dilluns, 12 de març de 2012

Mercedes Conde Pons: “S’ha de replantejar l’educació i donar més importància a la música”

Opinió 


“Per primer cop a la història, el periodisme en català de l’àmbit de la música clàssica té competència, i això és bo”. Són paraules de Mercedes Conde Pons, la jove directora de la Revista Musical Catalana (RMC), la primera revista de música clàssica de Catalunya, fundada per l’Orfeó Català l’any 1904. Adria’s News l’entrevista i li pregunta sobre la seva professió, l’evolució de la RMC i com aquesta ha rebut l’arribada de la nova revista 440 Clàssica.

Com es va introduir en el món de la música?
A casa meva la música sempre ha estat present ja que la meva mare és professora de piano a l’Acadèmia Marshal.
En quin moment decideix que s’hi vol dedicar professionalment?
A la primera joventut ja ho tenia clar. Com que no tenia bases sabia que no m’hi dedicaria com a intèrpret, però sí  que volia fer un bon servei a la música. Per això vaig decidir estudiar humanitats amb intenció de cursar periodisme després. Al final no vaig fer aquesta última carrera però, en canvi, vaig estudiar un postgrau de gestió i vaig acabar entrant al periodisme de manera natural.
Com van ser els seus inicis als mitjans?
Primer de tot vaig començar a col·laborar a la revista Òpera Actual, l’única publicació en castellà que parla sobre òpera i que no només té distribució espanyola, sinó que també s’exporta a països hispanoamericans. El cas va ser que mentre estudiava humanitats ja vaig començar a veure que m’agradava escriure i vaig buscar-me una beca de col·laboració amb aquesta revista. Primer hi col·laborava fent tasques d’arxiu per tal de conèixer com funcionava el dia a dia de la revista i, de mica en mica, em van començar a posar a prova. Va ser llavors quan vaig començar a assentar les bases del meu estil d’escriptura. En aquella època combinava l’estudi amb la feina. A més a més, quan ja estava acabant la carrera vaig començar a treballar per un diari gratuït que es deia Catalonia Today, on feia crítica de concerts. Al cap de poc temps em vaig posar en contacte amb la Revista Musical Catalana (RMC) i una cosa va portar a l’altra. De fet, crec que la millor manera de començar és aquesta, fent coses sense ni adonar-te’n, de forma relaxada. És així quan aprens més.

“Si la RMC no tingués l’Orfeó Català al darrere, no podria sobreviure”

Com es forma un periodista musical?
Un, d’entrada, s’ha d’emmirallar molt amb el que té al voltant. Si estàs envoltat de persones que estan treballant al sector a nivell professional és perquè tenen prou mèrits per fer-ho i, a poc a poc, vas agafant una mica d’aquí i una mica d’allà. D’aquesta manera comences a forjar-te un criteri i a tenir un estil propi, que vol dir que et desmarques de com fan les coses els altres i deixes de ser un imitador, ja que decideixes quines línies creus que són les millors a seguir. El periodisme és una feina mot subjectiva, i al gènere de la critica això és totalment clar. Un pot dir A i un altre B i no vol dir que un tingui raó i l’altre no. Una altra cosa que em va passar és que, a mesura que passen els anys, veus que algunes persones que eren referents deixen de ser-ho. I, finalment, hi ha la feina d’ofici: has de destacar les idees més importants, ser molt sintètic i sobretot documentar-te molt perquè no et puguin trobar cap error.
La feina de periodista musical és una feina que potser és poc coneguda i poc visible als ulls del públic...
És que aquí a Catalunya fa relativament poc temps que existeix. És a dir, els precedents són antics, però llavors, quan es feia la RMC a principis de segle XX, no hi havia una consciència de periodisme musical; era més aviat musicologia, malgrat que escriguessin crítiques de concerts i articles d’opinió. Aquesta dimensió de xarxa que té ara el periodisme llavors no existia. Primer, perquè no hi havia els mitjans i després, perquè socialment els àmbits eren molt més tancats i reduïts. Ara, en canvi, tothom té accés a grans quantitats d’informació.
Què és el que més li agrada de la seva feina?
El que més m’agrada és la consciència de saber que tu estàs donant una informació l’abast de la qual és incommensurable. No pots saber a quanta gent arribarà la informació i per tant tens una gran responsabilitat per transmetre-la bé, i és exclusivament teva. Un altre dels elements que m’agrada és que, a l’àmbit d’una publicació bimestral com aquesta, aquesta informació queda pels anals de la història i hi haurà gent que d’aquí uns quants anys recuperarà números actuals per recordar el concert de tal intèrpret que va venir a Barcelona a tocar com una cosa de manera excepcional.
Hi ha alguna cosa que et desagradi?
Sí. La pressa. Vivim en un món frenètic que no ens permet assimilar el que tu mateix estàs produint com a informació. Això té el vessant negatiu que és que, a vegades, la informació perd importància i hi ha tantes versions sobre una mateixa informació que no saps quina és la bona i quina no ho és. En això, vull dir que les xarxes estan molt bé, però a vegades, l’ús que en fem... pot ser perillós.
Però les noves tecnologies són un punt positiu?
Absolutament, sense cap dubte. Nosaltres, de fet, les estem defensant de forma fèrria, com queda palès a la pàgina web. Cada dia publiquem dues o tres notícies noves i intentem ser molt actius.
Ara és la directora de la revista. Això li ha fet renunciar a la feina de periodista?
Sí. Hi ha coses bones i coses no tan bones. Abans escrivia molt més que ara. Escriure molt, però, a vegades també satura, i per escriure també cal tenir temps i la ment relaxada per poder pensar. No és que ara tingui més temps per fer-ho, tot el contrari, però a la feina de direcció hi ha altres elements positius, com ara que a mi em toca fer de tot: des de pensar temes, a tractar amb gent, a maquetar, etc., perquè som un equip molt petit. M’agrada tractar amb gent perquè sóc molt comunicativa a nivell físic, estar a primera fila de la informació, que no només tingui un reflex a la feina, sinó que t’enriqueixi personalment. En canvi, no m’agrada el dia a dia de respondre llistes de mails, lidiar amb les retallades pressupostàries que tots patim i la pressió que comporta la responsabilitat que, tot i tenir coses bones, també et porta, de tant en tant, tràngols que no són fàcils de passar.

“Vivim en un món frenètic que no ens permet assimilar el que tu mateix estàs produint com a informació”

Algú que destacaria de les persones que ha conegut...
[Pensa]. Em va emocionar molt conèixer el Daniel Baremboin però encara tinc pendent entrevistar-lo i, quan arribi aquest dia, l’experiència segur que serà molt positiva. Però realment era per mi una persona important a conèixer i em va emocionar molt saludar-lo. He entrevistat a moltes persones que sense que jo ho esperés m’han enriquit moltíssim. Però no em cal anar molt lluny per dir que he pogut conèixer persones interessants. Només he de mirar al meu voltant. Aquest món del periodisme musical està ple de gent molt diferent amb idees molt diferents i és per això que et poden aportar moltes coses positives. A nivell d’entrevistes he fet entrevistes a molts intèrprets; a cantants sobretot.
Dominar idiomes és important?
Sí, calen idiomes; i també molta concentració, molta empremta i poca vergonya. Et trobes amb sorpreses com ara que l’altre interlocutor també es troba amb la mateixa situació que tu. Sovint la llengua amb que parlem, l’anglès, tampoc és la seva i està fent un esforç. Aleshores es creen situacions molt còmiques o molt entranyables d’haver de repetir la pregunta o fer-ho de manera diferent, o bé que l’altra persona es posa a riure perquè t’ha explicat una anècdota molt personal perquè s’ha sentit còmode. I és precisament aquest fet, que algú es deixi anar, una de les experiències més interessants.
No s’animaria a fer ràdio o televisió?
De fet, ara estic començant a participar en una secció en un programa a Catalunya Música, però no la faig jo; em conviden. Reconec que fa temps em feia molta por això de parlar en públic però ara m’hi sento molt còmoda. No se sap mai. En canvi, a la televisió no m’hi acabo de veure. Però ràdio, per què no?
Ara ha sortit la revista 440 Clàssica. Què en pensa?
Realment, per primer cop a la història, el periodisme en català de l’àmbit de la música clàssica té competència i això és bo i li desitjo llarga vida a la revista. He de dir, però, que són estils molt diferents i això també és bo. Per molt que puguem semblar competència perquè parlem de temes similars, la divergència d’estils ja marca una divisió. Jo recomano que escullin les dues. Però qui vulgui escollir-ne només una, a la RMC hi trobarà el pes de la tradició des d’un punt de vista positiu, no entès com una revista massa seriosa i tancada, no. Simplement trobarà una revista en la qual els temes es tracten amb els millors col·laboradors que existeixen, amb un consell de redacció format per les millors veus del panorama periodístic i enfocat a un públic eminentment melòman, que no cal que tingui excessius coneixements musicals. Un melòman a l’àmbit de la música clàssica no es queda a la superfície, vol anar més enllà. I nosaltres oferim això des del rigor, atents a l’actualitat i amb els millors col·laboradors.

“Si sobrevivim a la crisi general que vivim, el futur pot ser molt prometedor per a la música clàssica”

Ha dit que el públic de la revista ha de ser melòman, però cal que estigui format musicalment?
No ho crec pas. Penso que hi ha molts tabús. Jo, la RMC, ja la llegia quan tenia 20 anys. Allò que es diu que és una revista per gent gran, doncs no hi estic gens d’acord. Si t’interessa la música, és igual l’edat que tinguis. No és una revista enfocada a la gent gran, ni a la gent massa culta, ni als musicòlegs, sinó a gent que vagi a concerts, a estudiants i professors de conservatoris, als compositors, als intèrprets, etc. El que té de positiu és que l’aprecien tant els aficionats com els professionals, que és el que la diferencia d’altres revistes.
I els temes, com els trien?
La revista es distingeix per una primera secció de temes d’actualitat, que van supeditats al que s’està fent a Catalunya, tant des del punt de vista de concerts, com d’estrenes, iniciatives, etc. I després hi ha una altra part que és més d’estudi de fons que a vegades, a propòsit d’un tema d’actualitat, s’escull un subjecte i es fa un dossier de deu pàgines amb articles de col·laboradors contrastats.
Hi ha alguna secció enfocada al públic jove?
En aquests moments no, però a partir del gener volem fer una secció dedicada a les escoles de música. Però repeteixo, als vint anys ja llegia la revista, per la qual cosa crec que és un error considerar que els joves han de llegir necessàriament un article amb un llenguatge adaptat. Amb vint anys un jove està a la universitat i se’l tracta com un adult; per tant, pot llegir, també, com un adult.
I pels que encara són més joves?
Crec que no és l’objectiu de la RMC. El que no podem fer és intentar abastar-ho tot perquè llavors ens equivocarem. O sigui, si ens enfoquem als joves, perdrem els adults i si ens enfoquem en els adults, no tindrem els joves, però els guanyarem quan creixin. Potser sí que definitivament no és una revista de joves d’ESO, però ja creixeran.
La revista va canviar de disseny el passat mes de setembre. Quines innovacions introdueix ara que ha començat una nova etapa?
Principalment l’aterrada a Internet i les xarxes socials. Aquest canvi d’imatge està tenint molt d’èxit ja que tenim molts subscriptors i la web funciona molt bé. Creiem que això serà un cercle viciós que anirà creixent a poc a poc. És a dir, crec que estem en un moment difícil pels temes de la crisi però jo crec que la música clàssica no deixarà mai de tenir públic. Penso que les coses no són explosives, sinó que s’han de coure a foc lent i estem en la direcció adequada. Pel que fa a la revista en paper, no només anirà publicant un número de manera bimestral, sinó que també organitzarà taules rodones, conferències, etc., que començaran al 2012.
Podria la revista sobreviure sense l’aval de l’Orfeó Català?
No. Jo crec que avui en dia cap mitjà de comunicació sobreviu per ell sol. Per tant, ni aquesta revista ni cap altra, sobreviuria sense un patrocini potent. Si la revista no tingués l’Orfeó no podria sobreviure.
Com veu l’estat actual de la música clàssica?
Estem molt millor que fa 50 anys, que estàvem en una dictadura i Catalunya ho va patir molt. Des de llavors fins ara hi ha hagut moltes iniciatives culturals relacionades amb el país que han tingut molta repercussió. Podríem estar millor? Sí, però estem en bon camí. Si sobrevivim a la crisi general que vivim, el futur pot ser molt prometedor.
S’estan donant prou subvencions a la música clàssica?
Aquest és un tema delicat. No sóc qui per dir-ho, però en un context de retallades, dir que s’estan donant subvencions seria una mentida. Jo crec que la música i la cultura han d’estar subvencionades sempre perquè són un bé pel país i per a la societat; un bé al nivell de l’educació i la sanitat; no és un element prescindible. El govern s’ha de responsabilitzar i posar a l’abast de la gent aquest tipus de bé. Per tant, òbviament, calen subvencions.

“Si m’hagués de dur un compositor a una illa deserta seria Bach”

Els mitjans de comunicació generalistes fan prou per la música clàssica?
No. Sobretot la televisió, no. Home hi ha algunes iniciatives determinades, com Òpera en Texans, presentada per Ramon Gener, les retransmissions de Catalunya Música, etc. Però aquests no són espais de la graella amb horaris que assenyalin que la música té importància i, per si fos poc, no se’ls hi sol donar un tractament adequat.
Com s’hauria d’apropar la música clàssica als joves?
Jo crec que potser en el sector infantil és bo adaptar una mica el llenguatge però els joves, en el moment que assoleixen una primera maduresa, no se’ls hi ha de vendre històries diferents. Han d’aprendre a llegir en clau adulta des del primer moment. O jo sóc molt estranya i m’equivoco o ens estem creient que els joves no tenen capacitat. En el meu cas, quan era adolescent no m’havien de traduir res perquè fos més comprensible. Segurament no tenia prou maduresa intel·lectual per entendre les coses com ho faig ara, però crec que la música s’ha d’acostar als joves com, una cosa normal. Oi que no se’ls hi ensenya el català amb un llenguatge més dulcificat o infantil? Les coses s’ensenyen com són.
La música té prou presencia a les escoles?
No. Jo crec que no gaire. No vull parlar de coses que no conec prou però crec que s’ha de fer un replantejament sobre l’educació en general i donar més importància a la música.
En quina situació és troba Catalunya en termes musicals respecte d’altres països?
Bé, a països com Alemanya o als països nòrdics, la música és tan natural dins de l’àmbit social i familiar que ningú no es fa preguntes com les que ens estem fent nosaltres ara. Tenim molt de camí per recórrer.
Passa el mateix en la relació de Catalunya envers la resta de l’estat?
Crec que parlar de conjunt de l’estat és difícil perquè a Catalunya sempre ens hem volgut diferenciar de la resta de l’estat de forma visible i hem pres camins diferents, però tampoc podem generalitzar. A Madrid ens han agafat molt la cua del tren i estan fent coses que estan molt bé, però òbviament a altres comunitats autònomes el pes és més pobre. Hi ha un desequilibri que s’hauria de mirar de solucionar.
Creu que posar música clàssica a les pel·lícules i als anuncis és una bona manera d’apropar-la al públic?
És una manera de normalitzar-la sempre i quan no es perverteixi, perquè el que no em sembla bé és aquesta tendència de dir: “anem a normalitzar la música clàssica posant-li un filtre electrònic o fent-li una lectura new age”. Si vols fer un a lectura new age fes-la, però no malmetis una obra d’art.
Un compositor clàssic?
Ostres! No m’agrada gens aquesta pregunta! Però bé, si no hi ha més remei, et diria que si hagués d’anar un mes en una illa deserta i només pogués escollir un compositor, m’enduria Bach perquè per mi Bach és un compositor que puc escoltar en qualsevol situació de la meva vida: acompanyada, sola, trista, contenta... És un compositor que acompanya i que no molesta, sinó que t’omple. Això sí, només un mes.

“La música és un element que pot ajudar a les persones a fer millor les coses”

I de música actual, n’escolta?
Molt poca, la veritat, però crec que hi ha àmbits per a tot i també àmbits més festius on hi ha música que acceptes d’una forma molt natural però que no escoltaries de forma concentrada. En general, però, no segueixo el cànon actual. Puc reconèixer una cançó però no saber-te dir el grup. Tot i així, també m’agrada molt el jazz, la música dels anys 20 i dels anys 50 i la música experimental en els seus moments concrets, quan vols obrir-te noves portes, però sóc una mica feta a l’antiga.
Com definiria la música clàssica?
La música clàssica és, per a mi, un element indissociable a la meva vida, que marca molt la meva personalitat i la meva manera d’entendre la vida. Vull dir que la música és un element que pot ajudar a les persones a fer millor les coses, ja sigui a través d’ella o gràcies a ella. Tu pots aconseguir fer més felices les persones a través de la música clàssica o pot ser que a tu la música et permeti, sense necessitat de fer-la servir, fer millors a les persones. És un element imprescindible a la meva vida, no és l’únic, i no et diria que és la meva prioritat, però és molt important.


1 comentari:

  1. Estic d'acord en que s'hauria de donar més importància a la música dins l'educació, i una prova és que gran quantitat de canalla estudia música com a extraescolar, i no tan sols per això, sinó perquè la música ajuda a crèixer a les persones en diferents àmbits.
    Crec que és important entrar en contacte amb la música des de la infantesa, jo sempre he dit que qui apren música de petit i té una bona base, encara que la deixi un temps tornarà més endavant a buscar-la.
    Crec que és cert que la música ens pot ajudar a fer millor les coses, i en certs moments a veure les coses d'una manera diferent. Si tots sentissim el que transmet la música, no tans sols la clàssica, el jazz,... cadascú amb la música en la que se senti més còmode, segur que en ajudaria a ser millors persones.

    Marian

    ResponElimina