Albert Guinovart: “No està escrit enlloc que l’originalitat sigui un valor musical”

Albert Guinovart és, sens dubte, el compositor més mediàtic de Catalunya, el que la gent coneix més i un dels més estimats. Polifacètic de mena, ha fet la música per diverses òperes, bandes sonores, sintonies de sèries de televisió i fins i tot va estar a punt d’estrenar un musical a Broadway, però el que el veritablement el va llançar a l’estrellat va ser Mar i Cel, la producció de Dagoll Dagom que va composar amb només 25 anys. Enguany, Guinovart n’ha fet 50, però encara està ple d’il·lusions. “M’agradaria estrenar una òpera al Liceu”, comenta. Adria’s News parla amb aquest brillant compositor pocs dies després de la Gala dels Oscars; una gala que va premiar la partitura de Ludovic Bource per The Artist, en la qual Guinovart havia fet d’orquestrador. Un èxit més per afegir a la llarga llista que ha anat acumulant al llarg de tots aquests anys.

Primer de tot, felicitats pels 50 anys...

Moltes gràcies.

Com ha evolucionat la teva música en aquest mig segle de vida?

Suposo que evoluciono a mesura que vaig madurant com a persona i vaig tenint experiències no només vitals, sinó també musicals. El que vaig aprenent, especialment dels errors, m’ajuda a millorar. Tot i així, jo penso que tinc el mateix esperit que quan començava. Jordi Galceran em diu que les meves primeres obres ja tenien tot el que després he fet. És una mica com el que passa amb en Woody Allen, que li diuen que fa sempre la mateixa pel·lícula i no és això, és que té un estil molt particular.

I el teu estil, com és?

Al principi era bastant radical, musicalment. Anava en contra del que es feia en aquell temps, que era molta experimentació. Més que res, es feia molta especulació i filosofia, però poca connexió amb la música de veritat. El que a mi m’ha distingit és que sóc intèrpret i per això tinc molta connexió amb el públic, també com a compositor.

Malgrat aquesta radicalitat, et vas sentir apartat de la resta de compositors contemporanis?

Bé, al principi podia semblar que se’m menyspreava, però ara se’m reconeix que tingués clar el camí. I també era més radical al principi que no pas ara, ja que llavors no utilitzava ressonàncies, només acords tríades purs. He anat ampliant el meu espectre agafant tècniques contemporànies, com per exemple utilitzar efectes. El món dels efectes, a mi, m’agrada molt. El que no vull és que això es converteixi en un llenguatge.

Fas cas a les crítiques?

Bé, no puc dir que no m’afectin perquè em fan reflexionar, però normalment m’afecten en positiu i em reafirmen. A vegades la crítica simplement em fa pensar i em diu que vaig en bon camí, encara que sigui negativa. És a dir, no em fan dubtar. A veure, jo dubto sempre, i penso que una persona que pensi ha de dubtar sempre, però després d’aquests dubtes jo penso que he de seguir en la meva autenticitat. Per exemple, ara que dono classe, jo insisteixo que l’alumne no ha de ser original, sinó desenvolupar una tècnica compositiva, les eines... L’originalitat no s’ha de buscar, sinó que surt quan el compositor és autèntic i honest i com que tots som diferents, ja seràs original. Per què la originalitat en si no és un valor musical, no està escrit enlloc.

Aleshores la tècnica t’ajuda a arribar a les idees?

Sí, totalment. És llavors quan es produeix una connexió amb el públic; no amb tothom, que és absurd, sinó amb el teu públic. I a vegades, en l’ambient de la música contemporània s’han queixat que no hi ha prou de ressò, però un ha de ser realista i  saber quin és el sector de públic a qui pot accedir.

Com definiries el teu públic?

Jo em podria queixar perquè no tinc tan d’èxit com la Madonna [riu], però un ha de saber fins a quin punt la seva música pot ser acceptada. Jo crec, per intuïció, que el públic al que jo agrado és la gent a qui li agraden els musicals i les bandes sonores. És a dir, agrado a aquells que estimen la música que té un contingut dramàtic. I, per suposat, a tothom a qui li agradi la música instrumental.

Estil “Encara tinc aquest segell de “sona a Guinovart”

Vas estudiar a Londres amb Maria Curcio i et van trucar per fer Mar i Cel. Has cursat estudis de composició, però?

No. El pla d’abans era diferent que el d’ara. El que sé ho vaig aprendre a harmonia, llenguatge, etc. Vaig acabar la carrera, vaig anar a Londres i quan vaig guanyar el concurs de Mar i Cel vaig mirar tots els musicals que vaig poder aquella setmana. Em van agafar a mi perquè els meus cors sonaven millor que els dels altres. El cas és que jo em vaig presentar, però als altres concursants els van trucar, i aquesta gent venia del món del jazz o eren cantautors, i al jurat els hi va agradar que una persona de 25 anys formada en música, que tenia coneixements d’harmonia, pogués fer una obra coral i van confiar amb mi. Vaig fer Mar i Cel amb molts dubtes i va tenir un èxit inesperat.

Què té d’especial Mar i Cel perquè hagi arribat a tanta gent i hagi agradat tant?

Primer, la història és molt potent, especialment pel públic català, que s’hi sent identificat perquè hi ha una minoria que lluita contra l’establishment. Quan s’ha fet a Madrid o Alemanya, agrada com a musical, però no en simbolisme. Sincerament vaig quedar molt sorprès i avergonyit, perquè vaig tenir èxit com a compositor  sense sentir-me prou format com a compositor. Em feia vergonya acceptar que havia tingut aquest èxit. Al cap de molts anys, el 2003, quan es va fer la revisió pel TNC, vaig orquestrar-ho tot de nou. No va quedar ni una nota antiga. A més, entre el Mar i Cel i el Flor de Nit vaig estudiar molt. Perquè em sentia acomplexat de no saber-ne prou i tenir un èxit. És curiós, però, que havent estudiat no s’hagi repetit cap gran èxit com va ser Mar i Cel [riu].

Com et vas sentir quan et van dir que Mar i Cel es representaria a Alemanya?

Era un somni fet realitat. Vaig tornar-la a orquestrar per a orquestra simfònica. Va ser una cosa molt curiosa, perquè allà agafaven gent de musical per fer els protagonistes, però la resta de personatges eren cantants de repertori d’òpera. Això són els elencs. Sempre hi ha els mateixos cantants a part d’alguna estrella que pugui venir convidada. La soprano que fa de Mariscala al Cavaller de la Rosa, també fa Tosca, per exemple. I en una cosa com Mar i Cel, fa l’ària de la mare i se’n va. A mi em va agradar molt i al públic també, però només com a musical, no pas amb la identificació que tenim aquí com a minoria que som els catalans.

Il·lusió “Que algú tingui ganes de tocar una cosa meva és una gran recompensa”

Després, a Flor de nit, també hi va haver un concurs. Vas sentir pressió, tement que seria difícil que es repetís el fenomen de Mar i Cel?

No. Jo sempre he estat molt valent i agosarat en aquest aspecte. T’he de dir, però, que malgrat l’èxit de Mar i Cel, no vaig tenir feina de compositor durant els quatre anys següents; només feia de pianista. Però res a nivell popular. No em van agafar directament perquè el musical hauria de ser molt diferent, basat en el mon del cabaret, i no sabien si sabria fer-ho.

Et van encasellar...

Exacte. Per això vaig fer la prova, vaig fer un couplet i em van tornar a agafar. I malgrat que és un canvi d’estil i tot això, la gent sempre diu que sempre sona igual. Encara tinc aquest segell de “sona a Guinovart”.

I com et desmarques d’aquesta atribució?

Que intento renovar-me sempre; això és el que tinc en comú amb la música instrumental. Moltes vegades no ho aconsegueixo perquè he de ser fidel al meu llenguatge, i també com que sóc la mateixa persona, sempre apareixen similituds. I això els hi passa a grans autors, però no em sembla que sigui dolent, al revés. Jo escolto Poulenc per la ràdio, no sé l’obra que és, però el reconec. I això deixa una petjada a la societat i la música transcendeix, tot i que la transcendència, més aviat m’importa poc. A mi m’agrada el que sent la gent, el gaudi que té quan escolta la meva música.

Per tant, composes pensant en el públic?

Hi ha un punt mig: jo crec que com a intèrpret que sóc, no pots oblidar que l’obra ha de tenir un receptor. No pots fidelitzar tothom, però ho tens en compte. Després, la figura del músic és molt important, i aquest any, que és el centenari de Montsalvatge, amb qui havia treballat molt, recordo una frase que deia que a mi em semblava antipàtica al principi però que ara he adoptat totalment: “Jo no escric pel públic, sinó pels músics que han de tocar l’obra.”. I això ho entenc perquè l’obra no estarà finalitzada fins que algú la toqui i el músic és el canal per arribar al públic. Si tu fas gaudir l’intèrpret i aconsegueixes que es faci seva la música, és la primera garantia perquè aquesta arribi al públic. Després, per suposat, a mi m’ha d’agradar el que faig. De tota manera, hi ha una cosa conjunta. Normalment, quan a mi m’agrada una cosa, acaba agradant, tot i que a vegades ha passat que no.

Per exemple?

Per exemple a Gaudí, el musical, que m’agrada molt, però gairebé no va tenir ressò. Això passa també a les bandes sonores originals. Si tu fas una banda sonora extraordinària i la peli és dolenta, ningú s’hi fixarà. En canvi, la gent queda exaltada per grans pel·lícules que tenen una banda sonora normaleta.

Docència “Fer una classe em representava més nervis que fer un concert”

El compositor mana sempre, en la seva obra?

Depèn bastant del mitjà. On tu ets l’amo creatiu absolut, excloent-hi la música de concert, és a l’òpera. Tinc un parell d’òperes, i tot i que el llibretista i el director d’escena són importants, el compositor mana. Després vindria el musical, que l’autor de la música i el del text són igual d’importants i has de començar a negociar moltes coses amb el director. Després, al final, hi hauria la banda sonora en cinema i després la de televisió. És a dir, com més gent hi hagi a l’equip artístic, menys importància tens. I el que signa la pel·lícula és el director i estàs al seu servei i al dels productors. Perquè el setè art ha esdevingut una indústria. I ja no et dic a televisió, on ja ni parles amb el director. Amb tot això, però, no vull dir que m’agradi més una cosa que l’altra.

Què t’agrada més, doncs?

A mi m’agrada tot i tot enriqueix. Però a televisió tu envies la música i ni tan sols la col·loques, com passa al cinema. M’he trobat en casos que han col·locat la meva música com han volgut, l’han tallat, etc.

T’has trobat mai en el cas on algun intèrpret no hagi sabut reproduir la teva música com tu volies?

Sí. Això sol passar amb música de concert.

Però tu dirigeixes els músics, oi?

No. Jo no dirigeixo. Jo faig tots els papers de l’auca menys dirigir. Faig el que penso que puc fer i no em vaig capacitat per dirigir, sobretot pel meu caràcter. Sóc una persona que no m’imposo i un director s’ha de poder imposar. Tot i així, estic amb el director per explicar les meves intencions, però com que la meva música és molt transparent és difícil que algú no vegi per on volia anar. En música de concerts sí que pot passar que tu no controlis el que et toquen i reps una versió amb errors, molt més lenta o ràpida, tot i que avui en dia el nivell interpretatiu ha pujat tant que gairebé tothom ho fa bé.

Et documentes molt per composar?

Sí. Per exemple, per fer el Mar i Cel, dins de les meves possibilitats, vaig intentar escoltar una mica la música del nord d’Àfrica i després ho vaig portar al meu terreny. En Flor de Nit sí que vaig investigar en el món del couplet i el cabaret. Per mi, fer un tango no era normal. Vaig haver d’imbuir bastant. Ara, també per fer la Vampira del Raval, que també pertany a la música de gènere.

Composició “Si estiguessis pensant contínuament en la transcendència no t’atreviries a fer res”

Es diu que ets ràpid composant. Quant acostumes a tardar per fer una peça?

[Riu] Això sembla una mica estrany però em venen les idea de seguida. Ara, això no vol dir que aquesta idea sigui la definitiva. Moltes vegades he fet tres cançons pel mateix text, però sóc ràpid, sobretot fent melodies. Després, si faig una obra simfònica, que requereix més desenvolupament, és una altra cosa, però les idees les tinc bastant clares i crec que és perquè vull gaudir de la música i no tinc la transcendència massa en el cap, perquè si hi estiguessis pensant contínuament no t’atreviries a fer res. Jo crec que els grans mestres que admiro, com Bach, Mozart i Beethoven, feien obres per aquell moment, i mai s’havien de repetir. Ells les pensaven perquè agradessin en aquell moment. Després, al romanticisme ja va canviar. És ara que la gent pensa “d’aquí 100 anys potser es tocarà...”. Jo no hi penso en això. És massa pressió pensar que tot el que fas ha de ser una obra d’art i la millor de totes!

El dia abans del teu aniversari va ser la gala dels Òscars. T’esperaves que guanyés la banda sonora de Ludovic Bource per ‘The Artist’, banda sonora en la qual havies estat un dels orquestradors?

Uff! El cert és que només havia vist la peli del Tintin, de les nominades, perquè he anat molt atrafegat. Però penso que no fer guanyar a John Williams és una gosadia. Mai s’hauria de poder guanyar a John Williams! Però teníem moltes possibilitats perquè la partitura de The Artist havia guanyat els Globus d’Or, que orienten bastant. Teníem bastant coll avall que guanyaria.

Ho vas celebrar?

No. De fet, em va passar com el cas de Mar i Cel. Em va fer vergonya atribuir-me mèrits perquè vaig fer una feina d’ofici, de la qual em sento orgullós perquè m’agrada la música, però només era feia un servei a Ludovic Bource.

Com vas entrar en el projecte?

Tinc un amic meu que viu a Paris, el Jay Allen, que era la mà dreta de Ludovic Bource, compositor que, per cert, trobo que té molt de talent.

Has conegut a Ludovic Bource personalment?

No. Però hi he parlat per telèfon i és molt simpàtic. Pel que m’ha dit el Jay Allen, es veu que ve del món de la publicitat. Vull dir que no és un compositor amb molta formació acadèmica, només havia fet les bandes sonores pel director de The Artist. El cas és que em va trucar dient que estava fent una peli muda i no donaven a l’abast i com que a mi em coneixia i també coneixia la meva obra, em va demanar si volia fer d’orquestrador, que és fer de negre. I jo mai faig de negre. És fer la feina per un altre i et quedes una mica a l’ombra.

I perquè vas accedir-hi, doncs?

Per una banda, perquè sóc professor d’orquestració a l’ESMUC i feia temps que no em sortia feina d’audiovisual. Vaig pensar que així podria dir els alumnes que estava fent una banda sonora. Per altra banda, vaig pensar que potser l’havia encertada al veure que la resta d’orquestradors eren coneguts, malgrat que la pel·lícula era francesa i muda. Però fa vergonya que la gent s’hi hagi fixat tant. Suposo que és perquè sóc l’únic espanyol i sóc conegut. Però també he de dir que la banda sonora m’agrada especialment perquè és com una mica anar en contra el que s’està fent.

Què vols dir?

A Hollywood hi ha com una línia oficial dels productors en fer músiques molt Hans Zimmer: fer-les molt èpiques, amb molta percussió, etc. Molt grandiloqüent i gens subtil, pel meu gust. I la música de The Artist és fresca, amb molta melodia, que a mi m’encanta. Vaig pensar que estava molt bé que li donessin l’Oscar.

Quins temes del film eren teus?

Estan barrejats, ens enviaven fragments de seqüències. És a dir, no sé quins tracks he fet ni tinc el CD. Però veient la peli sí que hi ha tres moments que et puc indicar: un és quan la Peppy està al restaurant donant una entrevista als periodistes i el Jean Dujardin està al darrere. Aquell tros és meu. Després quan el Dujardin entra als estudis de cinema i va amb el cotxe, que és quan li diuen que ja no farà més pel·lícules. També són meves les escenes d’ell quan està al llit, cap al final, que el majordom torna i li dona el guió de la nova pel·lícula i també la conversa del Dujardin amb la seva dona, al principi.

Hi havia molta col·laboració entre els orquestradors?

El Ludovic Bource feia la coordinació i crec, tot i que no n’estic prou segur, que tampoc van respectar exactament les coses perquè sentia música meva que no era exactament el que havia fet. Però per altra banda, trobo que el que està molt bé de la pel·lícula és que la música no acaba d’estar sincronitzada. És com a l’època, quan tocaven música en directe. I això és idea meva. I és molt fàcil avui en dia sincronitzar la música i si no es fa és perquè s’ha decidit així.

Feina “Fer d’orquestrador és fer de negre. I jo mai faig de negre”

Ha estat The Artist un punt d’inflexió i reconeixement a la teva carrera?

[Riu]. No. Em passarà com el Mar i Cel. La gent em diu “ara ja ho veuràs”. Doncs res. De moment ningú m’ha trucat. No tinc feina d’audiovisual. No tinc feina d’aquest tipus. De fet, quan vaig fer El Largo Invierno amb el Jaime Camino, vam gravar la banda sonora amb l’OBC, es va editar en CD, vaig rebre premis internacionals i vaig anar a Berlin. Doncs no vaig fer cap més peli fins La Moños, que havien passat quatre anys. A mi em passa una cosa, que és que jo no només em dedico a una cosa. Si volgués fer només bandes sonores, estaria tot el dia picant a les portes dels productors, enviant currículums, etc. A mi m’agrada més el món del teatre. Estem intentant que la Vampira del Raval aguanti.

Per tant, el musical és el gènere que més t’agrada?

És molt difícil dir-ne un, però et diré una frase molt tòpica: és com quan tens diversos fills, que no pots dir quin t’estimes més. Me’ls estimo per diferent. El que m’agrada més és el concert, tocar la meva música; I quan vam fer el concert d’aniversari va ser on em vaig realitzar més: era la meva música tocada per mi. Et sens molt alliberat. Al tocar repertori hi ha molta pressió. Tocar la Tercera Sonata de Chopin, per més bé que la toqui, és una responsabilitat. El compositor... tothom coneix les versions dels grans intèrprets, que estan gravades, i sempre és molta pressió. Si tens un lapsus de memòria què passarà! Amb la meva música, en canvi, m’invento alguna cosa i no passa res. Et sents molt més lliure. Als meus concerts parlo, explico les coses, es crea com un ambient molt pròxim.

I aleshores, suposo que tampoc podràs triar una de les teves obres...

També se’m fa difícil. Jo que sé. Si concretem als musicals he de dir que durant molt de temps el Flor de Nit era el meu preferit, però tampoc puc comparar-lo amb el Mar i Cel. Durant molt de temps no m’estimava el Mar i Cel però quan el vaig reorquestrar sí que vaig veure que tenia virtuts. Però Gaudí també m’agrada molt. I la Vampira que fem ara també m’agrada molt. No te’n puc dir una, només.

Has composat coses abans de tenir assegurat que te les comprarien?

Mira, per sort, ara ha coincidit que no tinc feina d’audiovisual, però per sort sempre tinc encàrrecs de cobles, cors, petites orquestres de cambra... sempre tinc coses. Aleshores, fa molts anys que no faig una cosa perquè no sàpiga què fer. He de dir que no em paguen tots aquest encàrrecs però he arribat a fer un quartet de tubes i un concert de percussió. La meva màxima il·lusió és que algú que hagi de tocar una obra me l’encarregui a mi. Que algú tingui ganes de tocar una cosa meva és una gran recompensa. Si em diguessin “agafa’t un any sabàtic i et pagarem l’obra que tu vulguis”, home, doncs m’agradaria fer coses grosses. Si pogués fer una gran simfonia... També m’agradaria fer una òpera de gran format. Perquè n’he fet dues de cambra i de coses simfòniques avui no s’encarrega cap peça més llarga que vint minuts. M’agradaria fer una òpera per al Liceu.

Art “La música clàssica és l’art que afecta més a l’epidermis”

I t’agradaria fer el salt a Hollywood?

Ja m’ho vaig plantejar, a l’època de El Largo Invierno. De fet, vam anar a gravar a Hollywood un disc de tangos per a piano i orquestra, i això em va motivar molt. Però llavors va esclatar la crisi de les discogràfiques i van canviar la direcció de l’empresa que havia encarregat el CD, just abans que sortís comercialment el disc. I el nou director no va trigar a esborrar el que quedava de l’anterior director i va fer una nova proposta. I de tota la gira mundial que se’ns havia promès, no en va quedar res, fins que un dia vaig veure el CD al Corte Inglés. Ningú m’havia avisat que havia sortit.

Per tant, tenia contactes per marxar...

Sí. De fet, tenia un contacte per fer un musical a Broadway. Però el productor, que era japonès, va tenir molts problemes i al final no va poder ser. I no ho va poder fer amb tots els diners que volia, que en tenia molts i molts. Hi va haver un problema que ara no ve al cas que va ocasionar que no es pogués tirar endavant el projecte. I aquest projecte era molt maco, que era sobre la novel·la Momo, de Michel Ende. I ell va trobar espantosa la pel·lícula que en van fer i no volia donar el permís per fer el musical, però el japonès, que va quedar enamorat del Flor de Nit per les olimpíades, em va enviar una carta, i em va dir: “tinc una mala notícia i una bona noticia. La mala notícia és que el Michael Ende s’ha mort sense signar el contracte; la bona notícia és que li vam donar totes les teves músiques i va dir que només donava permís per fer el musical si tu n’eres el compositor”. No es va poder fer però almenys em puc posar la medalla.

I parlant de discografia, has gravat sobretot música espanyola i música catalana. És per algun motiu en concret?

Té una explicació molt clara. Normalment a un pianista rus se li demana que faci Rachmaninov. A un alemany se li demana que toqui Beethoven, i és molt difícil que a algú que no sigui centreeuropeu li demanin de fer música alemanya. Doncs a un espanyol se li demana que faci música espanyola i, en el meu cas, també catalana. És a dir, volia seguir la via que va fer Alicia Larrocha, que era coneguda per la música espanyola i després ja va poder gravar altres coses, però és difícil obrir-se camí començant a tocar Chopin, que a mi m’agrada molt, i m’agradaria poder-lo gravar. Però el mercat està tan i tan farcit de Chopin, que és molt difícil. Clar, a l’època que vaig començar a gravar encara hi havia el negoci discogràfic, però ara... Jo amb Harmonia Mundi vaig començar a gravar les tres sonates d’Albeniz, que encara no hi havia cap CD que les inclogués a les tres juntes. Doncs vaig vendre més de 5.000 exemplars, una misèria en música pop, però un gran èxit per la música clàssica.

Una altra de les teves vessants és la de professor. Imparteixes orquestració a l’ESMUC. Què et va fer decidir entrar al món de la docència?

Home, mira, tots els músics sempre acabem donant classes. Jo vaig començar donant classes particulars però quan va néixer l’ESMUC, em van proposar per ser professor de piano. I en aquella època em va fer molta mandra perquè ja ho havia fet, però pel Nadal em van trucar si volia fer classes d’orquestració perquè el Salvador Brotons no donava a l’abast. Llavors vaig pensar que allò sí que em feia il·lusió perquè no ho havia fet mai. Els primers anys, però, van ser terribles per mi, ja que no tenia mètodes d’ensenyar, encara, i estava molt nerviós. Ara, en canvi, he agafat una mica el tranquillo i m’agrada molt el contacte amb la gent jove.

Quina relació tens amb els teus alumnes?

Sobretot estableixo molt bona relació amb els de composició. I a l’ESMUC, els que estem al departament de Teoria i Composició som susceptibles a donar classes de composició si l’alumne ens demana. Jo, en principi, no vaig fer composició, però hi havia un estudiant que em va dir que volia estudiar amb mi i em va insistir tant que vaig accedir. Ja n’he tingut uns quants, ara. A vegades més que ensenyar coses has de fer de psicòleg. Si un es bloqueja creativament has de treure recursos psicològics per obrir-los. Però al principi no dormia, a les nits. Fer una classe em representava més nervis que fer un concert. I ara estic molt content perquè això que m’ha costat tant, m’està tornat positivament i em fa estar al peu del canó, he d’estar estudiant tot el dia i crec que composo millor des que sóc professor. I tot el que faig espontàniament ho he d’explicar i verbalitzar i entenc coses que abans no sabia.

Creus que els conservatoris i escoles de música preparen bé els alumnes que es volen dedicar a la composició?

El que diré és una mica bèstia, però al pla antic, que jo vaig estudiar, tu t’ho podies manegar i triar els camins que més t’interessaven; estudiàvem la tècnica. Ara, tot és molt més general i s’aprofundeix poc. Avui en dia es volen formar intèrprets amb molta formació cultural, però després els pianistes han de demostrar com els hi corren els dits. Els estudis d’ara són molt generalistes però costa arribar al fons d’una disciplina concreta. El que sí em trobo, però, és que avui en dia, per la manera d’entendre l’ensenyament o perquè es té poc temps, les tècniques tradicionals de composició es passen bastant per alt. I les tècniques bàsiques de contrapunt són molt fluixes, en els estudiants. El que s’ha d’estudiar és la tècnica, l’estil, la sonoritat i després ets tu qui surt a l’escenari. I cal, també, estudiar tècniques més modernes per no enclavar-se en l’harmonia clàssica.

Òscars “Mai s’hauria de poder guanyar a John Williams!”

Catalunya té bona salut pel que fa a la música clàssica?

Sí, a diferència de la meva generació, que per ser professional havies d’estudiar a l’estranger. Ara no. I tots aquests que hem estat a fora, estem donant classes i hem apujat el nivell. Ara hi ha orquestres de gent jove que són fantàstiques. La JONC per suposat, però també la Camerata XXI del Tobias Gossmann, la Camerata Musicae, etc. A la nostra època només hi havia l’OBC, i ara el nivell professional ha pujat moltíssim. El que no ha pujat en proporció és el públic. Ha pujat, però molt poc.

I aquest problema prové de l’escola convencional?

No ho conec prou, però diria que no. És una cosa molt més general que l’escola. No hi ha tradició musical al nostre país. Hi ha gent que m diu: “avui tinc Liceu o Palau”, però en canvi no saben ni què van a veure. Per tant, vivim en una societat que vol ostentar i que no té autèntica passió per la música. I sempre anem per enrere dels altres llocs. Deu anar d’acord amb el clima, perquè passa el mateix als països llatins. Però el problema no sé si és de les escoles, potser dels mitjans de comunicació.

Bé, Televisió de Catalunya va apostar per la música clàssica amb el programa Òpera en texans...

El Ramon Gener, el Sette, com li diem, en sap molt. Jo el conec de quan era deixeble de la Victòria dels Àngels, però li han fet fer el paperet, tot i que està molt bé. El problema és que la música clàssica està desterrada dels mitjans de comunicació, en general. Només la música és notícia quan un grup pop en català treu un nou CD.

I creus que la música de bandes sonores i la dels musicals són la continuació de la música clàssica?

No. És una frase que diuen molt els que fan bandes sonores, però no. No tenen res a veure. La música clàssica és música de concert. La banda sonora es podria comparar amb els ballets o amb una mena d’òpera. És música aplicada. La música de Korngold, per exemple, és com una òpera si traguessis el text.

Si et fes dir el teu compositor de bandes sonores preferit, quin diries?

John Williams és el resum de tots, però també m’encanten Korngold i Nino Rota. La música de John Williams a la música de Hitchcock ‘La trama’, fantàstica. I la de ‘La Fúria’ és sublim. M’agraden els compositors que aporten el seu món en una disciplina. El que no m’agrada són els estudiants de música de bandes sonores que només volen fer això. Un compositor ha de ser capaç de fer-ho tot. Algú que només vol fer banda sonora té una visió molt curta del que és la música, ja que és un món que està molt estandarditzat: temes principals, d’amor, etc. Hi ha poques coses que són novetat.

I de compositors de música clàssica?

Què entens per ‘clàssica’?

La mal dita ‘música clàssica’, la música acadèmica, la que pot anar des del Renaixement fins a l’actualitat.

Doncs escolliria Chopin segur, ja que durant molts anys va estar mal considerat perquè no tenia obra simfònica. Però en el món harmònic és revolucionari i és l’autor que connecta d’una manera més bèstia amb mi. També et diria Mozart. Si te’n puc dir més, seran Poulenc, Prokofiev, i la música romàntica en general és fantàstica. També m’agrada molt descobrir coses noves. Estic descobrint moltes coses del segle XX, coses ocultes de la via oficial, i t’asseguro que hi ha autors molt importants i molta música per descobrir.

Com definiries la música clàssica?

[Pensa] La música clàssica és la música que un autor ha fet pel gust de regalar a la humanitat la seva idea del món i de les grans paraules. És l’art sonor, la música de concert, que implica un autor que pensa una cosa que vol explicar al públic i es fa a través de músics, que són intèrprets. És l’art que afecta més a l’epidermis, que és més immediat i emocionant perquè transcorre en el temps. És una cosa molt màgica. Sincerament, se’m fa molt difícil definir la música clàssica en paraules.