret, anunciant que la primera és la pròpia creació dels Estats Units, a la costa de l’Atlàntic. “Com sabeu, va ser a l’estat de Maryland”, explica no fos cas que els alumnes pensessin que no dominava la geografia americana. “La segona etapa va ser la Guerra Civil, que funciona com una catarsi que vol unir el poble”. Segurament dubtant que cap dels assistents tingués prou voluntat per llegir-se un llibre sobre la lluita dels estats del nord i del sud, torna a tirar del cinema per aquells que vulguin ampliar aquella informació. L’elegida és la recent Lincoln, de nou del cineasta Steven Spielberg. No deixa clar, però, si ha tornat a escollir una pel·lícula del realitzador de Cincinnati per gust, o bé perquè s’ha estudiat la seva filmografia abans de venir, ja que de pel·lícules sobre la Guerra de Secessió en tenim a cabassos, i més últimament, amb El Mayordomo, Django Desencadenado o 12 Anys d’Esclavitud.

En tot cas, continua: “Després vindria el període de les dues guerres mundials, que consoliden els Estats Units com a potència mundial”. Tots estàvem esperant que parlés de Salvar al Soldado Ryan o El Imperio del Sol, a més totes dues de Steven Spielberg, però, sorprenentment, no menciona cap pel·lícula. “Quart punt”, continua Garrido, “la pèrdua d’innocència”. Segons el conferenciant, la Guerra del Vietnam, el cas Watergate i l’assassinat de Kennedy van fer que Estats Units s’hagués d’enfrontar a situacions amb les quals mai s’havia trobat. “Recordem que qui votava a Kennedy és qui ara vota a Obama”, indica, i afegeix que JFK és, en certa manera, com un personatge de Woody Allen, però no especifica si es tracta del Juan Antonio de Vicky Cristina Barcelona o del Chris Wilton de Match Point.

“Com sabeu, el cinquè punt és el sentiment de fragilitat”. Ja és l’enèsima vegada que utilitza la crossa “com sabeu”, especialment molesta si es té en compte que va molt més carregada d’arrogància que no pas un “és a dir”, un “o sigui” o un “vull dir”. Però aquesta vegada sí que se sabia que el darrer punt culminant de la història nord-americana havia de ser l’atemptat a les torres bessones, en paraules de Garrido “un cop dur al nucli del sistema amb un enemic desconegut que és a tot arreu i no és a enlloc”. En certa manera, com aquesta xerrada: plena de contingut, per una banda, però tan dispers que costa d’assimilar.