Una gala dels Oscars amb accent francès

Los Angeles es va vestir de gala la passada nit del diumenge per celebrar l’esdeveniment més esperat pels cinèfils d’arreu del món: la cerimònia de lliurament dels Òscars, que aquest any celebrava la seva 84a edició. Va ser una nit de flaixos, glamour i vestits brillants i centenars de mitjans d’una multitud de països van intentar captar els millors moments de la ja tradicional catifa vermella que duu les estrelles fins a les portes de l’esplèndid Teatre Kodak, on té lloc l’esdeveniment des de fa diversos anys.

Billy Crystal, el mestre de cerimònies

Enguany, l’Acadèmia de Hollywood tenia l’obligació de recuperar els milions d’espectadors que havien deixat de veure la gala en els darrers anys i, especialment, havia de netejar la seva imatge front l’estrepitós fracàs de l’any passat, on els actors Anne Hathaway i James Franco van presentar la cerimònia amb un intent fallit de captar el públic més jove. És per això que aquesta vegada l’organització va apostar per l’actor i humorista Billy Chrystal per fer de mestre de cerimònies en la que seria la seva gala número nou, carregant amb el pes de tornar el prestigi perdut a aquest esdeveniment. Crystal va ser un amfitrió correcte i tradicional, contribuint a estimular les xifres d’audiència. Tot i així, l’actor es va mossegar força la llengua , ja que més d’un va trobar a faltar els seus característics comentaris càustics que van quedar en petites ironies.

Pel que fa als premis, no hi va haver cap gran sorpresa, al contrari, la majoria de porres que circulaven per Internet van aconseguir predir qui serien els guanyadors de la majoria de categories principals. Els films Hugo, de Martin Scorsese, i The Artist, de Michel Hazanavicius, les candidates amb més nominacions (11, la primera, i 10, la segona) van acabar empatant, aconseguint cinc estatuetes cadascuna. The Artist es va imposar en els gran premis, entre els que es troben el de millor pel·lícula, millor director (Michel Hazanavicius), millor actor (Jean Dujardin) i millor banda sonora (Ludovic Bource), mentre que Hugo va destacar en els guardons més tècnics, com la millor fotografia, millors efectes visuals i millor muntatge de so, entre d’altres.

Octavia Spencer amb la seva estatueta

Després de tres anys de sequera, Meryl Streep va aconseguir el seu cobejat tercer Oscar per The Iron Lady, com tothom vaticinava, cosa que la situa a l’alçada d’Ingrid Bergman pel que fa al nombre d’estatuetes rebudes, quedant només superada per la gran Katherine Hepburn, que ostenta el rècord amb quatre premis. En les categories de millor interpretació secundària masculina i femenina, els guanyadors també van ser els que tothom esperava: Christopher Plummer (Beginners) i Octavia Spencer (The Help), respectivament. El millor guió original va ser, finalment, per Midnight in Paris, el darrer film de Woody Allen, produït, parcialment, per TV3. Per altra banda, la millor adaptació de guió, va endur-se-la Alexander Payne pel seu film The Descendants, essent l’únic dels cinc guardons pels quals estava nominat el llargmetratge.

Una de les categories més incertes de la nit, era la de millor pel·lícula d’animació, on Rango, de Gore Verbinski, i Chico & Rita, de Fernando Trueba i Javier Mariscal, eren les dues candidates principals. Finalment, l’Acadèmia va preferir donar el premi al film de Verbinski seguint els cànons més tradicionals de premiar una pel·lícula destinada al públic infantil i protagonitzada per animals. Chico & Rita, en canvi, una aposta molt més adulta, va anar-se’n amb les mans buides. A la categoria de millor pel·lícula de parla no anglesa va passar l’efecte contrari: tothom sabia que la pel·lícula iraniana A Separation seria, sense cap mena de dubte, la que s’acabaria imposant sobre les altres candidates, i no hi va haver cap sorpresa.

Cartell de la pel·lícula 'Rango'

La homogeneïtat de premis de la gala, enguany, va ser tal, que pel·lícules com The Tree of Life, War Horse, Tinker Tailor Soldier Spy i Moneyball no s’han endut cap premi. També va ser remarcable la sisena derrota de Glenn Close que, en el suposat paper de la seva vida, no es va poder fer amb la desitjada estatueta, com tampoc se la van poder emportar per primera vegada Brad Pitt, en la seva tercera nominació, ni Gary Oldman, tota un veterà en el món del cinema, que només ha tingut aquesta oportunitat per apoderar-se d’un bocí de fama, i l’ha deixat escapar.

Nit d’Oscars és sinònim de nit de discursos, un per cadascuna de les 24 estatuetes que reparteix l’Acadèmia durant aquesta màgica vetllada. Enguany, però, els agraïments van ser sorprenentment moderats i dosificats. Els millors, segurament, els dels guanyadors a les categories de millor interpretació secundària. Octavia Spencer no va poder evitar emocionar-se quan va sentir que deien el seu nom i, un cop va tenir ben agafada la merescuda estatueta, va agrair la confiança que Steven Spielberg havia dipositat en ella per fer The Help. Christopher Plummer, en canvi, va preferir donar un toc més humorístic al seu discurs. “Només tens dos anys més que jo!”, va dir mirant el seu Oscar. Els seus 82 anys també va ser motiu de comentari per part de Billy Crystal que va remarcar que “per culpa seva la mitjana d’edat dels guanyadors havia pujat de cop fins als 67 anys”. Meryl Streep també va acaparar tota l’atenció al guanyar el premi i, fidel al seu estil, va treure el showman que té a dins, quan va dir: “Al sentir el meu nom, em va semblar que la meitat dels Estats Units deia ‘Oh, no! Un altre cop ella!’ En fi, què més dóna!”.

La cantant Esperanza Spalding

El moment més especial, però, va ser el tradicional In Memoriam, el qual es va reproduir mentre Esperanza Spalding interpretava un sentimental What a Wonderful World, el famós tema que va popularitzar Louis Armstrong. Va ser en aquell moment que es va dir l’últim adéu a les desenes de persones lligades al món del cinema que ens han deixat aquest darrer any, entre les quals va destacar la presència de Ben Gazzara, Whitney Houston i Elizabeth Taylor.

La nit, però, també va estar farcida de moments incòmodes, tant per part dels comentaristes, com dels propis actors, començant pels mateixos presentadors del Canal Plus que, fent referència precisament a l’esmentat recull d’imatges que homenatjava de manera pòstuma els grans noms del cinema, van creure oportú dir que “enguany no s’ha mort gaire gent” i, en un altre moment de la nit, van faltar al respecte a Octavia Spencer dient que “els seus braços et poden alimentar per un mes”. Un altre moment polèmic el va protagonitzar l’actor Sacha Baron Cohen a la catifa vermella, quan va arribar disfressat amb l’uniforme de la seva darrera pel·lícula, The Dictator, malgrat que ja l’havien advertit que el farien fora si s’atrevia a venir vestit d’aquella manera. Ometent l’advertència, dos guàrdies de seguretat van expulsar l’actor del recinte just quan començava a disseminar les suposades cendres de l’exdictador nord-coreà, Kim Jong-il.

Sacha Baron Cohen amb les suposades cendres de Kim Jong-il

Sens dubte, aquesta ha estat una gala amb un clar accent francès, tant pel que fa a The Artist, com pels films Hugo i Midnight in Paris, les històries dels quals tenen lloc a la capital francòfona. Per altra banda, l’altra cara de la moneda, ha estat el propi cinema, ja que les dues produccions que tenien més nominacions, les pel·lícules de Hazanavicius i Scorsese, tractaven de metacinema, l’una sobre el pas del cinema mut al cinema sonor, i l’altre sobre el naixement del setè art. I malgrat que França anoti la 84a gala dels Oscar com a una de les seves victòries nacionals, havent aconseguit que un film i un actor francesos es facin amb l’estatueta més famosa de tots els temps, la cerimònia no passarà pas a la història. Simplement ha servit per recuperar-se dels fracassos anteriors. Així doncs, caldrà esperar fins a l’any vinent, que la cerimònia celebrarà un número rodó, el 85, per que ens sorprengui com ho havia fet en temps passats. O això esperem...