dimarts, 22 de febrer de 2011

ʻBlack Swanʼ, un thriller que frega la perfecció

Opinió 
Pòster de la pel·lícula Black Swan (Cisne Negro)

Passió, esforç, sofriment, virtuosisme i perfecció. Aquestes són algunes de les paraules que podrien descriure Black Swan (Cisne Negro), la darrera pel·lícula de Darren Aronofsky que retrata, de la manera més dura possible, les condicions amb què han de viure les ballarines d’una companyia de dansa clàssica on la competitivitat i l’enveja flueixen constantment entre les seves integrants.
El film narra l’evolució i la posterior degradació de la Nina Sayers (Natalie Portman), una ballarina tècnicament brillant però que encara no ha sortit de l’ou de la infància. La Nina és escollida per fer els dos papers principals del ballet del Llac dels Cignes: el paper del Cigne Blanc, que representa la puresa i la perfecció i el del Cigne Negre, totalment oposat, que simbolitza la sensualitat i la seducció. Thomas Leroy (Vincent Cassel), el director de la companyia de ballet, veu que la Nina és la viva imatge del Cigne Blanc, però no aconsegueix alliberar prou el seu cos ni el seu esperit per encarnar el paper del Cigne Negre. Per això, la força a abandonar la nena fràgil i innocent que és, per convertir-se en una dona desenfrenada, agressiva i plena de passió.
Natalie Portman en una escena del film
La Nina agafa com a model a seguir a la Beth Macintyre (Winona Ryder), una gelosa i impulsiva ballarina a punt de retirar-se, que havia estat una de les figures de la dansa més destacades de tots els temps. Però l’afany de la Nina per albirar la perfecció utòpica de la Beth és sovint atacat per la seva mare (Barbara Hershey), que la frena constantment sense deixar que desenvolupi la seva pròpia personalitat, i per la Lily (Mila Kunis), una ballarina de la companyia que ho té tot per ser la protagonista i vol arravatar-li el paper principal. Aquesta espiral d’odi, enveja i impotència causarà a la Nina una gran confusió i la convertirà en una dona neuròtica i insegura, amb una doble personalitat i amb una gran obsessió per la perfecció, que acabarà destruint-la, eliminant tots els vestigis de la seva antiga personalitat, equivalent a la del Cigne Blanc, per esdevenir la viva imatge del Cigne Negre, en el qual tant havia aspirat convertir-se.
Black Swan és, a més a més, una pel·lícula plena de metàfores visuals. La majoria d’escenes tenen com a colors principals el blanc i el negre i aquests també queden reflectits en la forma de vestir dels personatges, que duen la roba d’un color o un altre responent al seu caràcter. Un altre exemple són els miralls, on la Nina s’acostuma a mirar i, en els quals, al final, ja no es pot reconèixer.
El film vol representar la dualitat entre el bé i el mal, la dicotomia entre el blanc i el negre. El paper de la Nina comença en el blanc més pur i virginal, però la seva creixent ambició la porta al gris i la recerca contínua de la perfecció la transforma, finalment, al negre, després d’un llarg i dur camí d’esforç i sofriment que la condueix a  la bogeria.
Natalie Portman en una escena de Black Swan
La pel·lícula Black Swan té cinc nominacions als Oscar, que corresponen a la millor pel·lícula, al millor director (Darren Aronofsky) a la millor actriu principal (Natalie Portman), a la millor fotografia (Matthew Libatique) i a la millor edició (Andrew Weisblum). La gala d’entrega dels premis tindrà lloc el pròxim diumenge 27 de febrer i és molt probable que Portman i Aronofsky s’emportin una estatueta a casa ja que Black Swan és un thriller psicològic que, a l’igual que la seva protagonista, mereix ser consagrat i recordat per sempre perquè es troba ben bé al llindar de la perfecció.

*Per veure el tràiler de la pel·lícula, pitjar aquí.

7 comentaris:

  1. ¿Condicones en las que tienen que vivir las bailarinas?¡ NO HAS ENTENDIDO LA PELI!! ¿La competitividad y la envidia sólo están en el mundo de la danza??

    ¿Degradación?? Perdona.. ¿Ella no ha llegado a la perfección?, ¿Acaso ella no ha sido la mejor?, ¿No ha evolucionado notablemente? Si no,¿Qué es entonces lo que nos han explicado en toda la película?

    ¿Dos papeles? Perdona es un mismo papel el de REINA CISNE, papel en el que se deben desarrollar dos personalidades contrapuestas. QUE NO TE ENTERAS.

    ¿Thomas la fuerza? Es ella la única que se fuerza aquí.

    ¡¡Y Lily no quiere arrebatarle el papel a nadie!!!! Eso es lo que Nina piensa por que ve en ella a la desinhibición personificada, la misma desinhibición que le pide Thomas.

    Llena de metáforas visuales TÚ LO HAS DICHO. El blanco y el negro están presentes en exceso, no hace falta explotar esa dualidad cromática más de 100 minutos.

    También se abusa de los planos desde la nuca de Nina seguramente para darle más sugestión y subjetividad a la trama de cara al espectador pero también muy exprimidos.

    En definitiva, una buena película de esas en las que en cinco minutos ya sabes como acaba. Nada de perfección ni de virtuosismo sino un film en el que se nos intenta contar, dejando de lado danzas y rollos bollos, el machacado clásico del SER DESDOBLADO como ya hizo en EL LUCHADOR con Mickey Rourke (con evolución distinta como ya sabrás).

    Todos somos conscientes de la dualidad interna que lleva a Nina al éxito profesional y a su vez a la autodestrucción personal, a la locura y a su anunciada muerte.

    ResponElimina
  2. Anem a aclarir algunes coses:
    ¿Condicones en las que tienen que vivir las bailarinas?¡ NO HAS ENTENDIDO LA PELI!! ¿La competitividad y la envidia sólo están en el mundo de la danza??
    Jo en cap moment he dit que la competitivitat i l’enveja es troben només en el món de la dansa. El que sí és cert és que a la dansa, igual que a la música o en altres arts, per destacar has de ser el millor. És a dir, t’has de sotmetre a un gran esforç per tal de millorar i arribar a ser algú. Això, a més a més, desenvolupa la gelosia.
    ¿Degradación?? Perdona.. ¿Ella no ha llegado a la perfección?, ¿Acaso ella no ha sido la mejor?, ¿No ha evolucionado notablemente? Si no,¿Qué es entonces lo que nos han explicado en toda la película?
    La Nina ha arribat a la perfecció. Però a quin preu? S’ha deradat com a persona obsessionant-se només en el ball, deixant de banda totes les altres coses.
    ¿Dos papeles? Perdona es un mismo papel el de REINA CISNE, papel en el que se deben desarrollar dos personalidades contrapuestas. QUE NO TE ENTERAS.
    Perdona que et digui que el Cigne Blanc correspon a un personatge del ballet que es diu Odette i el Cigne Negre a un altre que es diu Odile.
    ¿Thomas la fuerza? Es ella la única que se fuerza aquí.
    Evidentment, Thomas la força. Si no hagués estat per ell, que al principi li exigeix massa, i amb mètodes poc ortodoxos, la Nina no hauria acabat així. Després
    ¡¡Y Lily no quiere arrebatarle el papel a nadie!!!! Eso es lo que Nina piensa por que ve en ella a la desinhibición personificada, la misma desinhibición que le pide Thomas.
    Està clar que la Nina veu la inhibició en la Lily, però és lògic que la Lily, com qualsevol altre ballarina, vol el paper de la Nina. O sinó què, anava amb ella tot el dia per gust? La va “pressionar” per sortir de festa el dia abans només per passar-s’ho bé? No. El que ella vol és que no pugui actuar i poder ocupar el seu lloc.
    Llena de metáforas visuales TÚ LO HAS DICHO. El blanco y el negro están presentes en exceso, no hace falta explotar esa dualidad cromática más de 100 minutos.
    Doncs jo no trobo que l’aparició del blanc i el negre es trobi en excés. Simplement és un al•licient més que et vol fer veure com són els personatges i els indrets i, sobretot, vol que et fixis en l’evolució de la Nina. És un altre exemple de la reflexió que hi ha al darrere d’aquesta pel•lícula.
    En definitiva, una buena película de esas en las que en cinco minutos ya sabes como acaba. Nada de perfección ni de virtuosismo sino un film en el que se nos intenta contar, dejando de lado danzas y rollos bollos, el machacado clásico del SER DESDOBLADO como ya hizo en EL LUCHADOR con Mickey Rourke (con evolución distinta como ya sabrás).
    I per últim, el més important d’una pel•lícula no sempre és el final. O és que et penses que el director ens volia sorprendre amb aquest final? No. El que ell volia era transmetre’ns un missatge. Un missatge que, com dic a l’article, és un viatge a la perfecció a canvi de la renúncia de tot el demés.
    I, crec que no és necessari insultar ni desqualificar els demés simplement perquè tinguis una visió diferent a la meva sobre un assumpte. Les coses es poden discutir cívicament.

    ResponElimina
  3. NOI, HAS D´ACCEPTAR LES CRÍTIQUES.

    ResponElimina
  4. Tinc ganes de veure aquesta pel·lícula, crec que ha d'estar molt bé.Si més no, em crida l'atenció per les seves nominacions! jeje
    De totes maneres, no em vull ficar on no em demanen,però crec que tothom té dret de donar la seva opinió sobre l'article, però sense faltar elrespecte,siusplau. No és ètic això d'acusar-lo de no haver entès la peli o de que no te enteras.

    ResponElimina
  5. Tot i no haver vist el film encara, és un ballet espectacular. La nostra companyia ballarà una reproducció dels llac dels cignes. Jo m'encarregaré de ballar el cigne negre...estàs més que convidat!

    ResponElimina
  6. Argumentar el que s'ha exposat no vol dir no acceptar una crítica.
    Molt ben argumentat Adrià!

    Marian

    ResponElimina
  7. Bon dia Adrià, just aquest cap de setmana he anat al cine de Benicarló a veure aquesta pel·licula i m'ha encantat. Penso que reflexe molt bé un problema esquizofrènic que la protagonista té des d'un principi a causa del tractament que ha rebut tota la seua vida per part de sa mare, que no l'ha deixada creixer com a persona independent, sempre sobreprotegint-la. Tot aquest problema psicològic se li reflexe en la vida quotidiana, tant en el terreny personal com en el professional (en aquest cas el món de la dansa)i quasi tots els problemes que li apareixen en la feina són irreals, fruits de la seva inseguretat i de la seva psique. Una gran pel·licula!! i gran treball de l'actriu prota-gonista.

    ResponElimina