divendres, 20 de setembre del 2019

2019: Una odissea a l’espai


Si parléssiu amb diverses persones i els hi preguntéssiu de què va Ad Astra (James Gray, 2019) molts us dirien que és un film de ciència ficció que pertany al subgènere  de l’aventura espacial. Altres us dirien que no; que és una pel·lícula existencial i reflexiva sobre la condició humana i els seus límits. I alguns, fins i tot comentarien que és una versió apòcrifa de la novel·la El cor de les tenebres, de Joseph Conrad. Doncs bé, podríem afirmar que Ad Astra és tot això i més. Una pel·lícula inclassificable que situa a James Gray com a una de les grans veus de la seva generació. 

El film comença presentant-nos a en Roy McBride (Brad Pitt), un astronauta de rostre impertorbable amb altes qualificacions i capacitats físiques i mentals. Amb tot, no tardem en descobrir que és algú que està trencat per dins, doncs viu amb un buit existencial d’ençà que va tallar amb la seva parella (Liv Tyler) i, molt especialment, des que el seu pare (Tomy Lee Jones), un reconegut astronauta, el va abandonar per emprendre un viatge als confins del Sistema Solar del que no va tornar. La seva és, doncs, una lluita per intentar tapar tots aquests forats vitals, encara que sigui amb pedaços. 


El film se situa en un futur “proper” on se’ns presenta la Lluna com a un indret ple de centres comercials i cadenes de menjar ràpid; Mart és una base científica plenament operativa; i Neptú el darrer planeta on la raça humana ha aconseguit posar els peus. I és certament increïble com Ad Astra aconsegueix dotar a cada espai d’una personalitat única. I no només això, el film és capaç de combinar escenes de gèneres molt dispars que funcionen estranyament bé en el conjunt d’aquesta odissea espacial que no dista tant del que va ser la conquesta de l’oest americà. Gray fins i tot s’atreveix a incloure episodis més propers a l’univers de Firefly Mad Max que als de l’aventura espacial clàssica, trencant així, de tant en tant, amb l’aura sòbria i minimalista del film.

Amb tot, cal dir, també, que Ad Astra no és una obra mestra, per bé que s’hi apropi. Penso que té certes debilitats, essent la primera d’elles el guió. Tot i que la història de base funciona i té molt d’interès, a vegades, la concreció d’aquesta història en paraules acaba restant en un film que funciona millor quan és purament visual. Tenint un actor en estat de gràcia com en Brad Pitt, que a cada mirada i gest que fa entens què és el que li passa per dins, i comptant amb l’extraordinari talent del director de fotografia Hoyte van Hoytema, el parell o tres de seqüències purament dialogades es revelen com a massa expositives i fan que la màgia del film desaparegui momentàniament. 

L’altre element que no acaba de funcionar del tot és la veu en off de Brad Pitt. Ja des del primer moment, Ad Astra se’ns presenta com un film conduït per una veu en off que simula el pensament i les reflexions del protagonista. En un principi encaixa bé, doncs aporta un contrapunt emocional al rostre petri i aparentment inexpressiu de Brad Pitt, però aviat aquesta veu en off va adquirint un to cada cop més pretensiós que acaba molestant una mica, fent-te fora de la narració cinematogràfica pròpiament dita. Sembla com si, en certa manera, Gray volgués imitar el to transcendental, quasi religiós, de The Tree of Life quan Ad Astra no el necessita pas. I el fet que ambdós films comparteixin el mateix actor protagonista i un recurs narratiu similar fa que el segon quedi empetitit en front del primer.

Clarament, vivim en una època on els films ambientats a l’espai han tornat a ocupar un lloc important dins de les produccions principals dels grans estudis cinematogràfics. Un boom que va començar amb Gravity (2013) i que ha seguit amb Interstellar (2014), The Martian (2015), First Man (2018), High Life (2018) i ara Ad Astra. I si bé aquest últim títol no és el mes rodó d’aquesta llista sí que és, per mi, el més ambiciós i singular de tots, quelcom que fa que se situï com el “2001” de la nostra època: un film que està destinat a quedar gravat no només a les estrelles, sinó a les nostres ments.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada