Funny Games: la violència com a entreteniment

Hi ha algunes pel·lícules que resulten impactants. Per mil motius. Per violentes, per dramàtiques, per la seva bona (o mala) qualitat. Funny Games es va estrenar el 1997, i sembla tenir una mica de tot això. Obra del director austríac Michael Haneke, explica la història d'una família prototípica (el pare, la mare, el nen, el gos) que es disposa a passar una o dues setmanes a la seva caseta del llac. Allà coneixeran dos sinistres personatges aficionats al golf que aviat es revelaran com un parell de perfectes malalts mentals, que gaudiran torturant i assassinant pel simple fet de fer-ho. Intentaré explicar què m'ha cridat l'atenció d'aquesta pel·lícula sense revelar massa del seu contingut, cosa que sempre és difícil.

–Per què ens feu això?

–Per què no?

Funny Games sorprèn per diverses coses. En primer lloc, és bastant violenta, però no als ulls de l'espectador. És a dir, hi ha sang, ganivetades i tirs, però fins on recordo, només una de les morts es produeix davant la càmera. I a més és una mort falsa, després que el director es tregui de la màniga un element sobrenatural que et deixa amb cara d'idiota. De fet, ni tan sols hi ha ensurts.

Una altra cosa que sorprèn és el motiu de la violència. Què porta als pertorbats psicòpates a jugar amb les seves víctimes? La idea del joc recorda irremissiblement a la saga de terror Saw (posterior però m'atreviria a dir que infinitament més famosa) però amb una diferència: Jigsaw busca venjança al principi, la redempció de les seves víctimes després… a Saw es mata per alguna cosa, hi ha un leitmotiv coherent i que l'espectador pot comprendre. A Funny Games, el parell de bojos juga perquè sí. Perquè els sembla divertit. La mort, el sofriment, és pur entreteniment. És totalment injust. En aquest sentit, s'apropa molt més a la ultraviolència de La taronja mecànica, per exemple.

Trencant la quarta paret

La major tonteria que li trobo a la pel·lícula és un petit detall que apareix quatre vegades comptades al llarg dels més de 100 minuts de metratge, però que per a mi és totalment innecessari i es carrega l'efecte.

Imaginem: estàs assegut veient com un parell de fills de puta torturen una família. Encara que sigui ficció i en certa manera t'ho estiguis passant bé, probablement tinguis ganes de jugar amb els seus budells una estona perquè realment t'estan fent fàstic, et cauen malament. Llavors, sense avisar, un dels idiotes mira a càmera i et pica l’ullet. O et pregunta què et sembla la situació. I així és com es carrega l'odi, fa desaparèixer aquesta agradable sensació d'allunyament.

Aquest trencament de la quarta paret, de complicitat amb l'espectador, està bé de vegades, per molt que faci temps que ha deixat de resultar original. Als videojocs aquest recurs ha donat lloc a escenes mítiques. En aquesta escena de Metal Gear Solid, per exemple, Psycho Mantis torna boig al jugador llegint la seva ment (la seva Memory Card, per entendre’ns) i fent vibrar el seu comandament, fent que resulti a més impossible derrotar-ho sense una mica d'imaginació.

Al videojoc, el jugador interactua, és part d'això. Al cinema, un és simple espectador del que veu, i encara que hi hagi recursos perquè l'espectador se senti més o menys integrat o partícip de l'acció, crec que trencar aquesta quarta paret de forma tan directa no té cap utilitat a Funny Games més enllà de sorprendre a qui es deixi. I lamentant-ho molt ja no ho farà a qui estigui llegint això.

En resum, que jo volia odiar-los. I després que aquell paio em mirés als ulls, no vaig somriure, tampoc em vaig sorprendre massa. Simplement em vaig quedar amb una expressió d'ah, molt bé. I em va costar una estona que em tornessin les ganes de matar-los. Just el temps que va trigar el bon noi en tornar a fer el mateix.

La crítica

Fins on he pogut llegir, la pel·lícula causa reaccions diverses. No sé gens de Haneke i no crec haver vist cap pel·lícula més del director, però he pogut veure a parts iguals amor i odi a les crítiques que he llegit. Que si és violència per violència, que si està buida, que si hi ha plans fixos interminables, que si és una bajanada… D'altra banda també he llegit a altres llocs que et deixa trastocat, que és pertorbadora, que un no pot concebre tal maldat injustificada, que és una crítica a la violència sense sentit del cinema (sobre això últim no sé jo què pensar)…

Jo optaré per quedar-me en un elegant terme mitjà, basat en una constatació empírica: la vaig veure a les quatre del matí i no em vaig adormir. Com a mínim estava entretinguda. I vaig arribar a odiar el parell de desgraciats que sortien i també al director per la idiotesa que suposa fer que em parlessin directament. Això serà que no deixa indiferent, una frase rància que aquí deu venir bé.

… i té un remake

La pel·lícula té un remake nord-americà del mateix director, fet deu anys després. No l’he vist però segons tinc entès és gairebé una còpia pla per pla, tot i que és d'agrair si així almenys una pel·lícula interessant pot arribar a un públic massiu.

A mi ja em sembla bastant correcta la primera versió, encara que al remake surtin Tim Roth, Naomi Watts o Michael Pitt, a qui vaig veure per primera vegada a la també estranya però interessant TheDreamers. Suposo que no serà mala opció.

Imatge promocional del remake.