El cinema vist des de dos pols oposats

El món del cinema és un món ben complex, amb nombrosos antagonismes i dissidències internes. Potser una de les picabaralles més evident és la que es disputen la indústria de Hollywood, molt tecnòfila i explotadora de les noves tecnologies i el Grup Dogma 95, molt més purità i tecnòfob. No cal posicionar-se a favor de cap bàndol per afirmar que la tecnologia avança de manera natural i amb una lògica pròpia. En el món del cinema això és ben evident ja que no només han estat els aparells i les càmeres els que han millorat amb el pas del temps, sinó també les maneres d’encarar la preproducció, el rodatge i la postproducció. També s’ha vist afectada la distribució, els mètodes de conservació i restauració de les pel·lícules i, fins i tot, la manera de narrar la història i escriure el guió ha canviat ben ràpidament. I malgrat haver viscut de manera simultània tots aquests canvis, Hollywood i el Grup Dogma 95 han encarat l’evolució de les noves tecnologies d’una manera oposada.

La indústria de Hollywood ha aprofitat les noves tecnologies per crear un nou cinema cada vegada més espectacular i ple d’efectes especials que té més amb comú amb la televisió i la publicitat que no pas amb el novè art. I l’única manera que té per aconseguir aquestes vicissituds són els pressupostos milionaris de les majors, que contribueixen a la constitució d’un producte cinematogràfic que permet que l’espectador se submergeixi en una espiral de sensacions cada vegada més al·lucinants i autèntiques.

Per altra banda, una altra aposta de la indústria de Hollywood és l’animació, un gènere que va creixent amb el pas dels any. I les pel·lícules amb aquest format precisament serveixen per atreure a les sales el públic més jove ja que les contínues millores en la tècnica permeten la creació de films cada vegada més detallistes i més precisos en el traspàs de les emocions humanes a figures inanimades que són un al·licient important per als més joves de la família.

El Grup Dogma 95, en canvi, encara les transformacions tecnològiques d’una manera molt diferent. Els seus impulsors, Lars Von Trier i Thomas Vintenberg, demanaven un cinema més auster quan van firmar “El vot de castedat”, nom que li van atorgar a les bases del seu pensament. Aquest manifest parlava de naturalitzar el procés cinematogràfic oferint només pel·lícules de 35mm en color, sense cap mena d’efectes especials ni flashbacks temporals, i que estiguessin rodades en la seva totalitat en espais exteriors, sense la necessitat de platós o estudis. Aquests films, a més a més, no podien ser de gènere i el nom del director no podia aparèixer als crèdits. El resultat eren pel·lícules molt més profundes i dramàtiques, en certa manera, on la interpretació dels actors i la seva quotidianitat eren els elements més importants a tenir en compte. A més a més, la característica estructura de happy-end s’havia acabat.

El problema de tot plegat és que el públic no està gaire avesat al cinema del tipus Dogma 95 i allò que ells consideren normal, pels espectadors és més antinatural que les convencionals pel·lícules de Hollywood, els cànons de les quals ja han assimilat. Per tant, i com gairebé tota proposta avantguardista, el Dogma 95 pot acabar dissolent-se per falta de seguidors, per una banda, i per l’altra, pel fet que alguns dels seus membres no són conseqüents amb les bases firmades, que acaben esdevenint, sobretot, una provocació.