dimarts, 19 d’abril de 2011

Julio Manrique: "El teatre és com casa meva"

Opinió 
Julio Manrique (Barcelona, 1973) va formar-se a l'Institut del Teatre i des d’aleshores ha fet teatre, televisió i cinema. A principis de 2011, va substituir a Calixto Bieito en la direcció del Teatre Romea.


Qüestionari

  • Un llibre: Carta breve para un largo adiós de Peter Handke.
  • Una pel·lícula: Barton Fink dels germans Coen.
  • Un actor: Al Pacino.
  • Una actriu: Meryl Streep.
  • Una cançó: I Wanna Hold Your Hand dels Beatles.
  • Un menjar: L’ensaladilla russa.
  • M’agradaria viure a... Siracusa.
  • Un lloc per perdre’t: Islàndia.
  • De petit volia ser... Boxejador.
  • Un defecte: La impaciència.
  • Una virtut: L’entusiasme.
  • Creences: No crec en el Déu cristià del triangle i la barba però tinc alguna fe difusa. Sé que la fe mou coses i jo crec en ‘alguna cosa’.


Arribem puntuals al teatre Romea. Truquem a l’intèrfon i la veu metàl·lica de l’aparell ens dóna pas a un vestíbul fosc, buit i lúgubre. Aguaitem uns minuts que se’ns fan eterns en aquella sala enorme, a l’espera que algú ens rebi. Al davant hi ha unes columnes imponents; a l’esquerra, reposa un piano, a l’ombra, i al fons una escalinata de la que no es veu el final ens fa posar els pèls de punta. L’ambient és molt fred i tens, completament diferent del que presenta el teatre quan acull els més de 500 espectadors de les seves obres. L’enrajolat, blanc i negre, sembla un gran tauler d’escacs on nosaltres som les peces d’un joc de llums i ombres que sembla que no s’acaba mai.

Finalment, sentim una veu al capdamunt de les escales i ens dirigim cap allà, avançant sobre l’elegant catifa vermella que ens ha acompanyat durant tota aquella llarga estona. Al final d’aquelles escales interminables, il·luminades per la tènue llum d'unes làmpades clàssiques de paret, una sala llarga i estreta ens porta al despatx del director artístic del Romea, Julio Manrique. Tres noies treballen amb els ordinadors en una filera de taules plenes de papers i telèfons. Una d’elles, ens porta a la sala del nostre home, no més acollidora que les altres. El seu despatx, de parets grogoses, és força gran, senzill i auster. Una taula gran i desordenada, unes quantes cadires al voltant d'una segona taula, aquesta de vidre, una prestatgeria plena de llibres, un sofà amb coixins de tons verds i un parell de làmpades de peu és tot el que hi ha. Del sostre pengen uns llums antics i l'únic element que dóna vida a la sala és la fotografia d’un espectacle, que ocupa tota la paret del fons. Manrique ens avisa que no disposa de gaire temps; sembla força enfeinat. Porta les grenyes despentinades, barba de quatre dies, una camisa clara i uns texans. Presenta l’aire informal i atractiu que sempre l’ha caracteritzat. Seiem, i veiem com es rasca la barba, impacient, així que comencem a disparar.

Parlem dels teus orígens. Quin va ser el teu primer paper dalt de l'escenari?
La primera cosa que vaig fer, quan anava al cole, va ser una obra que es deia L'amor venia en taxi, de Rafael Anglada, un còmic català. Però la primera obra professional va ser Enemic de classe, d'un autor anglès que es diu Nigel Williams i que va ser dirigida per Josep Maria Mestres.
Quan et vas adonar que actuar era la teva vocació?
A l'escola m'ho passava bé però encara no tenia una vocació definida ni pensava “m'hi vull dedicar”. Em trobava a gust dalt de l’escenari i m'agradava manar, també (riu). Devia ser un repel·lent i una mica conyassu... Però fins a la universitat, on vaig estudiar Dret, no vaig pensar en dedicar-m’hi. Allà vaig tenir la sensació de descobrir una vocació.
Ara ets veus treballant com a advocat?
No, però ni ara ni aleshores, eh! Vaig acabar la carrera, em vaig llicenciar però no he exercit mai ni em vaig arribar a col·legiar.
I com definiries el teatre en poques paraules?
Uff! (dubta) És una pregunta difícil i probablement no hi ha una única resposta. No ho sé... em costa  molt definir “el” teatre: per mi és un art, un mitjà de comunicació, una forma d'expressió, un lloc de trobada. És una cosa que cadascú omple de contingut a partir de sí mateix i de la seva visió sobre les coses i sobre el món. Una definició de teatre molt bonica és la de Peter Brook que diu que el teatre és una forma d'alegria. Jo crec que no és una cosa intel·lectual sinó que és cultura, una cosa viva i una forma d’expressió específica i inassumible per altres mitjans de comunicació.

“M’agraden els equilibris, els camins del mig, entre el teatre d’autor i el teatre comercial”


Parlant de Peter Brook... Vas actuar amb ell a Far away, l’any 2001, quan ell ja tenia 77 anys. Et veus a l’escenari amb aquesta edat?
Ostres, seria la bomba (riu). Sí, jo m’hi veig. La meva dona diu que sí, que donaré la tabarra fins l’últim moment i espero arribar amb la salut, la lucidesa, la claredat mental i la força física que tenia  Brook en el moment en què jo vaig estar a París. Ell estava molt clar i molt fort en aquell moment. Si hi arribo, crec que tindré ganes de treballar amb directors joves. Això em faria molta il·lusió. Però, de fet, no penso en la jubilació. No sóc d’aquells que pensen “corre, corre”, que el temps passi ràpid i que em jubili per fer altres coses. A mi m’agrada la feina que faig.

Entrevistant a Julio Manrique

Malauradament, fa just un mes es va morir l’actor Pep Torrents. Tenies alguna relació especial amb ell?
Una relació especial no, però havia treballat amb ell quan jo començava. Llavors, ell era un senyor gran amb molta experiència que en sabia molt. Vaig actuar amb ell a Macbeth quan jo devia tenir uns 23 anys. També havíem coincidit altres vegades però no el coneixia gaire bé.
Abans de pujar a l’escenari fas alguna mena de ritual, tens alguna mania?

Em faig el senyal de la creu com quan els futbolistes surten al camp. De petitet resava, parlava amb Déu i em muntava les meves pel·lícules, una cosa que després va desaparèixer de la meva vida. Ara, fent teatre, m’ha reaparegut el latiguillu d’encomanar-me a algo (fa el senyal de la creu).
Quin és el paper més difícil que t’has trobat fins al moment?
Pfff... (bufa) El més difícil... (pensa) Òstia, no ho sé... Crec que no se'm donen bé els clàssics catalans i Guimerà particularment, que l'he tocat un parell de vegades, crec que no és un autor que domini gaire.
T’afecten les crítiques?
Sí, i tant. M’afecten però no les hauria ni de llegir perquè sóc molt arbitrari amb els crítics: si parlen bé és que són molt llestos i si en parlen malament és que són uns gilipolles. Ara bé, entenc que la de crític, és una feina complicada i que hi ha coses que els hi agraden més i altres que els hi agraden menys. Tot i així, hi ha crítics que m’agraden més i crítics que m’agraden menys.
I com a espectador quin gènere de teatre t’agrada més veure?
Afegeix la llegenda
Un tio em va dir una vegada que li van preguntar ‘Qué te gusta más el teatro o el cine?’ i ell va dir: ‘A mi me gusta lo bueno’. Jo en això penso el mateix, però tinc una tirada cap al teatre contemporani, que és el tipus de teatre que he dirigit i actuat darrerament i que és l’estil que més m’agrada anar a veure. Però no m’agrada el teatre museu, ni el monòdic, ni el declaradament antic, ni el que  és supercomplaent i tracta al públic com a tonto. Tampoc m’agrada el teatre que allunya deliberadament a l’espectador... ni el teatre entès com una forma d’expressar-se i no com una forma de comunicar-se. Suposo que m’agraden els equilibris, els camins del mig, entre una cosa i l’altra, entre el teatre d’autor i el teatre comercial. Crec que el teatre té molt de futur.
Aleshores, creus que cada cop va a més?
Penso que sí. Tinc la sensació que hi ha hagut un augment de públic, encara que això ho hauria d’acabar de mirar estadísticament. Però a més a més, crec que el teatre tornarà a recuperar alguna cosa del seu sentit original: del sentit que tenia pels grecs, que se'l van inventar. Sóc molt optimista.
I quan vas començar a actuar ja tenies pel cap arribar a ser director algun dia?
No, no, no! (s'altera). Sóc essencialment actor i espero seguir sent-ho sempre. Sóc un actor que ha començat a dirigir i la interpretació i la direcció no són dues coses incompatibles. Personalment crec que es complementen molt. Sóc una mena de director-actor o una cosa així.

“No sóc d’aquells que pensen en la jubilació. A mi m’agrada la feina que faig”

Actualment hi ha alguna obra que et faci especial il·lusió de dirigir?
Sí, n’hi ha moltes. Encara em queden per fer algunes obres de Mamet. També hi ha autor francès boníssim que m’agradaria tocar, Bernard-Marie Koltès. I, Shakespeare, un clàssic, que m’entusiasma però que, ara per ara, no m’atreviria a dirigir.
Del Lliure al Romea, què ha significat per a tu aquest canvi?
Ha estat un canvi molt gros, més que per la feina, pel lligam afectiu que tenia i encara tinc amb el Teatre Lliure. Ara, al Romea, estic tocant tecles que no havia tocat fins ara i estic aprenent moltes coses. El canvi principal ha estat assumir la direcció artística del teatre.
Has fet televisió, cinema, i teatre. Amb què et quedes?
De cinema només he fet un parell de pel·lícules, la televisió l’he tocat bastant, però, sens dubte, em quedo amb el teatre, que és com casa meva. Tot i així quan m’arriba bon material per a televisió, ho gaudeixo molt i el cinema també m’agrada força i voldria fer-ne més.
Com compagines la vida artística amb la vida familiar?
Bueno, t’ho vas muntant. A vegades és cansat però no em queixo. En aquesta vida has de fer coses i estar actiu. A més són coses que m’agraden perquè les he triat.  Ja és prou difícil trobar feina en los tiempos que corren.
Julio Manrique
I com portes el tema dels fans...
Mira, recordo una anècdota una mica xunga de la primera sèrie que feia a la televisió. Vaig anar a fer fotocòpies a prop de casa, per allà a Gràcia, que hi vivia aleshores, i una de les dependentes em va reconèixer de la televisió i se’n va cap a dins a parlar amb l’altra i li va dir: ‘Ai mira veus, si ja t’ho deia jo, és el noi que treballa a la tele. És molt més guapo a la tele’, la sentia allà com li deia a l’altra. A vegades et fan un piropo i t’ho diuen al revés. Un altre cas que m’ha passat més d’una vegada és quan algú intenta endevinar en quines sèries surts, sobretot m’ha passat amb senyores grans: ‘Ai tu surts en aquella sèrie de... El cor de la ciutat’, dic, ‘No senyora, jo El cor de la ciutat no l’he feta’. ‘No calla, doncs no, tu sorties en aquella... Secrets de família’. ‘No! Jo sortia...’. ‘No, no, calla! Tu surts a Ventdelplà...’. ‘Que no, senyora, ja li explicaré jo quines he fet, no?’ Però clar, elles t’ho volen endevinar i et tenen mitja hora retingut allà, repassant tota la història de TV3.
També has aparegut a Infidels. Hi ha hagut molta polèmica sobre la manera com ha acabat.
He sentit que la gent deia coses com ara que fanàtics religiosos com l’Església de Cristo Rey o partits polítics com CiU van ser els causants del final de la sèrie però jo us puc ben assegurar que tot això és mentida; no hi han tingut res a veure. Nosaltres vam pactar de fer dues temporades seguides, la segona i la tercera, que es van rodar entre la primavera i l’agost de l’any passat. Infidels es va acabar per una qüestió de programació de TV3, que no sé per quins motius es va decidir, però és bàsicament això. Potser tot aquest problema ha sorgit de la gent que els ha agradat la sèrie i que té ganes que continuï. Qui sap si en un futur els directors s’ho replantegen i decideixen fer una altra temporada. 
Fa molt poc va ser el Dia Mundial del Teatre, el vas viure d’alguna manera especial?
Sí. Diversos professionals, entre actors i directors, vam anar a forns on venien el pa del teatre. Nosaltres vam fer una mena de pa de coca en forma de màscara, i després vam estar una horeta a una pastisseria de la Rambla del Prat, en un forn...
El Forn Montserrat!
En aquest, sí senyor. La gent era molt maca i molt agradable i vaig vendre uns pans del teatre.
On et veurem properament?
De les coses que m’ocupen aquí al Romea no es un puc dir res, també hi ha projectes de cine, però... (dubte) falta aclarir-ho. El que us puc explicar es que al maig podreu veure una direcció meva a la Sala Villarroel d’un muntatge sobre textos breus del LaBute que es diu Coses que dèiem avui i que vam estrenar a la Sala Beckett dins el Festival Grec aquest estiu passat i, després d’estar de gira, arribarà a Barcelona a partir de principis del proper mes de maig.

“Al Romea, estic tocant tecles que no havia tocat fins ara i estic aprenent moltes coses noves”


Entrant al terreny ideològic, 10 d’abril, sí o no?
10 d’abril?
...per la consulta de la independència?
Ah! (rient) No votaré i tampoc us diré si crec que sí o que no.
Però com et definiries ideològicament?
Sóc d’esquerres. I quan dic que sóc d’esquerres vull dir que estic més o menys d’acord amb tot allò referent al seu discurs social sobre temes com l’avortament, la igualtat, la cultura, l’educació... En fi, voto a l’esquerra, tot i que en sé poc de política. No tinc fe en els polítics, sinó en les persones i, sobretot, en l’art. A nivell polític em passa una mica com en Anton Txèkhov, que deia: “Sóc incapaç de tenir cap idea política”. Jo al matí penso A, a la tarda B, al vespre C i a la matinada penso que la política no és una cosa feta per a mi.
Per acabar, què li recomanaries a algun jove que volgués ser actor?
Jo no sóc ningú per anar donant consells a joves actors, encara. Però que s’estimi molt el teatre, que es comprometi, que no ho faci per voler ser famós. Que miri dintre seu i intenti trobar respostes, que, de ben segur que se les anirà trobant i les anirà modificant. El que si puc dir és que és una cosa vocacional; com a mínim d’origen.


No ha estat fins que acabem l’entrevista i apaguem la gravadora que apareix el verdader Julio Manrique, espontani, humil, rialler. Per fi, l’ambient és distès. Fa broma i mostra interès per nosaltres, pels nostres objectius i les nostres aspiracions. Malgrat tot, veiem que el Julio es torna a tocar la barba, distret; és l’hora de marxar. S’acomiada de nosaltres amb presses i no ens acompanya fins a la sortida. Deu tenir molta feina... Ens hauria agradat que el Julio que havíem descobert en el tram final de l’entrevista hagués aparegut tot just començar. Sortim del Romea amb un regust agredolç.

Els entrevistadors amb Julio Manrique

Entrevista realitzada per: Laura Chaverri, Adrià Guxens, Helena Roura, Nil Sanmartí i Clara Vera.
Fotografies d’Helena Roura.

1 comentari:

  1. és molt bona web, a partir d'ara et segueixo, el meu bloc és: http://periodismejuvenil.blogspot.com

    ResponElimina