dimarts, 25 de gener de 2011

Els tòpics

Opinió 

Gloria Toranzo, professora de redacció de l’Institut de Periodisme de Navarra, defineix els tòpics de la següent manera: “Un tòpic és un clixé de la realitat. És a dir, una realitat ancorada en un moment històric determinat”.
El propi periodisme és un exemple molt clar per veure com està carregada de tòpics aquesta professió. Cal dir que, actualment, se sol confondre el periodisme amb l’apostolat social. És a dir, la societat pensa que el periodista ha  d’anar als indrets subdesenvolupats per entrevistar la gent més desvalguda i fer fotografies de situacions terribles. Però la feina del periodista no ha de ser aquesta, pròpia d’un membre d’una ONG. Un bon periodista ha d’informar del que passa al món, del que és d’interès majoritari i si alguna vegada ha de fer un article, notícia o reportatge de caire més solidari doncs el fa, però sense que això es converteixi en un costum.
Un altre tòpic del periodisme és que aquest pugui ser un camí a la fama. Dit en altres paraules, molta gent s’empeny a ser periodista per ser reconegut algun dia. I, de fet, és ben normal que certs professionals de l’ofici siguin cèlebres ja que sortir a la televisió, fer un programa de ràdio o escriure en un diari són diferents formes en les quals t’identifiques com a autor del que expliques i com que són mitjans destinats a un gran públic, és inevitable que aquest senti certa afinitat o bé certa recança envers uns periodistes o uns altres. És a dir, es converteixen icones de la societat, per bé o per mal. Però el que no pot ser, és que l’objectiu de fer la feina de periodista sigui només esdevenir el centre d’atenció, perquè les verdaderes protagonistes són les notícies i els temes dels quals parlen. El periodista és, per tant, un intermediari, que es limita a fer la seva feina.
Com a conclusió m’agradaria dir que hi ha molta gent que diu que el periodisme és un ofici extraordinari si el saps deixar a temps perquè sinó, et converteixes en una víctima de la professió i de l’estressant context que l’envolta. Això és el que van fer Gabriel García Márquez i Mario Vargas Llosa, que van aprendre a escriure fent periodisme, i ara, es guanyen la vida com a escriptors, escriptors de Premi Nobel. Però jo tampoc trobo que aquest sigui l’objectiu. Sóc més dels que creuen que no has d’intentar predir el futur ni tenir idees prefixades ja que no saps on et pot portar ni tan sols l’endemà. Són les decisions que prens les que et fan anar d’un lloc cap a un altre, les que et fan decantar-te cap a un camí o quedar-te on ets i, per tant, si creus que és el moment de deixar la professió per dedicar-te a un altre ofici com pot ser l’escriptura, endavant, però tampoc crec que aquest fet es pugui generalitzar ja que cada persona és un món i com a tal, és impossible desxifrar-ne tot l’entrellat. Així doncs, tot i que costi, deixem de pensar en el futur i gaudim del present que, gairebé sense adonar-nos-en, ja ha passat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada