 |
| Els dos primers números de la revista 440 Clàssica |
Marta Porter és una de les periodistes
musicals més destacades de Catalunya. Ha col·laborat als diaris ARA i Avui i a
les revistes Òpera Actual, Time Out, Hamlet i a la Revista
Musical Catalana (RMC), entre d’altres. També ha estat la primera directora
de la revista 440 Clàssica, la segona revista d’àmbit català dedicada a
la música clàssica. Adria’s News amb ella sobre aquesta nova publicació, sobre
la seva trajectòria professional i sobre l’escenari musical del país.
Com es forma un periodista musical?
Podríem dir que hi ha tres tipus de periodistes musicals: els que venen del món de la música i després es formen com a periodistes, els aficionats a la música que de seguir-la durant tants anys s’han format un criteri musical i treballen com a crítics i, finalment, aquells que vénen del món del periodisme i en un moment donat els hi ofereixen la possibilitat d’encarregar-nos de tot el que és la música clàssica.
I quin és el seu cas?
Jo em trobo en el tercer punt. Treballava a l’Avui i m’ho van oferir perquè tenia formació de ballarina, que va molt lligat a la música clàssica. Aleshores, d’alguna manera, des que era molt petita ja la vaig anar escoltant. A més a més, el meu germà és músic i compositor i podríem dir que la meva família sempre ha estat molt aficionada a la música clàssica i ja de petita anava sovint al Palau de la Música.
Aleshores el seu bagatge familiar va ser suficient per a la seva feina?
No del tot. Quan vaig aconseguir la feina el primer que vaig fer va ser posar-me a estudiar com una boja de manera autodidacta, i vaig posar-me tots els discos que hi havia a casa i més per començar a fer comparatives, escoltant les diferències. El bo hauria estat que anés a algun lloc però com que jo ja estava treballant vuit hores al dia i no tenia temps per res, vaig decidir formar-me d’aquesta manera.
Creu que és poc coneguda la branca del periodisme musical?
És una categoria molt especialitzada dins del món del periodisme ja que hi ha molt poca gent que sigui periodista i tingui criteri musical per dir què és bo i què és dolent. A més a més, la música clàssica té un llenguatge específic, com passa en l’art i la literatura. El que passa és que has de dominar el tema des d’un punt de vista divulgatiu ja que si treballes en un mitjà d’informació diària tu saps que el teu lector pot ser algú que no hi entén gens o un superexpert.
Llavors quin és el registre que utilitza per escriure?
Ni massa tècnic ni massa divulgatiu. Si ho fas massa tècnic el que no en té idea no aprendrà ni entendrà res i si ho fas massa divulgatiu el que hi entén tampoc ho llegirà perquè el tema no li interessarà gens. Trobar el punt mig és el més difícil, el saber parlar per dirigir-te al gran públic.
Des que va començar a ser periodista musical pel Diari Avui no ha deixat el periodisme musical.
Sí, és que a mi m’entusiasma. Quan em van oferir aquesta feina va ser perquè al diari no hi havia ningú que sabés de clàssica i em van fer el favor de la meva vida. Jo sempre he pensat que, com a periodista, em volia dedicar a la dansa i a la música clàssica.
“Qui belluga la música clàssica són les discogràfiques i els agents internacionals”
Vostè sempre ha treballat en premsa. És per algun motiu en concret?
Circumstàncies de la vida. El meu pare era periodista de l’Avui i a més sempre m’havia agradat escriure. La ràdio m’agrada però no n’he fet mai i segurament, a aquestes altures, em costaria.
Com tot, la feina de periodista musical a part d’avantatges deu tenir inconvenients. Me’n sabria dir algun?
Sí, i tant. Hi ha una cosa que em molesta molt que és que la gent que tens per sobre no en té ni idea. El més difícil és convèncer un director o editor d’un diari per què publiquin la teva peça i la considerin important. Aleshores ens trobem amb l’exemple següent: si tu tens una entrevista de Montserrat Caballé, et dirà que sí. En canvi, si li dius que vols publicar una entrevista de Philippe Jaroussky, que ja comença a ser famós i esdevindrà un mite en un futur, l’hauràs de convèncer amb mil i un arguments per què te la deixi publicar. O sigui, és una feina en la qual has de treballar molt aquest aspecte cap als superiors, ja que, per a ells, el més important són els esports, la política i l’economia. I la cultura és el que queda al final. Però, fins i tot dins la cultura, el més important és el pop-rock, el cinema, els llibres i l’art i la música clàssica és al cul de la cultura. Barallar-te per aconseguir espai material per dir “això val la pena” és molt difícil. Aquest desconeixement que té gent que està per sobre teu et dificulta molt la feina.
Sens dubte, haurà conegut moltes persones interessants al llarg de la seva carrera. Qui destacaria?
(Bufa) Hi ha molta gent... Però mira, d’entrada, el Daniel Barenboim, que és una personalitat increïble. Li vaig fer una entrevista que va durar dotze hores, en comptes dels trenta minuts que havíem acordat. Em va dir: “Vine cap aquí. Què opines d’això? Anem a veure un assaig, fem un cafè, escolta allò, anem allà, etc.”, i jo ja era una persona que l’admirava moltíssim per la seva trajectòria professional. De tota manera, també he conegut altres persones magnífiques com el Josep Carreres, el Plàcido Domingo, el Pavarotti, el director del Teatre Mariinsky, Valery Gergiev, la Cecilia Bartoli, que és divertidíssima i rius molt amb ella o el Philippe Jarousski mateix, que ja he esmentat abans. No ho sé. Te’n podria dir la tira. El que em sap més greu, però, és que n’hi ha molts de morts que m’hauria agradat entrevistar! [riu].
Què li han aportat tots aquests artistes de primer ordre mundial?
Doncs que tots ells són persones que no només parlen de música, sinó de vida. Són persones molt intel·ligents que van més enllà del llenguatge musical i amb ells he après moltes coses que m’han servit després a la professió. Aquesta és la gràcia del periodisme, que cada dia estic adquirint nous coneixements.
Són imprescindibles les llengües en aquesta feina?
Bé, t’has de saber defensar amb anglès. Hi ha molts cantants que es passen a l’italià, siguin del país que siguin i, tot i que no l’he estudiat mai, l’he acabat parlant una mica a base de barrejar el català, el castellà i el francès.
Com ha de ser un periodista?
Una persona amb una mica de cultura general que ha de començar a encaixar les peces que se li presenten; una persona que no és especialista en res i sap una mica de tot.
“La revista 440 Clàssica creu en un país i vol promoure els músics d’aquí”
Ha treballat a molts mitjans, com l’Avui, el Time Out, el Diari Ara o la Revista Musical Catalana, entre altres. Tenint tanta feina estant a tots aquests llocs com sorgeix la idea de tirar endavant un nou projecte, el de la revista 440 Clàssica?
La revista va sorgir com a iniciativa del Grup Editorial Enderrock que ja tenia fins ara tres revistes, una dedicada al pop-rock, una altra al jazz i una altra a les músiques del món, però els hi faltava aquesta, dedicada a la música clàssica. Aleshores vam engegar projecte, que ha estat realment costós. Va ser un any d’anar endavant i endarrere constantment fins que vam aconseguir tirar endavant el número u.
Com va entrar a formar part el projecte?
El Grup Enderrock m’ho van proposar i vaig acceptar. Al número u, però, no era directora de la revista ja que en un principi no hi havia d’haver director, sinó un consell de direcció, però al veure que la cosa no quallava i era poc operativa, ja de cara al número dos em van trucar per oferir-me aquesta feina. A més a més, feia poquet que havia deixat el diari Avui i tenia més temps.
Tot i així ho ha deixat ara, a finals de febrer...
Sí, per problemes interns. Però la revista tirarà endavant.
No era massa arriscat començar aquest projecte havent-hi ja diverses revistes consolidades al mercat de la música clàssica?
Bé, arriscat sí perquè el món de la música clàssica és un món que es mou moltíssim per multinacionals. Les discogràfiques ho maneguen tot juntament amb els grans agents internacionals, que busquen nous intèrprets. Aquests són els dos grans móns que belluguen la música clàssica. És per això que fer la feina que fem a nivell català és complicadíssim. Fer-ho a nivell espanyol és complicat, però en català més. Però crec que hi ha públic suficient ja que de revistes en català dedicades a la música clàssica només hi havia, fins ara, la Revista Musical Catalana, que dirigeix la Mercedes Conde Pons, i ho vam decidir provar amb un altre estil. A la revista es parla de recitals, lieds, música contemporània, antiga, simfònica, de cambra, etc. a Catalunya i en català. Creiem en un país i volem promoure la gent vàlida d’aquí.
Què ofereix de nou la revista respecte les altres publicacions del mateix gènere?
La idea és projectar internacionalment la música del país, que inclou els intèrprets, els compositors, els programadors, els teatres i els auditoris que fan coses aquí. I aquest accent català no exclou el poder parlar del cercle internacional de la música clàssica. A partir d’aquí, com més ens puguem obrir millor ja que si no tens un segell al darrera, un promotor boníssim, tot és invisible i la idea és fer-ho visible.
La revista també segueix el to divulgatiu que s’utilitza per escriure de música clàssica a la premsa general?
Sí, en certa manera. La 440 és una revista de música clàssica i els seus lectors són aficionats a aquest tipus de música però no cal que en sàpiguen gaire. Però això no vol dir que els professionals no hi puguin trobar articles interessants, perquè la revista té articles i entrevistes que són aptes per a tothom. Es treballa amb aquesta doble vessant.
“Aquell que digui ‘a mi m’agrada tota la música clàssica’ és un mentider”
La revista té alguna secció dedicada als joves?
Específicament hi ha una pàgina dedicada als nens petits, entenent un nen petit com algú menor de 13 anys. És una secció que possiblement creixerà i, si l’economia ho permet, se’n farà un suplement especial. Personalment penso que s’està oferint als més joves una sèrie de programacions de llibres i discos que són una mínima expressió del que és la música. Això a mi em sembla un error. Se’ls hi hauria de parlar més com si fossin més grans, no com a ximples. Quan el meu fill tenia tres anys me’l vaig emportar al Palau a veure el Rèquiem de Mozart i se’l va empassar tot sencer. Aleshores em pregunto per què un nen no pot escoltar música clàssica?
I aleshores com és que no veiem nens petits als concerts de música clàssica?
Per què els pares no els porten. Al cap i a la fi, és cosa seva i, per tant, en són els majors responsables. Aquesta tradició de no escoltar música clàssica també és present a les generacions adultes i si els pares no tenen interès, els nens difícilment aniran a escoltar res. Jo penso que als nens petits se’ls hi podrien donar peces ben escollides.
Quin tipus de peces? Les d’algun compositor en especial?
No ho sé. Amb això hi ha moltes teories però jo parteixo de la teoria de que la música t’entra fàcil per l’oïda. Per tant, segurament els entraran més ràpid Bach, Mozart i Vivaldi que no pas algun autor contemporani. El que sí han de ser és peces rítmiques per tal que el nen s’hi enganxi. És igual que el rock, que la gent s’hi enganxa pel ritme. El que m’agradaria saber, i això no ho he comprovat, és que si a un nen petit li poses música contemporània, li agradarà? Jo crec que sí. El que sí que n’estic segura és que no et pot agradar la música clàssica en la seva totalitat. Algú que em diu: “A mi m’agrada tota la música clàssica”, és un mentider. És impossible, fins i tot per a un músic. És com si a mi em dius m’agrada tota la literatura o tot l’art! I el gust per una música o per una altra depèn del caràcter i també en el moment anímic amb què et trobis.
Com pretén la revista enganxar els joves?
Amb un discurs diferent al convencional. La revista és molt visual, tot i que ho hauria de ser més. I és precisament el disseny i l’estètica els que ajudaran que s’hi enganxin. L’aposta per Internet també és un altre al·licient. Han de veure que se’ls comprèn i que entens els seus interessos.
Com creu que repercuteixen les noves tecnologies i les xarxes socials a la música clàssica?
Crec que són bàsiques i crec que és imprescindible adaptar-s’hi. Per això et pots subscriure a la revista en paper o a la part digital, que també inclou vídeos. La gràcia és que tu puguis llegir i escoltar alhora, perquè la música, al cap i a la fi, s’ha d’escoltar. Em molesta molt la gent que diu que no li agrada la música clàssica quan no n’ha escoltat mai.
I com tracten la música clàssica els mitjans generalistes?
Molt malament, especialment la televisió. I en el cas de la premsa, que és el que jo conec, el tractament és molt pitjor que fa uns quants anys. Abans em deixaven que una entrevista ocupés dues pàgines i ara només quatre columnes, i encara gràcies. Ara te n’has d’anar a l’anècdota per enganxar la gent i no pots tractar res amb profunditat. Jo l’any passat vaig fer un estudi no publicat que és que a Catalunya hi havia un milió de persones que escoltaven música clàssica i que anaven a concerts. Per mi és molt, això! I la televisió podria fer molt per la música clàssica perquè si aquesta no entra per l’oïda, pot entrar per la vista. Només cal mirar les filmacions d’algun concert de Bernstein o Von Karajan. La realització és tan bona que cada vegada que algú fa un solo la càmera està allà i està fet com una pel·lícula. Amb això tens molt de guanyat.
I creus que a partir d’ara els mitjans de comunicació s’implicaran més?
Malauradament, jo crec que no. El món sempre ha estat així; mai se li ha donat importància a aquest tipus de coses.
“Em molesta que la gent digui que no li agrada la música clàssica quan no n’ha escoltat mai”
Creu que el fet que sovint es porti la música clàssica al cinema contribueix a la seva normalització?
Sí. De fet, la gent sent música clàssica al cinema i ni se n’adona. Surt del cinema i diu que li ha agradat molt. I segur que només que sabessin a priori que allò que estan escoltant és una obra de música clàssica ja no els hi agradaria tant. En canvi, si els hi dius a posteriori, potser amb una mica de sort aniran a veure el concert de l’obra que han sentit o bé compraran el disc. Sé que és difícil això que estic dient, perquè la gent és molt mandrosa i vol que li donin les coses fetes. Potser són els joves, que tenen més empenta i dominen les noves tecnologies millor que nosaltres, els que buscaran aquella cançó a Internet, no ho sé...
La mancança de la música clàssica és un problema educatiu?
I tant! L’educació musical fa riure quan hauria de ser fonamental. Existeix l’assignatura de música però és només per fer-nos contents a uns quants. El cert és que ningú surt d’un col·legi sabent música, la majoria no saben ni col·locar les notes a un pentagrama. Jo penso que a les escoles la música s’hauria d’ensenyar igual que s’ensenyen les mates perquè és la descoberta d’un llenguatge i això et potencia intel·lectualment. És com una llengua. Les mates són un tipus de llenguatge, les llengües un altre i la música un altre.
Com s’hauria d’inculcar la música als nens des de casa?
Ja des que són bebès has de saber que els pots educar de moltes maneres. Però la majoria de gent no s’ho planteja, quan és fonamental. Jo vaig decidir enfocar els meus fills, des que eren petits, a la música clàssica. Ja sé que és molt bèstia dit així, però com més àrees despertes de petit més connexions fas i en el cas de la música, està demostrat que es desperta una àrea del cervell que t’ajuda després en les matemàtiques i en la presa de decisions perquè fas més sinapsis neuronal. Però després hi ha una cosa que es diu formar les emocions. Els nens petits s’han de poder expressar com sigui. Si li poses música a un nen, es posa a ballar. Això vol dir que li entra ja que un bebè sent la música. Per què l’has de privar d’això a les escoles? És fonamental! Han de saber posar les notes a un pentagrama però també han de saber escoltar la música, a sentir-la! A mi això em sembla que és molt important: el formar una persona ben integrada intel·lectual i emocionalment. Però les excuses hi són sempre: no hi ha diners, les escoles no canviaran mai, es posa la música al seu programa només perquè la gent no es queixi, però no s’aprèn res, els professors no són músics i venen de magisteri havent fet només un curs accelerat de música amb uns professors que no saben ni què donen. El sistema educatiu és un desastre. Jo crec amb una educació integral.
S’aconseguirà?
És una batalla perduda. Als polítics no els interessa la música. Infravaloren les coses i potser m’equivoco però infravaloren precisament les que són més importants per a la formació d’una persona. En el sistema educatiu, actualment, s’estan formant competidors i especialistes en coses que no trobaran feina. A les persones se les hauria de formar per ser bones persones, des d’un punt de vista humanista, per ser prou intel·ligents per prendre bones decisions i tenir una bona lògica. I en això crec que la música pot ajudar més que una altra assignatura.
“Existeix l’assignatura de música a les escoles només per fer contents a uns quants”
La música ha notat la crisi?
Sí des del punt de vista econòmic tot i que ara hi ha més públic que abans. Potser gràcies a Internet, potser perquè hi ha més discos d’oferta. A més a més, abans era més elitista però Internet i les noves tecnologies l’han fet recuperar el to popular. El que passa és que essent un moment en què es podria potenciar molt, no se’n treu prou suc. Afortunadament, però, hi ha més divulgació, tot i que és superficial. Comparat amb el passat, que només es podia escoltar música clàssica quan s’anava als concerts, estem molt millor.
Rep prou subvencions la música clàssica?
Evidentment no hi ha prou subvencions però no sé si aquest és el verdader problema. Som un país que viu de les subvencions i això no m’agrada gens perquè ara que estem en crisi i no n’hi ha, tothom plega, tothom tanca i és com un castell de cartes que se’n va a terra. El pitjor, però és que no hi ha una indústria cultural dedicada a la música clàssica. L’Estat ha d’ajudar el que pugui, però no ha de mantenir res. És preferible potenciar una empresa perquè vetlli per la música clàssica, constituint així com una mena d’espiral que es vagi eixamplant a poc a poc, que no pas oferir una subvenció i “aquí s’acaba tot”.
Com estan Catalunya i Espanya respecte la resta de països veïns?
Doncs vivint molt pitjor la música clàssica per un tema clarament de política d’estat. Jo sempre he posat Alemanya i França com a dos grans exemples, seguits per Gran Bretanya. Al final del 1950 del 1960, el govern va decidir fer política d’estat, que no de partit, i va muntar una orquestra, un teatre i diverses escoles de música a cada capital de província. I així, de cop, tens centenars de milers de nens que han estudiat música i han anat a un concert cada quinze dies; és a dir, es va crear un públic. En aquest cas sí que l’Estat va fer una primera inversió molt gran i com que era una política d’estat, es va mantenir governés qui governés. Això ho han fet a Alemanya i França i, per molta crisi que hi hagi ara, la seva formació musical és molt millor que la nostra i tenen moltes més orquestres que nosaltres i molt més auditoris.
I quina és la situació de Catalunya respecte la resta d’Espanya?
Jo crec que és pitjor. Madrid té l’avantatge de ser capital d’estat i d’alguna manera s’ha potenciat. I València també, perquè té diners. A Catalunya el problema és que s’ha viscut de renda del que va fer la societat civil als anys 40, 50 i 60 i aquest és un problema que va per molt llarg. A mi, l’única cosa que se m’acudeix és fer les coses a poc a poc i que l’empresariat català cregui que la música serveix per alguna cosa. Actualment veiem molts esportistes, actors i periodistes fent anuncis de televisió. Aleshores perquè no pot un compositor o intèrpret de música clàssica anunciar iogurts, perfums o aigua? Potser sí que els músics s’han tancat massa en un reducte, en una mena de vitrina, però ja va sent hora que l’obrim per tal que puguin començar a interaccionar amb la societat amb una absoluta normalitat.
Si m’hagués de dir només un compositor, quin seria?
Ostres, què difícil! És que sóc molt radical, jo, en compositors. O sigui, si no és cada dia, és gairebé cada dia, que escolto alguna cosa de Bach, per mi, el pare de la música. Però igual que Bach, que és tot intimisme i em desperta moltíssimes emocions, també me’n puc anar a Wagner o a Rachmaninoff, que és l’altre extrem. Sóc molt de contrastos.
Escolta, també, altres tipus de música?
No, jo crec que em vaig quedar abans dels Beatles. Bé, crec que vaig arribar a Queen, tot i que no sé si això tu ho consideres música moderna [riu]. També escolto, Leonard Cohen, Rufus Wainwright, Nick Cave i jazz, però no de forma metòdica.
Com definiria la música clàssica?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada