If you want to read the interview in English (original version), click here.
Traducció de Nua Watford
Lisa Tuttle (Houston, 1952) és una de les
escriptores de ficció més respectades avui en dia. Ha publicat tant contes com
novel·les. Els temes en els que se sol moure son el gènere fantàstic, el terror
i la ciència ficció, però diu que les històries de fantasmes van ser el seu
primer amor. Adrià’s News entrevista a aquesta multipremiada escriptora a
Avilés, al Festival Celsius 232, per descobrir perquè va decidir mudar-se dels
Estats Units a Escòcia, com va ser treballar amb el famós George R.R. Martin en
la seva novel·la conjunta Windhaven
i, sobretot, per saber perquè va refusar el premi Nebula pel seu conte The Bone Flute.
Els seus llibres solen ser de ciència
ficció, terror i fantasia. Per què aquests gèneres?
No
ho sé. És com funciona la meva ment. Probablement m’agradin més el terror i la
fantasia, però vaig començar escrivint ciència ficció, ja que aquest era el
mercat en aquell temps. Recordo que molta gent deia que les meves històries no
eren prou de ciència ficció; d’alguna manera m’interessava més el terror. Això
suposo que és perquè m’interessa començar amb un ambient realista on després
comencen a passar coses estranyes. No sé per què, probablement perquè és el que
m’agrada llegir.
Recorda quan va decidir ser escriptora?
Era
molt jove, la veritat és que no ho recordo. M’encantava llegir i em semblava
natural començar a escriure les meves pròpies històries, així que no puc ni
recordar res d’abans de començar a escriure, però era una nena; crec que tenia
uns 10 o 11 anys quan vaig començar a pensar en ser escriptora. Vaig escriure
contes durant molt de temps abans d’atrevir-me a començar una novel·la.
Una de les seves novel·les més conegudes
és Windhaven (1981), formada per tres
contes. Podria parlar-ne una mica?
En
aquell temps jo era una escriptora jove, igual que en George R.R. Martin. Era
el començament de les nostres carreres. Escriure és un treball molt solitari,
no saps com respondrà la gent a allò que escrius, o sigui que tallers,
reunions, grups d’escriptura i convencions fan una gran diferència. En George i
jo ens vam conèixer en una convenció a Dallas, Texas, el 1973, i vam congeniar
immediatament. Havíem llegit els mateixos llibres, ens agradava la mateixa
música i compartíem moltes opinions respecte a com escriure, política i totes
les coses importants de la vida. Parlàvem molt l’un amb l’altre i ens escrivíem
cartes. En aquell temps tots dos havíem col·laborat amb altres escriptors. El
George va dir: “Hem d’escriure un conte junts”, i jo vaig dir “D’acord!”. Ell
havia venut a una revista que es deia Analog i jo no, així que vam planejar
vendre aquell primer conte a Analog. Després d’això em va enviar un parell o
tres d’idees i em va preguntar quina m’agradava més, i com que m’encanta la
idea de que la gent pugui volar vaig començar les primeres cinc, sis o set
pàgines del conte que esdevindria Windheaven.
Però com van treballar? Vull dir, no
vivien ni a la mateixa ciutat!
No.
En aquell temps jo vivia a Texas i ell a Chicago i, com que era abans
d’Internet, ens enviàvem el conte per correu amb els canvis pertinents. Era un
treball molt lent! Vam acabar el conte un dia que ens vam trobar a Los Angeles,
que és on jo parava en aquell moment. Aquell conte, “The Storms of Windhaven”,
no només va ser més llarg del que esperava, sinó que era el més llarg que havia
escrit mai i, és clar, va acabar sent el principi d’una novel·la. Quan es va
publicar li va encantar als lectors i va ser el conte més popular d’Analog
aquell mes. Va ser molt gratificant. Aleshores vam veure que podríem escriure
més. Encara recordo la pregunta: “Hauríem de conservar els personatges i
fer-los tenir més aventures o hauríem de conservar el mateix món i escriure
sobre personatges diferents?” Vam parlar sobre moltes possibilitats i vam tenir
moltes idees que mai vam escriure.
Però al final varen decidir conservar la
Maris com a protagonista...
Sí,
però van passar uns quants anys abans d’escriure el segon conte perquè en
George estava escrivint la seva primera novel·la. Quan vam acabar el segon
conte ja pensàvem en ell com a part d’un llibre. També teníem altres idees per
històries emplaçades a Windhaven, i
durant molts anys vam parlar sobre escriure-les. Encara diem que algun dia les
escriurem, però com ja saps el George està una mica ocupat ara mateix...
Crec que va ser vostè qui va crear la
Maris. Sabia que volia un personatge principal femení o va ser casualitat?
Bé,
simplement preferia una dona, volia que el personatge principal fos una dona.
Suposo que era bastant inusual en aquell temps, però les coses començaven a
canviar. En aquell temps, als 70, moltes més dones escrivien ciència ficció i
fantasia, i els personatges femenins eren molt més que l’antiquat “objecte
d’interès amorós”. El George estava conforme amb la idea d’una heroïna
femenina. Crec que, com jo, pensava que col·laborar amb un altre escriptor era
una bona excusa per provar coses diferents.
Windhaven “Volia tenir una dona com a protagonista, fet força
inusual en aquell temps”
Com és la seva amistat amb el George?
Hem
sigut amics durant molts anys. Mai hem viscut en el mateix lloc però ens
escrivim emails i ens truquem i quan podem ens veiem. Quan el George va anar a
la Semana Negra de Gijón, el 2008, no va poder venir a Escòcia, on visc jo,
però em va preguntar si jo podia venir a Espanya i a mi m’hauria encantat
venir, però em va avisar un mes abans de que passés i teníem convidats la
mateixa setmana, així que no vaig poder venir aleshores, però li vaig prometre
que vindria la pròxima vegada que ell vingués a Espanya i aquí em tens!
Què en pensa de la seva saga A Song of Ice and Fire?
Es
increïble. Mai em podria imaginar a mi mateixa escrivint una història tan
monumental que porta tants anys d’escriure. No crec que en George s’imaginés
que anava a ser tan popular quan va començar a escriure-la, però era evident
que la història era diferent de moltes altres!
Ara en George és molt famós. Ha impactat
d’alguna manera en la seva carrera el fet d’haver escrit Windhaven junts?
Ha
estat genial. Windhaven es va
publicar el 1981 i es van fer algunes traduccions, crec que va anar força bé
però, com saps, la majoria de llibres tenen una sola oportunitat, així que
tenir noves edicions i l’oportunitat d’arribar a audiències noves després de
tants anys és meravellós. S’han publicat noves edicions a Espanya i Amèrica i
acabem de vendre a Brasil i a un país asiàtic. D’aquí poc també hi haurà un
audiollibre. Estic molt contenta.
George R.R. Martin “Crec que ni en George s’havia
imaginat esdevenir tan popular quan va començar a escriure A Song of Ice and Fire”
Va escriure un conte amb el pseudònim
Maria Palmer. Perquè va decidir fer-lo servir?
No
va ser la meva decisió, va ser idea de l’editor. Volien crear una sèrie
anomenada Horrorscopes (1995),
consistent en 12 llibres, dirigida al públic adolescent i em varen convidar a
escriure’n un d’ells. Volien fer creure al públic que una sola persona, Maria
Palmer, havia escrit els 12 llibres, quan en realitat van ser escrits per dotze
autors diferents. La sèrie no va tenir gaire èxit, però l’editor creia que el
meu llibre era prou bo com per ser un llibre independent, o sigui que va ser
publicat amb el meu nom. Fa poc he venut els drets perquè sigui un eBook.
També es coneguda per ser la primera
persona en refusar el prestigiós premi Nebula. Per què ho va fer?
Va
ser una decisió política. No m’agradava com estava organitzat i per això vaig
escriure una carta, que volia que fos molt dura, amb el recolzament d’alguna
cosa important perquè es veiés que anava de debò, o sigui que vaig decidir
retirar el meu conte de la competició perquè es veiés que estava molt enfadada.
Vaig enviar la carta i al cap d’una o dues setmanes vaig rebre una trucada
d’algú a Nova York o on sigui dient que havia guanyat el premi Nebula. Al
principi vaig pensar que era una broma perquè el premi s’anava a celebrar al
cap de sis setmanes o dos mesos. Vaig dir “No puc haver guanyat”. I varen dir
“Sí, sí que has guanyat”. Vaig preguntar si havien llegit la meva carta i no
l’havien llegida, van dir que havia guanyat i no podia refusar el premi, però
jo sentia que havia de ser conseqüent i no canviar la meva decisió, encara que
no sabia ben bé com fer-ho, o sigui que ho vaig deixar estar. Ara crec que el
que hauria d’haver fet era escriure una carta explicant les meves raons per
retirar el conte i intentar trobar algú que pogués anar a la cerimònia (era a
Califòrnia i jo estava molt lluny, al Regne Unit) per tal que llegís la meva
carta i rebutgés el premi en el meu nom, però no ho vaig fer; vaig perdre la
meva oportunitat.
Premis “El motiu pel qual vaig refusar el Nebula Award va
ser una decisió política”
Es va mudar a Escòcia el 1990. Va ser per
inspirar-se literàriament?
No
va ser una decisió professional. Quan vaig conèixer el meu marit, el Colin, ell
havia sigut editor a Londres durant molts anys i volia deixar la seva feina per
treballar com a freelance. No podíem permetre’ns comprar una casa a Londres, o
sigui que vam decidir deixar la ciutat i començar la nostra família en un lloc
preciós. Durant les nostres primeres vacances vam anar a Escòcia i... suposo
que ens vam enamorar del lloc.
I va descobrir la mitologia escocesa, que
ha fet servir en varis dels seus contes. Perquè li agrada tant?
Crec
que és el paisatge el que m’inspira i em porta idees noves. La majoria de les
coses que escric se situen en el nostre món. Potser en el futur o en el passat,
però estan basades en el món real. O sigui que les haig de basar en un lloc on
he viscut o passat molt de temps.
La J.K. Rowling també es d’Escòcia. Es
coneixen?
No,
però es molt interessant perquè les dues estàvem a l’Edinburgh Book Festival
quan es va publicar el primer llibre de Harry Potter. Jo també vaig publicar un
llibre per a nens aquell any, o sigui que les dues vam fer les nostres
presentacions, però a llocs diferents. Per això no vaig parlar amb ella i
tampoc vaig comprar el llibre. Des d’aquell dia me’n penedeixo, d’això! Si
hagués comprat aquella primera edició i ella l’hagués firmat... bé...
Té algun nou projecte en ment?
Estic
escrivint dues coses diferents. La primera és una novel·la de fantasia, però no
és escocesa. Se situa a Anglaterra i Paris; tant en el present, el 1913 i els
voltants de 1980. Tinc feta més o menys la meitat. La segona cosa en la que
estic treballant és una sèrie de contes. El primer es diu The Curious Affair of the Deodand (2011). És un misteri
sobrenatural, una barreja entre horror i fantasia. Després d’haver-lo escrit
sabia més sobre els personatges i volia escriure més contes sobre ells.
Escòcia “El paisatge escocès m’inspira i m’aporta idees”
Articles relacionats:
- Entrevista amb George R.R. Martin (castellà, català, anglès).
- Entrevista amb Alejo Cuervo, editor de Juego de Tronos i director de Ediciones Gigamesh (castellà, català).
- Entrevista amb Enrique Corominas, il·lustrador de la saga Canción de Hielo y Fuego (castellà, català).
- Entrevista amb Cristina Macía, traductora de la saga A Song of Ice and Fire al castellà (castellà, català).
- Entrevista amb Mar Albacar, traductora de A Dance with Dragons al català.
- Crítica de Juego de Tronos.
- Entrevista amb Lisa Tuttle, coautora amb en George R.R. Martin de Windhaven (anglès).
- Conferència de George R.R. Martin al Festival Celsius d'Avilés.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada