diumenge, 27 de maig de 2012

‘Euphoria’ sueca al Festival d’Eurovisió

Opinió 

Suècia es va posar la corona del 57è Festival d’Eurovisió, que va tenir lloc ahir a Bakú(Azerbaidjan). Amb un tema titulant ‘Euphoria’, la cantant Loreen va endur-se el guardó d’un festival que ja és un clàssic al món de l’espectacle; una tradició ben arrelada a Europa que s’erigeix com l’esdeveniment musical anual que recull més audiència a tot el món.






Crec que ben poca gent recordarà el 57è Festival d’Eurovisió d’aquí a un parell d’anys, en part perquè no va ser un esdeveniment trencador i arriscat, com ha passat algunes vegades, sinó que va ser un acte totalment previsible i, en bona mesura, avorrit. Repetíem amb el de sempre: artistes, com el duo irlandès Jedward, que pujaven de nou a l’escenari per intentar aconseguir una millor posició que l’obtinguda l’any anterior, sentíem de nou els característics –i a vegades innecessaris– comentaris de José María Íñigo i tornàvem a veure el Regne Unit situant-se en les pitjors posicions del marcador. Com sempre. Sense gairebé cap novetat destacada. Va ser una edició d’aquelles on trobes a faltar personatges com en Jimmy Jump per donar un mica de vida a les més de vint cançons que participen a la competició.
LES CANÇONS
Les cançons són la raó de ser del Festival d’Eurovisió, són el seu pal de paller. Però no n’hi ha prou en cantar bé ni en triar una cançó bonica. Això només serveix perquè un país aconsegueixi classificar-se per la competició, però no és suficient per guanyar-la. Hi ha altres coses que el jurat i el públic valoren. Per exemple, l’escenografia, l’espectacle, el ball, el vestuari, l’originalitat i la novetat. I enguany, els cantants de ben pocs grups complien aquests requisits. Potser només ho va aconseguir el grup Buránovskiye Bábushki, un conjunt format sis dones russes d’edat més que avançada (la més gran té 86 anys), que van interpretar el tema Party for Everybody. La jugada, però, no els hi va acabar de sortir bé i el seu carisma no va aconseguir atorgar-los la primera posició. Malgrat tot, van quedar segones a últim moment, sobrepassant Sèrbia en puntuació.
A part de la cançó d’aquest grup folklòric i un parell o tres més de caire més disco, com els temes de Xipre i Grècia, la resta de peces van ser balades o cançons lentes propenses a l’avorriment. Almenys ens distreia de tant en tant una senyera catalana que onejava per un dels laterals de l’escenari, segurament de la mà d’un català amb ànim de difondre aquest país tan petit a tot el món. Des d’Adria’s News, li desitgem tota la sort del món.
Ara bé, és curiós que enguany la llengua anglesa no va monopolitzar –tant– el festival, ja que més països del que és habitual van decidir interpretar els seus temes en la seva llengua autòctona. I potser també va ser aquest afany de multiculturalitat el que va impulsar que molts països presentessin intèrprets que no eren eminentment propis de les nacions per les quals participaven, ja que Noruega va apostar per l’iraní Tooji i França per l’indonèsia Anngun.


EL PAPER D’ESPANYA
La gran sorpresa de l’edició d’aquest festival va ser Espanya, que va quedar en desè lloc, aconseguint la millor posició dels darrers vuit anys. L’encarregada de superar la mala ratxa que patia el país va ser la cantant Pastora Soler, que va il·luminar l’estadi amb el tema Quédate Conmigo. La qualitat vocal de Pastora, així com la seva potència i la seva expressivitat van ser més que notables, però la posada en escena i el seu vestuari van punxar, convertint-la en una intèrpret de balada més sense més joc que la seva bella veu.
Fos casualitat o no, després d’Espanya va ser alemanya qui va cantar el seu tema Standing Still (Encara Dempeus), fet que va ser, en certa manera, jocós, ja que més d’un va pensar que els dos temes feien referència a l’euro, com si Espanya demanés mantenir-se dins la moneda única i el país germànic volgués constatar que la Unió Europea encara és forta, malgrat les adversitats que ha hagut –i haurà– de superar. Vull creure que aquesta successió de cançons no estava feta amb segones, però qui sap...


LA GUANYADORA
Finalment, però, va ser Suècia la que es va emportar el trofeu. El tema guanyador va ser ‘Euphoria’, i la cantant guardonada, Loreen, una jove d’Estocolm de 28 anys que no es va mostrar eufòrica en cap moment. Simplement es limitava a donar les gràcies a la càmera sense gaire esma cada cop que un país li donava les 12 punts durant les votacions.
Sens dubte, però, la música no va ser el que va fer guanyar l’intèrpret nòrdica. Possiblement va ser l’espectacle que va oferir, per la seva posada en escena diferent, la que va marcar la diferència amb els seus altres contrincants. Loreen es movia d’una manera estranya i feia un curiós joc de peus que cridava molt l’atenció. A més a més, l’ambient que va crear durant la seva actuació semblava estar d’acord amb la seva personalitat aparentment tímida, ja que els focus semblava que no volien il·luminar-li la cara, oculta gairebé totalment pels seus flocs de cabells negres. Al final de la cançó, on cantava de nou la tornada sota el que havien de representar volves de neu, no vaig poder evitar de recordar els passos de ball que la Sayuri, la protagonista de Memòries d’una Geisha, oferia en un dels espectacles del film. Una mica d’aire oriental sí que tenia, Loreen, no trobeu?


LES VOTACIONS
Loreen era la favorita del festival i ha resultat ser la guanyadora, i com sol passar sovint, un cop veus que set o vuit dels deu primers països atorguen la màxima puntuació a una mateixa cançó, gairebé ja pots apagar el televisor i tuitejar el resultat del certamen amb garanties d’èxit sense haver d’esperar tota la llarga estona de connexions amb els representants dels països participants.
Ara bé, a vegades també té la seva gràcia veure com s’anuncien els punts. Enguany, excloent la típica broma de dir el veredicte cantant i d’alabar els mèrits del país organitzador i dels presentadors, van cridar especialment l’atenció les connexions als  països nòrdics. A Finlàndia, l’encarregat d’informar dels vots va ser el cantant de Lordi, el grup de heavy metal que va guanyar el Festival d’Eurovisió del 2006; a Suècia ho va fer una dona visiblement emocionada que semblava que s’hagués pres mitja dotzena de cafès abans d’anunciar el veredicte; a Dinamarca, la presentadora va insinuar que el Crystal Palace d’Azerbaidjan era una còpia d’un edifici de Copenhaguen i la representant d’Islàndia va estar de sort d’informar de la votació abans que la càmera, que no es parava de moure, perdés la connexió. Cal destacar també, el representant de San Marino, vestit d’una manera peculiar, i la presentadora d’Alemanya, que estava davant d’un fons on ondejaven diverses banderes irlandeses. Encara segueixo sense entendre el per què d’aquest darrer punt.


LA POLÈMICA
Si potser el Festival d’Eurovisió finalment no va resultar gaire especial, és cert que la societat l’esperava amb grans expectatives, sobretot després de tota la polèmica que ha arrossegat el fet que el certamen s’hagi celebrat a Azerbaidjan, un país sota el règim de Ilham Alíev que no dubta a empresonar els periodistes i activistes que s’oposen al seu mandat. Un exemple és el del periodista Idrak Abbasov, que va rebre una forta pallissa per part de les forces del règim que li van fer perdre un ull i el van deixar en coma.
Un altre focus denunciat pel col·lectiu àzeri, és la construcció propi Crystal Palace, indret que va hostatjar l’esdeveniment, ja que aquest edifici es va construir en set mesos, durant el quals es va desnonar a més de dues-centes famílies. Segons l’ONG Human Rights Watch (HRW), algunes d’aquestes famílies no han rebut cap compensació econòmica.
El cert, però, és que fins i tot dins el festival es notava l’empremta del règim. Per una banda, el mateix grafisme i les transicions entre les cançons no feien més que mostrar la capital d’Azerbaidjan, Bakú, una vegada rere una altra en un intent de promocionar la ciutat a tot el món. I fins i tot quan els presentadors es passejaven pels espais on descansaven els participants, s’hi podien veure guardes de seguretat àzeris que mostraven la bandera nacional quan una càmera s’apropava a ells, per no dir que hi va haver mota gent que va votar la ‘normaleta’ cançó d’Azerbaidjan. Massa gent. Potser els guanyadors del festival anterior, el duet Ell-Nikki ja ens volien dir alguna cosa amb el títol de la seva cançó, Running Scared (Corrent Espantat).


Corrent potser no, més aviat amb avió, serà com aniran els representants de tots els països a Suècia l’any vinent, quan la terra dels ABBA sigui –de nou– l’hoste d’aquest esdeveniment multitudinari. Almenys és un país que s’ho pot permetre, perquè no sé com s’ho hauria fet Espanya, Grècia, Irlanda o Portugal per organitzar l’edició següent. Però potser val més no pensar en aquestes coses...

4 comentaris:

  1. Molt, molt bo l'article!! De veritat (sóc la Cris de la Salle :)jaja ) i aquest article en concret m'ha interessat. Realment has dit tot el que jo pensava. Les cançons balades... per molt bé que les cantin es limiten a quedar-se quiets damunt l'escenari... vaig cridar: M'AVORREIXOO!!! jajaja I el comentarista.... bffffff... A part de la seva obsessió desmesurada per dir que Espanya era lo mejor de lo mejor... Donava peu a adormir-te allà mateix amb les ganes i "entusiasme" que posava...
    Molt guai Adri!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Cristina. M'alegro molt que t'hagi agradat. A veure quan ens veiem un dia! :)

      Elimina
  2. Molt, molt bo l'article!! De veritat (sóc la Cris de la Salle :)jaja ) i aquest article en concret m'ha interessat. Realment has dit tot el que jo pensava. Les cançons balades... per molt bé que les cantin es limiten a quedar-se quiets damunt l'escenari... vaig cridar: M'AVORREIXOO!!! jajaja I el comentarista.... bffffff... A part de la seva obsessió desmesurada per dir que Espanya era lo mejor de lo mejor... Donava peu a adormir-te allà mateix amb les ganes i "entusiasme" que posava...
    Molt guai Adri!

    ResponElimina