dilluns, 14 de gener del 2013

Lisa Tuttle: “M’encanta la idea que la gent pugui volar!”




If you want to read the interview in English (original version), click here.

Traducció de Nua  Watford

Lisa Tuttle (Houston, 1952) és una de les escriptores de ficció més respectades avui en dia. Ha publicat tant contes com novel·les. Els temes en els que se sol moure son el gènere fantàstic, el terror i la ciència ficció, però diu que les històries de fantasmes van ser el seu primer amor. Adrià’s News entrevista a aquesta multipremiada escriptora a Avilés, al Festival Celsius 232, per descobrir perquè va decidir mudar-se dels Estats Units a Escòcia, com va ser treballar amb el famós George R.R. Martin en la seva novel·la conjunta Windhaven i, sobretot, per saber perquè va refusar el premi Nebula pel seu conte The Bone Flute.


Els seus llibres solen ser de ciència ficció, terror i fantasia. Per què aquests gèneres?
No ho sé. És com funciona la meva ment. Probablement m’agradin més el terror i la fantasia, però vaig començar escrivint ciència ficció, ja que aquest era el mercat en aquell temps. Recordo que molta gent deia que les meves històries no eren prou de ciència ficció; d’alguna manera m’interessava més el terror. Això suposo que és perquè m’interessa començar amb un ambient realista on després comencen a passar coses estranyes. No sé per què, probablement perquè és el que m’agrada llegir.
Recorda quan va decidir ser escriptora?
Era molt jove, la veritat és que no ho recordo. M’encantava llegir i em semblava natural començar a escriure les meves pròpies històries, així que no puc ni recordar res d’abans de començar a escriure, però era una nena; crec que tenia uns 10 o 11 anys quan vaig començar a pensar en ser escriptora. Vaig escriure contes durant molt de temps abans d’atrevir-me a començar una novel·la.
Una de les seves novel·les més conegudes és Windhaven (1981), formada per tres contes. Podria parlar-ne una mica?
En aquell temps jo era una escriptora jove, igual que en George R.R. Martin. Era el començament de les nostres carreres. Escriure és un treball molt solitari, no saps com respondrà la gent a allò que escrius, o sigui que tallers, reunions, grups d’escriptura i convencions fan una gran diferència. En George i jo ens vam conèixer en una convenció a Dallas, Texas, el 1973, i vam congeniar immediatament. Havíem llegit els mateixos llibres, ens agradava la mateixa música i compartíem moltes opinions respecte a com escriure, política i totes les coses importants de la vida. Parlàvem molt l’un amb l’altre i ens escrivíem cartes. En aquell temps tots dos havíem col·laborat amb altres escriptors. El George va dir: “Hem d’escriure un conte junts”, i jo vaig dir “D’acord!”. Ell havia venut a una revista que es deia Analog i jo no, així que vam planejar vendre aquell primer conte a Analog. Després d’això em va enviar un parell o tres d’idees i em va preguntar quina m’agradava més, i com que m’encanta la idea de que la gent pugui volar vaig començar les primeres cinc, sis o set pàgines del conte que esdevindria Windheaven.
Però com van treballar? Vull dir, no vivien ni a la mateixa ciutat!
No. En aquell temps jo vivia a Texas i ell a Chicago i, com que era abans d’Internet, ens enviàvem el conte per correu amb els canvis pertinents. Era un treball molt lent! Vam acabar el conte un dia que ens vam trobar a Los Angeles, que és on jo parava en aquell moment. Aquell conte, “The Storms of Windhaven”, no només va ser més llarg del que esperava, sinó que era el més llarg que havia escrit mai i, és clar, va acabar sent el principi d’una novel·la. Quan es va publicar li va encantar als lectors i va ser el conte més popular d’Analog aquell mes. Va ser molt gratificant. Aleshores vam veure que podríem escriure més. Encara recordo la pregunta: “Hauríem de conservar els personatges i fer-los tenir més aventures o hauríem de conservar el mateix món i escriure sobre personatges diferents?” Vam parlar sobre moltes possibilitats i vam tenir moltes idees que mai vam escriure.
Però al final varen decidir conservar la Maris com a protagonista...
Sí, però van passar uns quants anys abans d’escriure el segon conte perquè en George estava escrivint la seva primera novel·la. Quan vam acabar el segon conte ja pensàvem en ell com a part d’un llibre. També teníem altres idees per històries emplaçades a Windhaven, i durant molts anys vam parlar sobre escriure-les. Encara diem que algun dia les escriurem, però com ja saps el George està una mica ocupat ara mateix...
Crec que va ser vostè qui va crear la Maris. Sabia que volia un personatge principal femení o va ser casualitat?
Bé, simplement preferia una dona, volia que el personatge principal fos una dona. Suposo que era bastant inusual en aquell temps, però les coses començaven a canviar. En aquell temps, als 70, moltes més dones escrivien ciència ficció i fantasia, i els personatges femenins eren molt més que l’antiquat “objecte d’interès amorós”. El George estava conforme amb la idea d’una heroïna femenina. Crec que, com jo, pensava que col·laborar amb un altre escriptor era una bona excusa per provar coses diferents.

Windhaven “Volia tenir una dona com a protagonista, fet força inusual en aquell temps”

Com és la seva amistat amb el George?
Hem sigut amics durant molts anys. Mai hem viscut en el mateix lloc però ens escrivim emails i ens truquem i quan podem ens veiem. Quan el George va anar a la Semana Negra de Gijón, el 2008, no va poder venir a Escòcia, on visc jo, però em va preguntar si jo podia venir a Espanya i a mi m’hauria encantat venir, però em va avisar un mes abans de que passés i teníem convidats la mateixa setmana, així que no vaig poder venir aleshores, però li vaig prometre que vindria la pròxima vegada que ell vingués a Espanya i aquí em tens!
Què en pensa de la seva saga A Song of Ice and Fire?
Es increïble. Mai em podria imaginar a mi mateixa escrivint una història tan monumental que porta tants anys d’escriure. No crec que en George s’imaginés que anava a ser tan popular quan va començar a escriure-la, però era evident que la història era diferent de moltes altres!
Ara en George és molt famós. Ha impactat d’alguna manera en la seva carrera el fet d’haver escrit Windhaven junts?
Ha estat genial. Windhaven es va publicar el 1981 i es van fer algunes traduccions, crec que va anar força bé però, com saps, la majoria de llibres tenen una sola oportunitat, així que tenir noves edicions i l’oportunitat d’arribar a audiències noves després de tants anys és meravellós. S’han publicat noves edicions a Espanya i Amèrica i acabem de vendre a Brasil i a un país asiàtic. D’aquí poc també hi haurà un audiollibre. Estic molt contenta.

George R.R. Martin “Crec que ni en George s’havia imaginat esdevenir tan popular quan va començar a escriure A Song of Ice and Fire

Va escriure un conte amb el pseudònim Maria Palmer. Perquè va decidir fer-lo servir?
No va ser la meva decisió, va ser idea de l’editor. Volien crear una sèrie anomenada Horrorscopes (1995), consistent en 12 llibres, dirigida al públic adolescent i em varen convidar a escriure’n un d’ells. Volien fer creure al públic que una sola persona, Maria Palmer, havia escrit els 12 llibres, quan en realitat van ser escrits per dotze autors diferents. La sèrie no va tenir gaire èxit, però l’editor creia que el meu llibre era prou bo com per ser un llibre independent, o sigui que va ser publicat amb el meu nom. Fa poc he venut els drets perquè sigui un eBook.
També es coneguda per ser la primera persona en refusar el prestigiós premi Nebula. Per què ho va fer?
Va ser una decisió política. No m’agradava com estava organitzat i per això vaig escriure una carta, que volia que fos molt dura, amb el recolzament d’alguna cosa important perquè es veiés que anava de debò, o sigui que vaig decidir retirar el meu conte de la competició perquè es veiés que estava molt enfadada. Vaig enviar la carta i al cap d’una o dues setmanes vaig rebre una trucada d’algú a Nova York o on sigui dient que havia guanyat el premi Nebula. Al principi vaig pensar que era una broma perquè el premi s’anava a celebrar al cap de sis setmanes o dos mesos. Vaig dir “No puc haver guanyat”. I varen dir “Sí, sí que has guanyat”. Vaig preguntar si havien llegit la meva carta i no l’havien llegida, van dir que havia guanyat i no podia refusar el premi, però jo sentia que havia de ser conseqüent i no canviar la meva decisió, encara que no sabia ben bé com fer-ho, o sigui que ho vaig deixar estar. Ara crec que el que hauria d’haver fet era escriure una carta explicant les meves raons per retirar el conte i intentar trobar algú que pogués anar a la cerimònia (era a Califòrnia i jo estava molt lluny, al Regne Unit) per tal que llegís la meva carta i rebutgés el premi en el meu nom, però no ho vaig fer; vaig perdre la meva oportunitat.

Premis “El motiu pel qual vaig refusar el Nebula Award va ser una decisió política”

Es va mudar a Escòcia el 1990. Va ser per inspirar-se literàriament?
No va ser una decisió professional. Quan vaig conèixer el meu marit, el Colin, ell havia sigut editor a Londres durant molts anys i volia deixar la seva feina per treballar com a freelance. No podíem permetre’ns comprar una casa a Londres, o sigui que vam decidir deixar la ciutat i començar la nostra família en un lloc preciós. Durant les nostres primeres vacances vam anar a Escòcia i... suposo que ens vam enamorar del lloc.
I va descobrir la mitologia escocesa, que ha fet servir en varis dels seus contes. Perquè li agrada tant?
Crec que és el paisatge el que m’inspira i em porta idees noves. La majoria de les coses que escric se situen en el nostre món. Potser en el futur o en el passat, però estan basades en el món real. O sigui que les haig de basar en un lloc on he viscut o passat molt de temps.
La J.K. Rowling també es d’Escòcia. Es coneixen?
No, però es molt interessant perquè les dues estàvem a l’Edinburgh Book Festival quan es va publicar el primer llibre de Harry Potter. Jo també vaig publicar un llibre per a nens aquell any, o sigui que les dues vam fer les nostres presentacions, però a llocs diferents. Per això no vaig parlar amb ella i tampoc vaig comprar el llibre. Des d’aquell dia me’n penedeixo, d’això! Si hagués comprat aquella primera edició i ella l’hagués firmat... bé...
Té algun nou projecte en ment?
Estic escrivint dues coses diferents. La primera és una novel·la de fantasia, però no és escocesa. Se situa a Anglaterra i Paris; tant en el present, el 1913 i els voltants de 1980. Tinc feta més o menys la meitat. La segona cosa en la que estic treballant és una sèrie de contes. El primer es diu The Curious Affair of the Deodand (2011). És un misteri sobrenatural, una barreja entre horror i fantasia. Després d’haver-lo escrit sabia més sobre els personatges i volia escriure més contes sobre ells.


Escòcia “El paisatge escocès m’inspira i m’aporta idees”



Articles relacionats:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada