Manel Valdivieso: “La JONC vol revolucionar la gent”

Manel Valdivieso és, sens dubte, un dels directors més aclamats i respectats del panorama musical nacional. Ha dirigit les principals orquestres espanyoles i també altres d’internacionals, com l’orquestra de l’Òpera de Washington.  A més a més, ha enregistrat nombrosos CDs, és professor de direcció a Musikene, de Donostia, i, des de l’any 2001, és el director artístic de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC). Sens dubte, aquest tot terreny de la música és una de les figures catalanes amb més talent i projecció internacional de casa nostra. Per això, Adria’s News parla amb ell de la seva carrera professional, de la JONC i de l’estat de la música clàssica a Catalunya.

Com es forma la Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC)?

Bé, hi ha un grup de persones que veuen que al país comença a haver-hi gent capaç de constituir una orquestra. De fet, a l’any 1992 o 1993 només hi havia tres conservatoris que tenien orquestra estable, que feia dues, tres o quatre funcions a l’any. Però és que en aquell moment ni el Conservatori del Bruc tenia orquestra fixa!

I d’aquesta iniciativa en va néixer la JONC. Es va emmirallar amb la Joven Orquesta Nacional de Espanya (JONDE)?

Bé, evidentment, la JONDE va revolucionar moltes coses de la concepció musical i orquestral del país i s’havia de fer un projecte que propiciés que passés el mateix aquí.

El govern i les institucions van participar a concepció de la JONC?

No. La JONC neix de persones individuals, no de cap institució. Neix de gent que creu que és un pas que s’ha de fer per seguir progressant. D’aquí, es constitueix un primer equip amb el Josep Pons com a director artístic i amb la Roser Trepat com a directora executiva. Aquest va ser el nucli dur de la JONC primerenca.

Com va reaccionar el govern a la iniciativa?

En un primer moment, el govern no es va implicar directament però tampoc va dir que no. El que era evident és que havíem de tenir aquesta orquestra. El cas és que el govern no gosava plantejar-ho com una cosa oficial però va garantir que el projecte tirés endavant gràcies a subvencions. Així va funcionar sis anys, que ja és molt.

En aquell primer estadi l’orquestra encara no es deia JONC, oi?

No. Per aquell llavors la JONC es deia JOSC perquè la “N” de nacional els hi va fer por i es va preferir la “S” de simfònica. Es va començar el 1993 i l’any 1995 ja es va formar la JONC Alevins perquè hi havia canalla més jove a les audicions que no tenien la duresa per fer segons què però volien fer coses i no tenien on fer-ho ja que abans, a les orquestres existents, no es tocaven obres simfòniques, sinó peces més aviat clàssiques. El 1999 tothom va veure clar que la JONC tindria vida per llarg i es va crear una fundació privada de titularitat pública amb un patronat. Va ser aleshores que es va canviar el nom de JOSC a JONC.

“La JONC és la primera orquestra no alemanya que col·labora amb la Mahler Chamber”

Quin objectiu persegueix la JONC?

La JONC vol revolucionar la gent. Imagina això: hi ha un nano que toca... no diré el fagot, perquè no n’hi ha. Però imagina’t algú que toca el violí en una escola de Tremp. És un nano que té molt de talent i el seu professor, que és molt endreçat, veu que s’ha de fer alguna cosa amb aquest noi, que no ha estat mai amb gent que té el seu nivell ni les seves possibilitats. Per això, el professor li recomana que es presenti a les proves de la JONC, on el noi es troba amb quinze més iguals que ell i coneix a professors collonuts que li expliquen coses que no sabia. L’important d’això és que aquest nano torna a Tremp amb la motxilla plena. La seva manera de pensar és diferent i veu una porta oberta que abans no hi era. I, segurament, els seus companys de la JONC li diran “torna a presentar-te a les proves, que ens ho passarem bé i farem botellón”, perquè tot compta, aquí. És a dir, a la JONC carregues les piles amb professors de la Chamber Orchestra of Europe, que són del millor que hi ha al panorama musical mundial.

Els professors, però, no sempre són de la Chamber Orchestra of Europe...

No. Venen d’orquestres diferents i, a vegades, hi ha professors que contractem individualment. Últimament hem treballat amb Chamber Orchestra of Europe, la Mahler Chamber Orchestra, la Deutsche Gavor Filarmonica, Deutsche Oper Orchestra, Orquestra de Paris, l’Orquestra Nacional de França, etc.

Totes de primer ordre, veig. Com s’ho fa la JONC, doncs, per aconseguir aquest tipus de col·laboracions tan espectaculars?

Els truquem i, clar, és un treball d’anys ja que tota aquesta gent té agents que els filtren. El procés és el següent: durant una sèrie d’anys crees vincles amb determinades persones fins que acabes fent amistat amb algú de cada orquestra. L’any següent, aquest algú porta el seu amic i finalment ve tota l’orquestra. És a dir, a això institucionalment no hi arribes. Amb la Mahler Chamber, ja ho hem fet un parell de vegades i hem signat un conveni de col·laboració amb ells. La JONC és la primera orquestra no alemanya que té una relació de col·laboració amb la Mahler Chamber. La primera de tot el món.

Ara, de fet, el passat mes de febrer van marxar set músics de la JONC per col·laborar amb ells, oi?

Sí. L’objectiu de tot plegat, però, no és fer-nos els xulos i dir “a la JONC vénen profes collonuts”, sinó que hi hagi una porta oberta. Perquè els alumnes saben que si treballen bé i els profes el coneixen tindrà la possibilitat d’anar a fer unes audicions a Alemanya i començar a guanyar-se un lloc en aquest món tan difícil.

“La JONC és com una gasolinera: els músics carreguen gasolina i viatgen”

Suposo que aquest intercanvi ha augmentat la reputació de la JONC i s’obriran noves portes...

Bé. És més vistós que abans tot i que no fem res de diferent. Senzillament ens ha donat una empenta a nivell d’imatge i ha estat un èxit mediàtic. A més, la Mahler Chamber va venir al febrer al Palau 100 i vam fer un assaig plegats el dia següent.

Té alguna anècdota de la JONC?

Recordo que a la primera generació dels alevins, l’any 1995, hi havia de clarinets la Laura Ruiz i l’Isaac Rodríguez. La Laura, ara està tombant pels millors llocs del món i recordo molt bé quan va arribar al primer assaig de la JONC.

A sí? Per què?

Doncs perquè va seure al lloc del concertino ja que no havia vist en sa vida un violí. Ella tocava a la banda i el seu lloc era el de primer clarinet de la banda. Li vaig haver de dir que aquell no era el seu lloc. I al costat tenia l’Isaac, del Quartet Miró, un altre magnífic clarinetista que ha fet carrera de solista i músic de cambra. Quan la Laura va passar per la JONC, el Joan Enric Lluna li va dir d’estudiar amb ella i la va fer saltar a l’èxit. I d’exemples com aquest te’n podria dir quinze o vint. Després hi ha altres músics que no han saltat a Berlin però, en canvi, han fet altres coses, com formar un grup de cambra. Al cap i a la fi, la JONC és com una gasolinera: els músics carreguen gasolina i viatgen. I que duri.

El 2001 va agafar direcció artística...

Sí, tot i que ja feia anys que hi estava dins de la comissió artística. De fet, hi vaig entrar oficialment el 1995 amb els primers alevins.

Què va suposar per a vostè?

Personalment, dedicar més energies a aquest projecte, que ja m’agrada. A més a més, el moment que jo vaig esdevenir director era un moment delicat, ja que s’havia presentat poca gent a les últimes audicions i ens vam posar a treballar de valent.

Va ser un trampolí a la seva carrera?

No. Va ser feina i més feina, i m’ho passo molt bé.

“A la JONC, el treball ja s’aguanta per si sol el segon dia”

Havent dirigit les orquestres de Frankfurt i Washington, entre d’altres, què li va fer acceptar aquest projecte tenint coses més ambicioses sobre la taula...

Bé, són coses diferents. Jo ja coneixia on m’estava posant i li veia moltes possibilitats i segueixo pensant que la JONC té moltes possibilitats per créixer encara més. A més, té l’avantatge que no tinc orquestra fixa, sinó que vaig fent moltes coses a l’any, cosa que no m’obliga a estar cada setmana en un lloc físicament, sinó que puc estar fent feina des de diferents llocs i, a més, també creia que podria ser-hi útil, que podria aportar-hi coses.

Quina mena de coses?

Bé, és un treball diferent al del conservatori. A la JONC, el treball ja s’aguanta per si sol el segon dia.

Cadascú ve amb l’obra preparada?

Hi ha de tot. Sí que et concentres i cadascú coneix els seus propis límits, ja que si t’estàs una setmana seguida tocant sis hores al dia, saps que el dia següent, a partir de la quarta hora ja no donaràs de tu mateix. S’ha de dosificar la feina, però és cert que aquí aprenem a estudiar a fons una partitura. Normalment t’estudies una partitura a la setmana vas a classe i et diuen “molt bé, una altra”. Aquí és diferent. Busquem tots els matisos. Això fa que gaudeixis més a l’hora de tocar-ho. I aprens a escoltar els altres. Aquesta és una avantatge. Tu has de ser capaç de confiar que els altres faran la seva part i has de ser capaç que els altres confiïn en tu. És a dir, tu no has de fer més del que et toca fer, però amb allò que et toca fer, has d’aconseguir que els altres estiguin tranquils i segurs que ho faràs.

La seva feina com a director a la JONC, entenent la JONC com una agrupació que no té els mateixos objectius que una orquestra professional, com es veu modificada?

Els objectius són els mateixos, el que varia és el procés. En una orquestra de gent més inexperta vas més a poc a poc però també pares més atenció als detalls. A vegades m’he trobat en casos de gent que m’explicava que un cop van anar arribant  orquestres professionals anaven més tranquils perquè ja havien tocat el repertori a la JONC. És a dir, anem més a poc a poc però acabem obtenint un millor resultat. El defecte que tenen les orquestres menys expertes és que el repertori és una mica més limitat. La idea és que en un cicle de dos tres anys, que és el que la gent s’hi està, es vegi el repertori més bàsic i, com que ens anem renovant, hem d’anar donant tombs a les peces que són centrals per a un músic industrial.

“Cada audició és una oportunitat per demostrar i superar el que cadascú sap que és una dificultat per a ell”

L’any 2008 van oferir un concert conjunt amb la JONDE, on van interpretar el Gurrelieder d’Arnold Schönberg. S’està pensant en repetir l’experiència, encara que no sigui amb la JONDE?

Sí, però no és gens fàcil de fer. Amb la JONDE ho vam fer pel 15è aniversari i vam tardar quatre anys a preparar l’encontre. És molt laboriós però és fixar-se un objectiu i aconseguir-lo. És a dir, fixar-se un objectiu sobre la taula per demostrar que nosaltres podem ser com la JONDE o altres orquestres perquè som ambiciosos. Aquest era un dels objectius. És una altra medalla.

Els solistes de la JONC són sempre intèrprets convidats?

No sempre són externs. Per exemple vam fer un concert de violoncel amb un exmembre de la JONC.

S’ha donat mai el cas que algun mentre de la plantilla de la JONC, donat el seu elevat nivell, faci de solista?

Mentre està a la JONC no. És a dir, pot tenir solos, però no farà un paper de solista. Tot i així, hi va haver el cas divertit d’un jove violinista que va tocar amb nosaltres el concert de Mendelssohn i s’ho va passar tan bé que l’any següent es va presentar a les audicions i va estar-se a la JONC dos anys. En tot cas, s’han fet concerts amb gent acabada de sortir. Ara, per Setmana Santa farem el 2n Concert de Bach per a violí amb l’Helena Satué, que va estar a la JONC i que es va fer cap de segons violins a la Simfònica de Galícia i no té ni 30 anys. I l’any passat també vam tocar amb l’Anna Puig, que ara és cap de violes a la Mahler Chamber Orchestra, havent passat per aquí fa quatre anys.

Els membres de la JONC comenten que se sap tots els seus noms...

Això diuen? [riu]. Alguns em falten. Tots no me’ls sé, però molts sí.

Quina relació té amb ells?

Tinc una relació de... no ho sé. Això ho haurien de dir ells. És a dir, els conec i sé per on passa cadascun. Veig si tenen algun problema i també veig si milloren o no.

“De les audicions de la JONC en pots fer una radiografia del país”

Tot i així, han de fer proves d’accés regularment...

Sí. Però això no és per nosaltres. És per a ells. Nosaltres ja veiem com toquen als assajos. És llavors que veiem com està cada secció i tenim cinc minuts per parlar amb els professors per veure si el que hem decidit és correcte o no. Som molt seriosos amb això. Ben sovint no són les audicions les que decideixen on es posa cadascú. Alguna vegada hi ha gent que no ha d’estar al davant no  perquè no toqui bé, sinó perquè es necessiten altres coses per això. I per algú que ara toqui molt bé pot ser que no sigui el moment. Recordo un cas en una secció de cordes que hi havia un noi que acabava d’entrar que era superbrillant, però era tan brillant que no sabia tenir una relació normal amb els altres. Per temperament, més que res. La seva relació amb la secció si ell estava davant no feia tocar millor a la resta i el vam posar a l’últim faristol, perquè no era el seu moment per anar a davant i també perquè a l’últim faristol hi ha d’haver gent bona. Tot i així, segur que ens equivoquem molt, també, però mirem de tenir les eines. I les audicions són per a ells, tot i que ells ho viuen com un drama. Però cada audició és una oportunitat per demostrar i superar el que cadascú sap que és una dificultat per a ell: si es posen nerviosos, si poden fer un repertori, si saben dosificar-se el temps d’estudi, si saben mantenir el control, etc., cada examen, audició o fita, és una oportunitat per organitzar-se la vida durant un temps. A les audicions hi ha gent que ha fet autèntics desastres però ha entrat perquè, tot i estar nerviós, els dos segons que estava tranquil ha brillat.

S’està ensenyant música correctament des de les escoles convencionals?

No, no, no. Clar que no.

Què es podria fer per atreure els joves no músics a la música clàssica?

No sé què dir-te. Suposo que la gent que fa els plans d’estudis haurien d’anar a Dinamarca, Corea, Alemanya i Anglaterra i veure què han fet allà, que no sé com ho fan, però sé que es facilita una tradició. Et podria dir coses però no conec prou el sistema educatiu d’aquí per opinar. El cas és que no només no es presta atenció a la música clàssica, sinó que no es presta atenció a coses molt i molt importants.

I des de la JONC, s'han plantejat liderar...

El país! [riu]

...alguna mena de projecte educatiu compartit a nivell de tot Catalunya, unificat amb els conservatoris, les escoles de música, etc.?

Jo ric, però això que tu dius seria maco i ambiciós. L’avantatge que ha tingut la JONC en aquests anys és que la JONC no forma part del sistema educatiu; funciona en paral·lel. Això és una avantatge perquè ho observes tot des de fora. Quan fem les audicions és com una atalaia perquè de la gent que s’hi presenta, que és molta, en pots fer una radiografia del país, encara que no vulguis. D’això no en fem cap ús que no sigui per ajudar els alumnes que entren i els que volen entrar però no poden. El que tu dius té masses implicacions... De fet, la gent del país ja sap què és la JONC. Fa 15 anys no, però ara, sí. De moment, però, la funció de la JONC no sembla que hagi de ser aquesta.

“La gent és la clau de tot”

Quin és el nivell de vinculació, doncs, amb les orquestres dels conservatoris?

S’han fet forces estadístiques al respecte. A Catalunya, en aquest moment, hi deu haver 18 o 19 conservatoris. Doncs la proporció de professors que han estat a la JONC, la JONDE o similars, ara, en relació a quan va començar, ha crescut un disbarat. Per exemple, hi ha un professor d’oboè a Vilanova què ha passat per la JONC. Aleshores els seus alumnes ho sabran, i hi ha molts casos com aquest. Crec que són més de 40 professors amb aquest perfil. Des d’aquest punt de vista, el canvi es produeix sol. Abans només tres conservatoris tenien orquestra i ara tots en tenen. S’ha pres consciència d’això i queda palès en el promig d’edat a la JONC, que a la primera convocatòria superava els 22 anys. Per tant, ja hi ha una revolució, encara que sigui lenta. L’altra idea no sé si l’hauríem de fer. Seríem massa dràstics. No ens deixarien. Tampoc pots basar la vida de la gent amb la música clàssica. Bé, sí que pots, però ells no ho saben.

I d’aquesta radiografia que ha dit, quin és l’estat aquí de la música clàssica a Catalunya?

Millor que ahir i pitjor que demà.

Malgrat la crisi creu que anirà a més?

Sí. No depèn d’això. A un determinat nivell pot matar algunes iniciatives però...

Llavors de què depèn?

De la gent. Si la gent ha descobert que això no li agrada ja pots dir que parin.

Aleshores, és tradició el que necessitem per arrelar la música clàssica a la societat?

No necessàriament. A vegades un entra en contacte amb alguna cosa que li agrada, tot i entrar-hi de manera col·lateral. En definitiva, la gent és la clau de tot.

Entrevista elaborada amb la col·laboració de Marcel Ortega