dijous, 3 de maig de 2012

Sierra i Fabra: “L’art és el que ens fa diferents de les bèsties”

Opinió 


Entrevista feta conjuntament amb Montse Auguets


Quan un ha de parlar amb un escriptor conegut és més aviat prudent, el tracta de vostè i intenta no posar-se de peus a la galleda preguntant coses inoportunes. Però amb en Jordi Sierra i Fabra aquests prejudicis i estereotips desapareixen ja des del primer moment. “Com em torneu a tractar de vostè us foto una patada al cul”, ens adverteix. I és que en Sierra i Fabra és diferent. És una persona extravertida i propera; un nen en esperit que et fa qüestionar els seus 64 anys. De seguida ens condueix fins a un petit despatx amb més de 30.000 vinils. I un pin en forma de guitarra elèctrica acaba de donar el toc definitiu a una personalitat sens dubte singular. Adria's News entrevista l’escriptor espanyol viu que més llibres ha publicat.





Recordes què va ser el detonant de les teves primeres passes en el món literari?
I tant. Recordo que en aquella època, al meu barri no hi havia biblioteca ni tenia diners per comprar llibres però venia pa sec, i amb això podia llogar llibres cutres. És a dir, no em vaig formar llegint llibres meravellosos, com Dostoievski, tal i qual... Als vuit anys vaig començar a escriure novel·les de cent pàgines i li vaig dir al meu pare que volia ser escriptor. Ell em va dir que no, que seria un desgraciat i em vaig sentir molt sol. A més, anava a una escola repressora, franquista, filla de puta, amb uniforme, de les que et castraven... i jo era un tio diferent. Tenia fantasia. I als 12 anys vaig escriure un llibre de 500 pàgines com a resposta a mi mateix. “O m’ho demostro o no ho aconseguiré”, deia.
Per tant, ets tu mateix que t’has de demostrar les coses...
Sí. Per què si tu vols ser metge, et donen un diploma quan acabes la carrera, i el mateix passa amb els arquitectes i en altres tantes professions. Però, i si vols ser escriptor? Doncs t’espaviles com pots. Hi ha nois que diuen “Oh, és que vull ser escriptor i no puc, el meu pare no em deixa, visc a Solsona, i a mi qui em cardarà cas? Si fos de Barcelona o Nova York...” I què importa això o que siguis alt o baix, ros o top model. Res. Depèn de tu, tio. No hi ha volta de full. El que passa és que als 15 anys la gent és molt insegura, jo també ho era.
I com vas vèncer aquesta inseguretat?
Quan jo era petit era tartamut perdut, dels durs, i aleshores vaig tenir un accident que  gairebé em va fer perdre el braç, el nas em va caure sencer, i em van ingressar a l’hospital penjant de filferros, com una mòmia, i no podia llegir. Tu agafa i llegeix amb un sol braç. No pots. Recordo que vaig demanar paper, cartró i un llapis per poder dibuixar i escriure amb la mà lliure. Aleshores vaig veure que escrivint anava a cent per hora i no tartamudejava i vaig fer un llibre de tres pàgines. Quan el pare va arribar, me’l va trencar i em va dir: “No facis tonteries”. Aleshores mai més he tornat a deixar llegir res a ningú. Mai.
A ningú?
Bé. A la meva dona. Si li agrada bé, si no, també.
Així que vas superar la tartamudesa...
Si tu agafes un bloc de marbre enorme i et donen un martell i li dones cops, no el trencaràs perquè és molt dur. Ara, a cop de martell una i altra vegada, l’esquerdaràs a poc a poc, però es raro que el puguis trencar. Però si el bloc té una escletxa i cau una gota d’aigua i gela, el trenca en dos. Aleshores què ens passa als éssers humans? Que tenim escletxes. No hi ha ningú que sigui un bloc de marbre impertèrrit i que no l’afecti res. I les escletxes és per on la gent ens fa mal. Jo què era? Tartamut, i a més, tenia complex de lleig, les nenes no em feien cas i m’anaven fotent. Però si tu agafes el dolent i el bo, el bo sempre supera lo dolent. Sempre. Per tant, com menys escletxes tinguis millor. Com vaig superar jo la tartamudesa? Als 18 anys quan em va deixar d’importar i em vaig riure de mi mateix. L’ideal seria que una persona coixa pogués anar a una sabateria i demanar una sabata perquè li falta una cama.
Això sí que és riure’s d’un mateix!
La vergonya, jo, la vaig superar amb 18 anys, que vaig dir: “Sóc tartamut, i què? Hi ha gent que és idiota i no ho sap”. Aleshores ho vaig acceptar i vaig començar a explicar acudits i ho vaig anar superant perquè em vaig riure de mi mateix. Ara faig conferències, xerro com una metralladora i he sigut disc-jockey. Hem d’intentar tapar les escletxes. Vaig aconseguir ser un bloc de marbre sense escletxes. No podien amb mi. Seria escriptor.
Per a qui escrius, doncs?
Escric com a necessitat vital; per tant, per mi. De fet vaig fer un llibre que es diu Lapagina escrita, que és el mètode Jordi Sierra i Fabra per a joves escriptors, que és el que fem servir a les classes de Colòmbia. En aquest llibre hi ha tots els meus trucs. 


Sóc escriptor abans que pare, marit o el que sigui




Guardes tot el que has escrit?
Tot. A finals d’any sortiran les meves memòries literàries i tinc molta sort perquè des del primer escrit que vaig fer que apunto el dia, l’hora i el lloc on ho he escrit. Tot està documentat. La gent diu: “Vaig llençar el diari de quan era nen”. No té sentit. És fantàstic veure com has crescut dels quinze anys. Trobaràs coses meravelloses que ja havies oblidat.
Per tant, si des de sempre has documentat tot el que fas, sempre has tingut clar que volies ser escriptor...
I tant, tio. Claríssim, des de sempre. Jo no tinc cultura ja que no he estudiat res. Aleshores em vaig haver de fer a mi mateix. Per això vaig dissenyar un tamboret de cinc potes, que són: pau, amor, respecte, honradesa i esperança. I sobre aquestes cinc formes he basat la meva vida, però jo tinc molta enveja de la gent que té una carrera. La meva ha estat lectora i viatgera. Evidentment, potser sóc més llest que l’altra gent, però m’he format amb la meva pròpia experiència.
I per què no vas estudiar, si tens enveja dels llicenciats?
Bé, jo vaig estudiar per aparellador mentre treballava a una empresa de construcció però tenia molt clar encara que ho acabés no m’hi acabaria dedicant. I quan vaig conèixer la meva dona, fa 43 anys, li vaig dir: “Mira’m bé, treballo en una empresa, sóc un Don nadie, però sóc escriptor. I abans que pare, marit o el que sigui seré escriptor sempre. Si em dius que sí, després no em vinguis amb òsties. Sóc artista, sóc escriptor i ho seré sempre”. Ho va entendre molt bé i seguim junts.
Has guanyat més de 30 premis literaris. Per què continues concursant?
Primer perquè em surt de la punta de la fava. M’encanta guanyar premis, sóc Leo. I després, perquè cada premi que guanyo és com dir: “Papa, ja en tinc 30, d’acord?” És com una lluita personal meva. A veure, mala sort per ell. Si no hagués fumat, no s’hauria mort. I és que a més es va morir dues setmanes abans que jo guanyés el meu primer premi...
Per tant, entenc que tu no fumes...
No fumo ni bec. He estat hippie i rockero però mai he begut ni he pres drogues perquè tinc clar que el meu cos és la meva casa i he de cuidar-la. Quan em mori no serà perquè he fet excessos. La meva vida està consagrada a la literatura. Sóc tan feliç escrivint! La meva definició és escriure és un orgasme continu.
I això per què?
Hi ha dies que ni em dutxaria. M’aixeco del llit a les deu del matí i tinc tantes ganes d’escriure, quan faig una novel·la! Fins i tot escric quan agafo el tren!


Em sento viu. L’edat és només una dada al DNI



Quin és el teu procés creatiu?
El meu cap és un sembrat on hi cauen 100 llavors al dia. D’un diari, per exemple, en poden sortir tres novel·les. Algunes d’aquestes idees, però, no arrelen i es moren; altres broten. Una planta pot sortir en un dia o pot trigar a créixer 40 anys. I un llibre és una idea que creix. Quan faig ciència ficció, per exemple, sóc Déu i faig el que vull. No és el mateix que un llibre policial on tot és molt més complex i no hi pot quedar cap cable penjat. Si faig una novel·la històrica he de començar a llegir llibres d’història per documentar-me. Si faig un llibre que passa a Camerun doncs me’n vaig allà per què per Internet agafes el Google Maps i tu pots caminar pel carrer que surti, però les olors, els ulls de la gent, la manera de parlar, les seves veus... Això només es troba allà.
I com gestiones tantes idees?
Apunto les idees a llibretes, que acostumen a ser bastant gruixudes per què em durin. Ara, per exemple, estic fent el guió d’un llibre per matar un profe de química i física. Hi guardo apunts, coses, papers, etc.
A què et refereixes quan dius que estàs escrivint un guió?
Un cop tinc la idea ben clara, agafo un avió i vaig a una illa al Carib per escriure el guió, que és el llibre en essència. Després, escriure és facilíssim. Sóc un escriptor molt ràpid, no corregeixo res. Sóc un volcà perquè abans he treballat molt, i molt, i molt, i molt, i molt... Suposo que si escric amb tanta la rapidesa és perquè vaig ser periodista musical al seu dia; i havia de ser molt àgil, per això. Et deien “Article d’aquí mitja hora, que hem de tancar”. No pots començar a canviar coses, sinó que has de fer el que dicta el teu instint; vomitar-ho i quedi com quedi. Després diràs “Si hagués fet allò...”
Se n’aprèn d’escriure, amb els anys?
Sí. I tant. Jo ara agafo un llibre fet als 40 anys i penso “Òstia! Això em publicaven als 40 anys” I als 40 llegia un dels 25 i deia “Però si era un crio! Això em publicaven?” Espero que als 80 pugui dir “Això als 60 m’ho publicaven?” Molta gent, entre ells crítics, diuen que sóc dels pocs autors que estan evolucionant contínuament. “Hi ha molts a la teva edat que els hi falta el puntet i han perdut les ganes i la il·lusió, però tu cada dia escrius millor”, diuen. I és perquè em sento viu. L’edat és només una dada al DNI. L’edat és una tonteria. Sóc gran perquè em noto més cansat, però sóc un crio, i faig el burro, i dic tacos com quan tenia 25 anys i no em sento un tio gran.
Quina és la clau per publicar per primera vegada?
Jo als meus nanos sempre els hi dic que abans dels 18 anys no es desesperin si les editorials no contesten. Els hi dic que no ho deixin. Primer has d’escriure 10 llibres, almenys! Com pot ser que es plantegin deixar d’escriure als 15 anys per què no els hi publiquen! Això no va així! Jo feia un llibre cada any i ningú me’l llegia! A mi no m’agrada donar consells, però sí recomano presentar-se a concursos per si sona la flauta i guanyes. La gent que em diu amb 18 anys: “Em busco un agent literari?” Quina tonteria. També sempre dic que no s’audoeditin ja que no és el camí a seguir. Si ets escriptor, viu com a escriptor. Que et paguin per escriure. No paguis, tu.


Tenir èxit a la literatura és una loteria



Existeix l’estil?
Sí. L’estil és un i tothom neix amb una empremta digital, una només, que és intransferible. També naixem amb un estil literari propi, igual que tots respirem diferent. Perquè tots tenim a dins un metrònom i això no es pot canviar. Ens hem de llençar a la piscina. Després ja veurem si l’aigua està freda, calenta o si no hi ha aigua. I això és el que et dóna la vida: millorar a partir de l’equivocació.
En un llibre valores més la història o la manera en què està explicada?  
Si no hi ha una idea, no hi ha història i no la pots escriure. És com el sexe. Si no hi ha una tia que et motiva no sents les pampallugues i si no li dones un petó i la toques, no trempes. Per tant, això és una cadena. Sense una bona idea és difícil fer un llibre perquè falta motivació.
Les històries dels teus personatges remeten a fets biogràfics?
No. L’únic consell que he seguit a la meva vida és el que em van donar quan era jove, quan tenia 18 o 19 anys, i vaig conèixer un editor. Li vaig dir: “He fet un llibre que es diu Sombras”.  I em diu, el fill de puta: “És autobiogràfic?”. Clar, jo volia impactar i li vaig dir que sí, que eren experiències. I el tio em va dir: “Tens 18 anys nen i la teva vida no li importa un pebrot a ningú. Si ets un novel·lista, explica històries”. És l’experiència, el que et dóna de què poder parlar.
Per exemple?
Home, si et parlo d’un terratrèmol, i jo n’he viscut un i tinc l’experiència; o si et parlo d’un atemptat terrorista, que n’he sofert un i sé el què he sentit; o si parlo d’uns paramilitars que agafen un tio i li foten una pistola al cap, i això m’ho han fet a mi; o si et parlo d’un avió que es cau, que he caigut tres vegades, doncs sí que em baso en el que vaig sentir i sé de què estic parlant.
Ets l’escriptor espanyol viu que ha publicat més llibres...
Sí. I la gent em pregunta com ho faig. Em pregunten si tinc negres amagats! Au, home. Tonteries. M’agrada escriure, tios. M’encanta. És una passió. Estic tot el dia parint coses. I tot m’ho faig jo.
Has escrit més de 400 llibres. Te’n recordes de tots?  
Sí. Pregunteu als vostres pares si se’n recorden de quan us van fer. Aneu i digueu-los: “Papa, te’n recordes de quan em vas fer?” I us dirà: “Que si me’n recordo? Tant de bo me n’hagués anat al cine aquella nit…” Us ho dirà en conya, però us dirà una cosa d’aquestes. Quan fas un fill, te’n recordes, i jo recordo cada llibre perquè sé el què he sentit quan l’he parit, que és molt intens.
Per tant, si entens els llibres com a fills, et negaràs a destacar-ne cap, oi?
No, no cap… Jo tinc dos fills i dues nétes i quina és més guapa? No, no, no. No pots triar; seria trair… A la meva pàgina web, si hi entres, on diu Top Best Sellers, veuràs els meus llibres més venuts, el nombre d’edicions… El més venut és Campos de Fresas, per mi és un llibre com un altre, que vaig pensar en dos dies a Isla Margarita i vaig escriure amb sis dies. Doncs porta 700.000 exemplars venuts. Kafka y la muñeca viajera, Premio Nacional de Literatura, mils d’edicions i versió teatral inclosa. Mira, això és una loteria.


He vist mig món i em queda l’altre mig



A part de la literatura, quines són les teves altres passions?  
Jo tinc quatre passions: escriure, la música, viatjar i el cine. Vaig al cine cada nit si estic a Barcelona; i si no tinc pel·lícules, com avui, que ja les he vist totes, em quedo a casa i me’n foto dos en vídeo. Quan escric m’aixeco a les deu del matí, em rento, esmorzo i a les onze em fico a treballar. Escric d’onze a tres. A les tres veig l’informatiu, llegeixo un o dos diaris i dino. A les quatre i mitja em torno a posar a escriure, de quatre i mitja a vuit i mitja. A aquesta hora paro, sopo i vaig al cine. Dormo nou hores perquè necessito descansar molt i aquest és el meu horari.
Però l’horari no sempre deu ser tan quadriculat...
A vegades, em fico al llit a les onze de la nit perquè a les set del matí ja has d’estar dempeus i fent feina. Quan vaig ser en un monestir del Tibet, recordo que el gong va sonar a les quatre del matí i au! Tots allí a fer el pagès per fer “AHMMMMM”. Si estàs navegant per l’Amazones, a les cinc del matí ja és de dia i el que et ve de gust és veure la sortida del sol, donar-te un banyet ben ràpid i sortir a temps perquè no se’t mengin les piranyes. No ho sé… Depèn d’on estiguis també què hagis de fer.
Hi ha algun viatge que tinguis pendent?
Sí, mira. He vist mig món i em queda l’altre mig. No sé. He estat a l’Índia quatre vegades, he recorregut tot Mèxic perquè m’encanten les cultures antigues i també he recorregut Java i Sumatra molts cops. He estat a Xina, he estat a mitja Àfrica, he estat a safaris –fotogràfics, que jo sóc de GreenPeace–, i m’he patejat tota l’Amèrica Llatina, però encara em falten molts llocs. M’encantaria recórrer Guinea; m’encantaria anar a moltes més illes que no conec per escriure llibres… També m’agradaria conèixer la Rússia profunda, m’encantaria seguir les fonts del riu Nil, però, clar, qui passa avui en dia pel Sudan, tal com està la cosa? Allà et pelen i et maten, no sóc un heroi. Si he tingut problemes és perquè han sigut accidentals, però no em vull arriscar.
També tens una fundació, la Fundació Jordi Sierra i Fabra. Parla’n una mica.
Quan anava de cole en cole, deia: “Hi ha algun escriptor?”. Aleshores els deia que m’enviessin els llibres i me’ls llegia. Tots escrivien igual. Escrivien bé, perquè si amb quinze anys ja fas un llibre senyal que ets bo. D’aquí va sorgir la idea de fer la Fundació, per donar impuls al talent jove. Per què aquests joves no guanyaran cap premi literari d’adults... Necessiten que hi hagi un premi literari internacional, amb diners, que publiqui l’obra guanyadora. I jo envio una carta a tots els participants amb l’informe del lector i faig tres classificacions: finalistes, llista d’honor d’or i de plata. Als 30 primers els truco a tots per telèfon; un per un. “Tu no has perdut, simplement no has guanyat”, els hi dic. I això de trucar-los no ho fa ningú més. Per què té el Carreres una fundació per la leucèmia? Per què va tenir leucèmia. Doncs jo tinc un premi literari per a joves perquè a mi em van putejar de nen i crec que escriure és meravellós i l’art és el que ens fa diferents a les bèsties. La Fundació va néixer amb aquest esperit: per donar eines a la gent.


Potser he fet més bandera de la pàtria catalana escrivint en castellà que molts dels que van amb la barretina



Per què escrius?
Bé, escriure, per mi és... no ho sé. Jo mai he anat al psiquiatre, estic grillat però quan tinc un problema el poso al personatge i ja està. Per mi, el fet d’escriure, agafar un paper i expressar el que sents... Jo he après molt de mi mateix. Això no ho sap ningú encara però aquest octubre sortirà una revista virtual a Internet per donar eines a la gent: explicarà com escriure llibres, com fer ciència-ficció, etc. Demanarem que la gent escrigui coses per nosaltres, parlarem amb escriptors perquè expliquin com fan llibres, no que si són guapos o si han guanyat l’últim premi, sinó com treballen, que donin eines.
Serà una altra manera d’ajudar...
Sí. El que passa és que a Barcelona no he pogut comprar un local per fer les classes i promocionar aquestes coses, en canvi a Colòmbia, on hi tinc la Fundació germana, hi tenim una seu meravellosa que ens ha proporcionat gratis el banc de Colòmbia, que serveix com a escola d’escriptors. Aquí vés a la Caixa a demanar alguna cosa gratis... I a l’escola de Colòmbia vam donar assistència a 115.000 nanos. Jo n’estic orgullós d’aquesta tasca social perquè del no res, amb molt pocs diners, hem fet moltes coses.
Et relaciones molt amb d’altres autors o escriptors d’aquí?
Els escriptors que fem literatura juvenil ens recolzem molt. Un escriptor d’adults és un fantasma de molt cuidado. Diuen “Jo quan faig un llibre trigo cinc anys perquè sóc molt important i pateixo molt”. I jo penso. “Pateixes molt? Doncs ets burro! Si pateixes tant no ho fotis, tio!” Un consell que dono és que els escriptors vomitin la idea i no toquin res. La perfecció no existeix. Quan faig un llibre busco la intuïció pura. Per què agrado tant, a la gent? Perquè no hi foto palla. Al primer capítol ja t’agafo i a la pàgina vint ja no et deixo anar; i aquest és el meu secret. En el món de la literatura per a adults hi ha molta falsedat. Et diuen: “Oh el teu últim llibre, quina meravella” i et dones la volta i et diuen: “Quina merda!, però si li dic es frustra”.
Escrius els originals en català o en castellà?
Depèn. Normalment en castellà perquè sóc molt més ràpid. Parlo català però vaig anar a una escola en l’època del Franco i llavors, clar, si quan aprens a escriure, ho fas en un idioma... Tinc molt més vocabulari en castellà i escric molt més ràpid.
Però et consideres català o espanyol? 
Hòstia, em dic Jordi Sierra i Fabra. També he fet bandera, sóc català! El nom el vaig triar l’any 1968, en una època en què jo escrivia a Madrid i em deien que era una falta ortogràfica posar la “i” entre els dos cognoms i m’ho van prohibir. Jo els vaig dir “o em foteu la “i” o no escric”; llavors era un Don Nadie però jo ja he fet la meva guerra. Avui en dia no crec que hagi d’anar amb la bandereta. Arreu del món sóc “el autor catalán”. A Youtube hi ha el vídeo en d’un cole que em va rebre a Barbosa, Antiòquia (Colòmbia) amb banderes espanyoles, però sona l’himne de Els Segadors. Quan vaig a Mèxic o això, i sempre em posen “Benvingut Jordi”. Potser he fet més bandera de la pàtria catalana escrivint en castellà que molts dels que van amb la barretina.


***


Després d’una hora de conversa i un cafè hem de marxar, malgrat sentir-nos com a casa. Però marxem sabent una cosa més d’aquest nen amb cos d’adult, d’aquest artista de les lletres. Sabem que en Jordi Sierra i Fabra encara té molts somnis per complir.
“M’agradaria anar a la Lluna, però no puc. Jo sóc un utòpic possibilista i m’he demostrat que tots els somnis són possibles” –Jordi Sierra i Fabra.


1 comentari:

  1. És genial. L'entrevista és molt dinàmica, i aquest senyor no té pèls a la llengua,sembla una persona que tracta els problemes de cara i si s'equivoca, doncs a fer-se fotre.

    No he llegit mai res seu, i crec que així que m'acabi el llibre que estic llegint faré cap a alguna de les seves històries, que segur que són ben dignes de llegir!!

    Adrià i Montse, bona feina!!
    Molts ànims!!

    ResponElimina