dimarts, 14 de juny de 2011

Carta d’un adéu per sempre

Ubicació: Tarragona, Catalunya
Opinió 
Ottavia, la ciutat-aranya

Italo Calvino va escriure un llibre que es diu Les Ciutats Invisibles, on descriu una gran quantitat de ciutats, entre les que destaca Ottavia, una ciutat suspesa sobre una teranyina gegant:


"Si queréis creerme, bien. Ahora diré como es Octavia, ciudad telaraña. Hay un precipicio entre dos montañas abruptas: la ciudad está en el vacío, atada a las dos crestas por cuerdas y cadenas y pasarelas. Uno camina por los travesaños de madera, cuidando de no poner el pie en los intersticios, o se aferra a las mallas de una red de cáñamo. Abajo no hay nada en cientos y cientos de metros: pasa alguna nube; se entrevé más abajo el fondo del despeñadero.
Ésta es la base de la ciudad; una red que sirve para pasar y para sostener. Todo lo demás, en vez de alzarse encima, cuelga hacia abajo: escaleras de cuerda, hamacas, casas en forma de bolsa, percheros, terrazas como navecillas, odres de agua, piquera de gas, asadores, cestos colgados de cordeles, montacargas, duchas trapecios y anillas para juegos, teleféricos, lámparas, tiestos con plantas de follaje colgante.
Suspendida en el abismo, la vida de los habitantes de Octavia es menos incierta que en otras ciudades. Saben que la resistencia de la red tiene un límite."


A mesura que passava el temps, els habitants d’Ottavia van anar desertant fins que només hi va quedar un petit reducte que va morir quan la teranyina es va trencar. Entre les runes del que havien estat les cases dels ottaviencs hi van trobar una carta mig esquinçada. Era una carta on un dels antics habitants de la ciutat-aranya s’acomiadava de la seva estimada, que havia emigrat. És una carta senzilla, humil i en certa manera estranya però, tot i que els ottavians no són de la mateixa raça ni s’expressen de la mateixa manera que nosaltres es pot apreciar que les paraules que hi ha escrites són molt tendres i que la carta expressa molts sentiments ja que és una carta d’un adéu per sempre. Aquí la teniu:



Apreciada Hannanana,

Segurament quan t’arribi aquesta carta jo ja no hi seré. La teranyina ja no suporta més el pes de tots els nostres disbarats i ximpleries. I és que ara tot és molt diferent de quan tu vas venir: les cases són velles, la gent té por, alguns fins i tot prefereixen emigrar a terres desconegudes abans de caure al no-res quan tot això peti. Però jo no; restaré aquí fins al final, destinant el meu últim alè al que ha estat per a mi, una terra, una llar.

Però el que em sap més greu de tot això és el no haver-me pogut acomiadar dignament, cara i mitja a cara i mitja i sé que ho lamentaré per la resta de la meva vida tot i que sé que aquesta no trigarà a acabar. Per això aprofito aquesta carta per dir-te que tu vas ser molt important per a mi. Em vas canviar la vida i em vaig enamorar perdudament de tu; dels teus cabells polsosos, dels teus llavis atzabeges, gruixuts com a braços, de les teves dents perfectament irregulars del color del Sol, dels teus ulls tan profunds i inescrutables que no en podia veure el final, del teu cos dignament desestructurat... Ho eres tot per a mi, i encara ho ets. I ho seràs fins que la lluïssor dels meus ulls s’apagui per sempre i el meu cos caigui a l’oblit de tothom... excepte de tu, o això espero ja que per tu hauria donat fins i tot el meu pàncrees.

Espero que ens puguem retrobar, tard o d’hora, ni que sigui al fons de l’abisme on tothom va a parar algun dia.

Un petó, Hannanana, com el primer que ens vam fer, gronxant-nos a la teranyina.

Del teu i sempre teu,

Hedrididri

1 comentari:

  1. És preciós! Em llegiré aquest llibre tan aviat com pugui!

    ("Tot i que" [veu d'Artur Mas] això del pàncrees m'ha recordat una mica a allò de "mi corazón palpita como una patata frita" jaja).

    ResponElimina