Josep Maria Espinàs: "Mai m'he proposat res, a la vida"

Entrevista feta conjuntament amb Montse Auguets, Mireia Biel i Cristina Ciudad.

Arribem a Edicions La Campana i esperem poc més de cinc minuts a la recepció. Josep Maria Espinàs arriba sense fer soroll i ens fa passar a una sala on no hi ha cadires per tots. En falta una. Ens fa seure i va a buscar una cadira per a ell, la més tronada de totes. I és que el mot que millor defineix a aquesta llegenda viva de la literatura catalana és “humilitat”. I és que Espinàs és un escriptor que, amb la seva inseparable companya, una vella Olivetti, ha tocat un ampli ventall de gèneres literaris, des de la novel·la a l’assaig, passant per les memòries i els llibres de viatges. Adria’s News entrevista a Josep Maria Espinàs, que ens parla del seu ofici i, entre els lectors i jo, de ben segur que descobrireu més d’una vessant desconeguda d’aquest savi que no vol ser-ho.

La seva primera novel·la es diu “Com ganivets o flames” i només tenia 27 anys quan la va publicar!

Sí, però jo escrivia d’abans, ja que als vuit anys ja feia versos i amb quinze, quan anava als escolapis a fer el batxillerat,  escrivia un tros de novel·la a les sis del matí, abans d’anar-hi.
Però ja llavors tenia clar que volia ser escriptor?

Jo mai he tingut clares gaires coses, però anava fent fins que un dia vaig guanyar un premi amb un article que vaig escriure espontàniament en un diari. I jo era un desconegut total quan el vaig guanyar. He tingut la sort que sempre que m’he presentat a premis, i diria que ho he fet tres vegades, els he guanyat. Per tant, em considero molt afortunat.

I com vivia el fet d’escriure tan jove?

Tingues en compte que potser era un altre temps i era la meva feina. Abans feia d’advocat, però ho vaig deixar.

Per què va decidir de fer el salt a la literatura si ja tenia una professió, doncs?

Bé, com que ja escrivia abans de llicenciar-me i era molt difícil guanyar-se la vida exercint d’advocat, ho vaig deixar. Vaig estar quatre anys amb aquesta professió, però després  em vaig dedicar a escriure definitivament.  

Què el va impulsar, doncs, a fer aquest canvi?

Mira, ara et contestaré una cosa que segurament et repetiré en altres preguntes que em faràs més endavant. A mi no em va impulsar res. La gent té tendència, tant els que pregunten com els que contesten, a dir: “Llavors jo em vaig proposar”. Jo no m’he proposat mai res, a la vida. No em vaig proposar ser escriptor, no em vaig proposar fer viatges a peu... no em vaig proposar res de res! Tampoc em vaig proposar entrar en el món de la cançó, m’hi vaig trobar. Em vaig trobar un dia que estava fent això, però jo no m’he programat mai res. Per tant, puc dir que em va impulsar alguna cosa inconscient meva, però no una decisió deliberada.

No es va proposar entrar al món de la cançó, però ho va acabar fent, fundant Els Setze Jutges. Tot i així va dir que quan comencessin a sorgir nous músics professionals, deixaria la formació i ho va fer. Va ser fàcil plegar?

Sí. Jo m’hi vaig posar amb la mateixa naturalitat amb la que vaig deixar-ho ja que no pretenia res. Després sí, després em vaig adonar que era una forma d’obrir-se a la societat i de donar a conèixer la llengua a través d’un mitjà com és la música. El públic et marca molt, et diu si vas bé o no. Vaig plegar perquè no formava part de la meva educació.

Quin tipus de música escolta?

A mi m’agrada sobretot la cançó. És més bona del que la gent es pensa. La cançó francesa i la cançó americana, d’aquelles que els intel·lectuals no valoren gens... Encara et trobaries qui et pot cantar cançons de fa més de 80 anys. Però cantants han fet cançons i ningú sap qui són? D’aquí ve el meu respecte per la música americana. A més a més, estan carregades d’idees. El famós ‘Sixteen Tones’, per exemple:  “What do you get? Another day older…” [canta]. Aquesta cançó, que la gent ballava com si res, un dia vaig descobrir què deia. Era la cançó del miner, que deia “Jo vaig néixer un dia que no feia sol”. Està plena d’ideologia.

Vostè també ha escrit la lletra de l’himne del Barça...

Jo vaig escriure el “Cant del Barça”, per molt que puc entendre que la gent en digui himne. L’himne té un component militar i el cant és més popular. L’èxit ha estat sorprenent. L’altre dia vaig veure a la televisió uns nens japonesos cantant el “Cant del Barça” en català. Això no havia passat mai. Segurament és la cançó popular catalana més difosa de la història. Fixa’t que si aquest ha estat acceptat amb èxit és perquè cada frase és una idea i per això la gent el pot cantar. He conegut després himnes del Madrid o del Sevilla que fan trencar de riure. Com pots fer que unes persones cantin això?

Pensar i escriure són accions simultànies

Tornem a la literatura. És sabut que vostè escriu sempre amb l’Olivetti. Per no equivocar-se, pensa molt el que ha d’escriure, abans de picar-ho a màquina?

Sense pensar no es pot escriure, això és evident. També la pràctica, el temperament i l’experiència, et porten a pensar molt en què dius abans d’escriure, però no vull dir molt de temps. He accelerat el procés de pensament. I no canvio les lletres i les paraules que em surten perquè m’han sortit d’aquella manera determinada. Si veiessis originals meus veuries que no hi ha correccions. Vaig directament a la impremta sense correccions ja que en el moment d’escriure-ho volia dir el que ha quedat al paper, tenia aquelles paraules per dir-ho i així ho vaig escriure; les paraules justes per escriure. Per mi, pensar i escriure són accions que es fan simultàniament. Llavors hi ha gent que després d’escriure es dedica a corregir certes errades, a retocar detalls... jo no sóc d’aquestes persones. Un cop està fet vaig a per una altra cosa. Si no surt prou bé ja ho farem millor la propera vegada.

Vostè sempre diu que “no escrivim com volem sinó que escrivim com podem”. Però, la nostra manera d’escriure va evolucionant amb el temps?

Mira, aquest plural jo tampoc te’l puc contestar. Jo em prenc molt seriosament les preguntes. No em costaria res contestar una vaguetat que quedés bé, però jo això no ho sé fer.

Però vostè no considera que amb els anys, l’experiència l’ha ajudat a perfeccionar la seva literatura?

Jo em penso que és el mateix. Evidentment, si algú estar jugant a tennis, i té unes mínimes condicions, cada cop anirà millorant més. I, per tant, jo he escrit milers i milers de pàgines. De fet, he escrit 11.000 articles durant la meva vida. Doncs a l’anar repassant això m’adono que jo no he canviat, que les idees i les opinions, i que la manera d’explicar les coses, respon a una identitat meva que, no et diré als 17, però sí als 25 anys, podia estar perfectament definida. No hi trobo la diferència. Puc llegir una cosa que vaig escriure fa molt de temps i em puc creure que l’he escrit ara mateix.

Precisament un dels seus articles recents es titulava “Els trens que deixem passar”. Quin tren ha deixat passar, vostè?

Sí que he deixat passar trens, com per exemple entrar en política. He dit no a moltes coses perquè no m’interessaven. No perquè no les respectés. Jo estava seguint una línia, que era la meva, amb els seus avantatges i els seus inconvenients, i no vaig pensar: “I ara, què et convindria més?” És una cosa que no he pensat mai. És clar, deixar de fer novel·les quan has guanyat un premi Sant Jordi no ho fa ningú i menys quan s’ha venut el llibre, s’ha esgotat i s’ha hagut de fer una altra edició. Doncs vaig plegar de fer novel·les. Per què? Em vaig trobar fent-ho. No vaig decidir-ho, ni hi va haver cap motiu. Em vaig trobar que, tot plegat, potser inconscientment, vaig dir: “Bé, tu no podràs ser un geni de la novel·la, per tant, no cal que perdis més el temps fent novel·les per molt que et donin premis”. Llavors vaig buscar altres camins mitjançant els quals, segurament, trobava més justificat escriure.

Totes les profecies fracassen d’una manera increïble

Parlant de la proposta política. Què en pensa dels polítics d’avui?

Aquesta pregunta no es pot contestar. Pensa que totes les preguntes que són en plural i generals no es poden contestar. No puc tenir opinió perquè cada polític és diferent. Tampoc tinc opinió sobre la política en general. Mira, perquè m’entengueu un mica, en els viatges a peu em trobo sovint a gent que em demana com són els andalusos i jo dic: “Com els catalans”. Llavors tots es queden parats i jo els hi dic: “Com els catalans, no hi ha dos d’iguals”. Aquesta és la realitat, per tant, parlar de la política, de la cultura... A vegades em diuen: “Com veus la cultura catalana?”  I jo els hi dic: “No la veig”.

Des del seu punt de vista concret, vostè es considera un artista com a escriptor que és?

Home, tu també ho ets. Feu servir el diccionari i veure-ho que vol dir artista i les ambigüitats que hi ha a les definicions, que teòricament haurien de ser definides. Les ambigüitats que hi ha són molt grans perquè no és definible el concepte artista. Segons alguns, Picasso era un babau, d’altres creuen que era un geni. Jo no sóc artista, ni ningú m’ho ha dit mai. Jo sóc escriptor i això sí que no ho puc negar.

Per què no ho pot negar, perquè escriu? Perquè aquesta és la definició del diccionari...

No només perquè escrigui. Mira, la millor frase que m’han dit a la meva vida és: “A vostè li diuen escriptor”. Doncs sí, jo sóc aquell a qui li diuen escriptor i, a partir d’aquí, que cadascú pensi el que vulgui. I aquesta és l’autodefinició del que jo sóc i el que jo penso. Jo sóc el que m’han dit.

És relaciona amb altres escriptors catalans?

Molt poc. Casualment. Mai he tingut una penya d’escriptors. Però això no ve d’ara. No és que no volgués relacionar-me amb ells, sinó que no sentia la necessitat de fer-ho, com tampoc sento la necessitat de sortir al carrer i posar-me a cantar. En aquest sentit sóc bastant fatalista. Ara, tinc una penya.

Qui forma aquesta penya?

Doncs un periodista, un catedràtic de bioquímica, un enginyer industrial, un advocat, dos metges i un escriptor, jo, que sóc l’únic del meu ofici. Això sí que m’interessa ja que ens trobem i llavors, doncs, es parla d’un problema d’aigua, per exemple. El bioquímic dirà la seva i l’altre parlarà de la qüestió des de la seva especialitat i així aprens coses, amb escriptors no aprenia res, només parlen de literatura i això a mi no m’interessa. M’interessa que en una penya un parli d’esports, l’altre parli del problema econòmic de la Xina i tu del que vulguis.

No ets pots enamorar de tu mateix

Des de la seva posició d’escriptor de rellevància d’aquí a Catalunya, quin consell donaria a un jove que volgués ser escriptor?

Bé, no puc donar el mateix consell a 20 persones diferents.

Doncs quin consell em donaria a mi, per exemple?

Et donaria aquest consell. Primer, el que et proposis no vol dir que sigui el que acabis fent. La gent ha de tenir la humilitat de dir: “Ara faré una cosa i després en faré una altra”. Un no es pot autoprogramar d’una manera autodeliberada y freda. 

Amb això vol dir que si una persona vol fer una cosa que no li surt bé l’ha de deixar per aquest motiu i dedicar-se a alguna cosa que se li doni millor?

Una persona pot dedicar-se al que li agrada, el que no pot exigir és que li agradi als altres, i això està molt bé. Hi ha senyors que estan jubilats i escriuen els seus records. El que després no poden pretendre és que això sigui interessant per a tothom. Ells fan molt bé de fer-ho, però no poden exigir res. El criteri és aquest, si a tu no t’agrada ho deixes i a potser  ho deixaràs sense pensar si t’agrada o no t’agrada, però no ets pots enamorar de tu mateix. Ara jo vull ser músic, m’interessa la música, sobretot la francesa, l’americana... Doncs, a veure, jo vull ser músic, però qui diu que jo hagi de ser músic? Tu, ho has dit? No tens cap possibilitat d’encertar-la. Són els altres els que diran si tu serveixes per això o no.

Vostè escriu molt, però també llegeix molt?

No llegeixo massa, no. He llegit coses molt populars. Jo vaig tenir una educació als escolapis molt senzilla, però estic molt content perquè no em van imposar res. La veritat és que tampoc em van ensenyar gran cosa però tenia molta llibertat. Així doncs, no he llegit massa. No he llegit allò que la ortodòxia considera necessari per estar culturalment informat. He arribat a ser escriptor sense llegir en gran mesura.

En un llibre valora més com està escrit que la història que explica?

Si no està ben escrit, el que explica tampoc interessa. Si un escriptor escriu malament, ja pot tenir pretensions, que no hi ha res a fer. En canvi, si es té un caràcter determinat i s’és fidel a la pròpia mirada i als seus límits, pot donar molt bon resultat. Tu has de fer allò que realment et surt bé sense buscar miralls ni exemples. Jo no n’he buscat mai i no m’ha anat malament. Després, toca esperar a veure què et diuen els altres. No què et sembla a tu, sinó què en pensen els altres.

La tecnologia vol imposar la dictadura d’una sola solució

El llibre en digital desplaçarà el llibre en paper?

No en tinc ni idea. Una revista important va dir que el petroli s’acabaria l’any 1980. I no s’ha acabat. Totes les profecies fracassen d’una manera increïble.

Insinua que aquesta també ho farà, doncs?

No puc tenir cap opinió al respecte perquè seria partidista. Jo no tinc informació suficient per opinar sobre això. No sóc un profeta. Jo veig que estem tot el dia connectats quan abans podies pensar durant tres dies com contestaries una carta. Jo veig què suposa, però no sé quin abast tindrà, potser és una gran revolució. Sense la tecnologia no s’hauria arribat a la Lluna. Alguns es pensen que jo tinc mania a la tecnologia perquè no tinc fax ni e-mail. Tinc un telèfon i ja està. Tu saps la de cartes que rebo en què la gent em demana coses? Esperen la meva resposta, però jo no els puc contestar perquè només em donen un e-mail. Hem d’entendre que cada nou descobriment no es carrega l’anterior, sinó que s’hi afegeix.

Però tots ens adaptem a les noves tecnologies...

La tecnologia vol imposar la dictadura d’una sola solució. La pregunta clau és: “Jo ho necessito?” Aquest és un dels grans problemes actuals. Surten tantes novetats que ho volem tenir tot i, en canvi, hem d’aprendre a valorar el que tenim i necessitem. Les meves primeres novel·les estaven escrites a mà. Després ja vaig escriure els articles a màquina i em va suposar un gran esforç. El meu ofici és escriure, no compaginar. Ja hi anirà un altre perquè els encaixi. M’ho puc permetre i sóc feliç perquè no em sento esclau d’una cosa que no necessito. 

Amb o sense tecnologia, vostè assegura que “escriure és com respirar”. Seguirà escrivint?

Mentre pugui escriure no penso jubilar-me. I mentre els altres vulguin que jo escrigui, seguiré. I això no vol dir que escrigui pel lector, perquè jo escric el que jo vull, el que a mi em sembla. Tinc la sort, però, que el que jo escric, interessa a la gent. No sóc un poeta maleït amagat en un racó que no li fa cas ningú. 

Un dia va dir que volia escriure la “contrabiografia” de la seva vida. Per què?

S’han dit moltes coses que no són certes, de mi. Jo no escriuré la meva biografia, jo faré la meva contrabiografia, exposant tot allò que no he fet, tot allò que s’ha dit de mi i que és fals. Se m’atribuiran moltes coses, però és la penitència que ha de fer algú que adquireix una certa popularitat.

Esperem, doncs, que igual que ara llegim Cervantes, les generacions futures llegeixin Espinàs...

Això no depèn de mi. Jo mentre estigui viu, vull poder seguir fent el que m’ha agradat sempre, el que sempre he volgut. Tinc prou lectors que han justificat la meva obra. Al futur? Que facin i que diguin el que vulguin.

“Fes el que sentis a cada moment”. Lliçó de vida d’un savi, d’una persona humil però segura del que fa. Autor d’una extensa obra narrativa amb la qual ha rebut diversos premis, entre els quals destaca el Premi d’Honor a les Lletres Catalanes. Un veritable mestre de la literatura. I darrere de l’escriptor, l’ànim d’un home que viu per escriure i escriu per viure.

Jo sóc el que m’han dit, i diuen que sóc escriptor