diumenge, 15 de juliol de 2012

Barreges indigestes

Opinió 
La perpinyanesa Maria Geoffroy, recentment campiona de rem a França, celebrant la victòria amb la senyera estelada.



Vamos a contar mentiras, tralará...


Fa massa temps que dura la cantarella sobre això de barrejar futbol i política. Amb aquesta darrera Eurocopa, el vas de la hipocresia ha vessat, ha esclatat i ha fet una taca d'oli massa gran com per permetre'ns seguir aguantant tant de cinisme sense dir res.
Ens expliquen amb molta saviesa que aquesta mescla és odiosa. Els qui ho afirmen, ja em perdonareu d'anar al gra, ho fan tergiversant mesquinament l'ús del terme política, i a sobre de dues maneres alhora!


En primer lloc, igualen política amb nacionalisme, fent evidentment un ús simplista del primer mot; en segon, dónen per feta una connotació semàntica totalment negativa a tot allò susceptible de ser nacionalista. Per tant, segons ells: futbol + política = futbol + nacionalisme = carregar el futbol de coses dolentes i amenaçadores per a la pau social.

Potser és hora de parar el carro i pensar. En primer lloc, el futbol és política, invariablement, indiscutiblement. I ho és perquè el futbol és un fenomen social, quotidià, mediàtic, i la política és (segons una de les accepcions del DIEC 2) la “manera de governar, d’entendre la direcció dels afers públics”. El nostre estimadíssim opi del poble dels segles XX-XXI brolla política per totes les seves vessants. Comencem, evidentment, per la nacionalista, que només n'és una d'elles:
No som d'un equip de futbol (i us en parla un exaficionat prou acèrrim) perquè sí, ni per motius objectius o analitzables de manera cientifista. La nostra vinculació a un club no respon a una estadística, sinó a un sentiment, i qui no ho vulgui entendre o acceptar, simplement que es pregunti per què és d'un determinat club: perquè ho ha viscut a casa, des de ben petit; o bé precisament per portar la contrària als de casa; perquè amb la colla d'amics ho era; perquè és el club de la seva ciutat i per tant s'hi sent simbòlicament representat; perquè és l'entitat que carrega també de manera simbòlica amb un sentiment nacional important; perquè potser "ni m'anava ni em venia però un bon dia em van començar a picar els del club rival i em vaig anar sentint més proper als meus colors"... En definitiva, l'afició es viu, no es medita. I per tant, se sent, i no es pot desvincular l'esport de cap mena dels seus motius i símbols. Imagineu-vos si ho féssim com a calculadores: "jo sóc del millor equip objectivament parlant, i per tant, cada any el canvio en funció de qui guanya la copa d'Europa, que és el criteri que he escollit". Que maco. És, simplement, un disbarat.
Evidentment, el cas de les seleccions és el més descarat: per què té tanta afició aquí la selecció espanyola? Perquè fa bon futbol? Home, pot ser... ara bé, n'és el motiu principal? Home, s'ha de ser ben curt de gambals per no entendre que la selecció espanyola té molts seguidors a Espanya perquè és d'on pren la simbolització nacional. I el mateix passa amb el Barça, amb el Madrid i amb tots els clubs que vulgueu. (per què el Barça i no l'Europa, doncs, assumeix la càrrega simbòlica del catalanisme? Podeu dir-me: són coses de fa anys, que ara ja no importen... i ca! precisament el símbol fa la identitat com el nom fa la cosa). Qui ho vulgui desvincular, ens està prenent el pèl. Què dic! Potser que deixem d'anar amb el lliri a la mà: ens està tractant directament d''imbècils i ens pretén utilitzar.




En segon lloc, tenim aquesta lapidació del nacionalisme, que és totalment absurda: el nacionalisme, com qualsevol altre -isme, té els seus punts negatius i positius, i gràcies a tenir un fort sentiment nacional el nostre poble ha sobreviscut i ha fet grans gestes, com de la mateixa manera el nacionalisme ha estat la causa de grans desgràcies. Tot pertany a la infinita escala de grisos, no permetem judicis de valor tan puerils com el que fan els nacionalistes del país del costat quan ens diuen que el nacionalisme català és dolent i caca i verí i una pandèmia mundial. Hem d'admetre el nostre nacionalisme, fer-ne una eina de construcció social i de progrés i benestar, i hem de gaudir-lo, sanament i amb naturalitat.
L'esport, tanmateix, no només és política per la seva vessant nacionalista. És reflex de molts altres aspectes, com ara el model sociocultural.

Ens queixem i ens en riem normalment de la incultura que hi ha en aquesta Espanya tan estimada, i tenim fins i tot programes com el gran APM que se'n mofen tranquil·lament, mentre per altra banda paguem religiosament l'entrada al Camp o quedem al bar o a casa amb els amics per rebre la nostra estimada dosi futbolística, amb tots els seus rituals. Que fem el mateix amb la resta de manifestacions culturals? Que ocupen també una part tan important del Telenotícies i una secció destacadíssima dels mitjans de comunicació en general? Que desplacem l'horari dels programes per veure un concert de la mateixa manera que ho fem amb la F1? Que les declaracions estúpides sobre la parella d'algun actor de teatre ens importen? I per què les d'un simple jugador del filial d'algun equip sí? És tan bo en el seu ofici l'un com l'altre, però el nostre model de societat és el que és. No pretenc caure en l'esnobisme fàcil de "oh, la plebs i la hipocresia del futbol" amb cara d'ensumamerda: crec que el futbol, d'entrada, és tan lliure de judicis morals com qualsevol altra disciplina; ara bé, no siguem babaus, tampoc, i adonem-nos-en i acceptem que les coses funcionen d'una determinada manera i darrere hi ha un munt d'interessos més que qüestionables. Té sentit que escoltem durant hores discussions futbolístiques sobre pronòstics quan encara ni tan sols s'ha jugat el partit!? Doncs bé, a cadascú el que li agradi i tothom és lliure de fer el que vulgui, però acceptem que mentre dediquem la ment a això no ho estem fent a d'altres coses.
Però tornem a casa... Economia! Una altra vessant políticoesportiva: ens queixem dels sous dels jugadors però en canvi ens posicionem a favor i en contra de les negociacions dels seus contractes, i les seguim àvidament, i les discutim, i... i... i creem una demanda periodística que en aquest món nostre capitalista es cobreix gustosament amb una oferta. Si les natilles s'anunciaven amb ídols futbolístics, devia ser perquè funcionava més bé. I no ho oblidem: publicitat vol dir vendre, i sortir en un anunci és sinònim de cobrar més diners (encara).

Fa uns anys ens escandalitzàrem en saber que Rivaldo renovava el contracte i passaria a cobrar 1000 milions de pessetes per temporada. Avui en dia, estem parlant de traspassos de 40 milions d'euros i de sous de més de 12  amb una facilitat quasi cínica en el context en què ens trobem.

Més enllà d'aquests aspectes que em semblen clarament visibles, el futbol és una mostra també de com ens comportem políticament com a societat. En aquesta Espanya nostra -sic- s' és d'un partit polític.
Per l'amor de Déu -que diria aquell-, com pot ser que siguem tan rucs? Com pot ser que tinguem votants que sempre i pels segles dels segles amén ‘pertanyeran’ a un partit polític (encara que no en siguin militants ni hi paguin cap quota)? Com pot ser que hi hagi qui parla d'una contesa electoral i faci servir el "nosaltres guanyarem" sense tenir cap vincle amb un partit concret? Som així de burros, sí, que enlloc de tenir unes idees pròpies i intentar convèncer-ne els nostres coetanis, tenim un partit propi, i rivalitzem, i hi som fidels, i ens enervem per ell! Tal com amb el futbol... Dos equips suprems; dos partits suprems; un munt d'alternatives a qui ningú fa cas i que acostumen a tenir molt més a dir que el que ja sabem.
Recapitulant, aquells manipuladors, aquells qui, execrablement, ens tracten com a curtets i es pensen que som així de mesells, que pretenen donar-nos lliçons amb el seu ditxós discurs sobre futbol i política, sí, aquests bergants, són els que, a l'hora de la veritat, no tenen cap problema en fer allò que a nosaltres ens retreuen. Són els mateixos que mouen tot l'aparell diplomàtic per deixar-nos sense selecció de patinatge, els mateixos que ens prohibeixen anuncis com el del nen i la samarreta que no feia sinó reflectir la realitat, són els que condemnen les nostres seleccions a l'ostracisme empre que poden. I qui diu les seleccions, diu el país. Que ja hem vist que tot plegat va molt lligat -i ben lligat, dit sia de passada.
Potser ja és hora que ens deixem de "rajolins prims, de rocs a la faixa i de peixos al cove", perquè mentre fem el titafreda d'aquesta manera, els demés ens passen la mà per la cara, se'ns hi pixen i encara se'n burlen tranquil·lament i descarada mentre nosaltres diem que plou.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada