dimecres, 21 de desembre de 2011

Els diaris digitals: entre la censura i la participació ciutadana

Opinió 

Des que els diaris van començar a tenir presència (o a néixer) a la xarxa, han tingut entre les seves prioritats esdevenir comunitats on-line per tal de donar veu als ciutadans i fidelitzar-los al seu mitjà. Tot i així, aquesta voluntat de deixar participar a la societat ha esdevingut una arma de doble fil: per una banda la presència de comentaris acostuma a atreure més visites al lloc web però pot afectar, també, a la pròpia reputació del mitjà. I és precisament el creixement exponencial dels comentaris el que ha generat un enorme malestar entre els cibermitjans, que no saben com encarar-ne la gestió.
Cal dir que, per manca de consens, cada diari ha seguit un camí diferent per solucionar aquest obstacle: la majoria de les publicacions americanes, com el Wall Street Journal, han optat per deixar el control dels continguts en mans dels propis usuaris. Altres, com el USA Today, demanen un registre previ per poder comentar i un grup força nombrós, entre el que es troba el New York Times, filtra els comentaris abans de donar-los per vàlids. Tot i així, també hi ha altres mètodes menys utilitzats, com el que empra el diari Sun Chronicle: pagar 99 centaus per poder opinar digitalment.
Si mirem cap a casa nostra i agafem com a exemple quatre publicacions digitals prou diferents –La Vanguardia, l’Avui, Vilaweb i Racó Català– la situació és més o menys similar ja que tampoc compten amb sistemes de participació verdaderament directes. En el cas de la La Vanguardia, els seus lectors poden valorar les notícies i poden participar en el “Consell Editorial dels Usuaris de La Vanguardia”. La versió digital del diari Avui va crear la figura del Defensor del Lector (també existent al diari del Grupo Godó), que s’encarrega de transmetre les inquietuds dels usuaris a la xarxa. Si s’hi vol publicar comentaris, però, s’ha d’efectuar un registre. Una cosa semblant passa en el portal informatiu Racó Català, ja que també s’ha d’omplir un formulari d’ingrés per poder participar-hi. VilaWeb, en canvi, no permet que es comentin els articles, però ofereix una altra possibilitat: que es usuaris inscriguin els seus blogs a la pàgina. Això sí, pagant una quota anual de 36 euros.
A trets generals, hi ha molts altres motius per tal de regular la participació ciutadana. Per exemple, hi ha un acord general de vetar aquells comentaris que continguin insults o desqualificacions que poden ofendre tant el periodista que ha escrit la notícia com la resta d’usuaris. El diari Segre, per exemple, va decidir suprimir la possibilitat de comentar els articles que posava a la xarxa després d’afrontar una querella per injuries arran d’un comentari de to pejoratiu. Un altre problema és que els usuaris de les esmentades plataformes digitals no tenen cap voluntat d’obrir un debat per comentar de manera reflexiva un determinat article, sinó que la majoria de vegades escriuen coses ofensives i per part dels mitjans de comunicació tampoc es fa res per remeiar la situació.
Referent a tot plegat, cal dir que hi ha moltes veus que consideren que limitar els comentaris o bé no oferir la possibilitat de comentar és seguir una línia editorial més propera a la censura que a la llibertat d’expressió. Per això els mitjans ja s’han mobilitzat, intentant trobar la solució més idònia a aquest problema. Alguns cibermitjans, a l’hora de trobar un remei contra aquest mal, han decidit pensar més aviat en la butxaca que en una altra cosa, optant per externalitzar la moderació, que és una opció força econòmica, tot i que poc eficaç. Altres, han nomenat a diversos periodistes propis de la redacció perquè s’encarreguin de supervisar els continguts dels comentaris dels lectors. També hi ha casos, tot i que en menor grau, que han buscat equips de gestió formats per comunitats alienes al propi mitjà, que s’encarregarien de gestionar les participacions dels usuaris. Cal dir, però, que els que segueixen aquesta línia sovint es troben incapaços d’administrar totes les intervencions ciutadanes quan els hi arriben centenars de comentaris en un dia. Finalment, i potser la solució preferida per molts diaris digitals, ha estat deixar que els propis lectors determinin quins comentaris són vàlids i quins no. Aquest ha estat l’exemple del Huffington Post i el diari 20 minutos també opta per aquest model. Tot i així, cal dir que és un sistema poc eficaç, que propicia a que l’eliminació de comentaris vingui definida gairebé exclusivament per la línia ideològica del diari
Tot i així, hi ha persones, com els periodistes Mathew Ingram i Howard Owens, que defensen l’opció de comentar sense cap mena de registre previ fent referència a la llibertat d’expressió responsable. D’aquesta manera, Ingram defensa que hi ha centenars de comunitats anònimes a la xarxa que estan funcionant bé i que, per tant, el registre no és la solució ja que “encara que emplenis ens trobarem amb una barrera: comprovar la identitat dels usuaris”. Owens, per la seva banda, diu que l’anonimat és un dret democràtic tot i que identificar-se (sense registre) també és un punt positiu ja que “a tots ens agrada saber amb qui estem parlant”. Segurament la voluntat de mantenir l’anonimat es produeix més per por que t’identifiquin quan escrius una opinió que saps que generarà polèmica que per un altre motiu.
Després d’analitzar tota aquesta informació es pot afirmar que cada empresa opta per una estratègia diferent a l’hora de tractar la participació de l’audiència, però el que és evident és que l’usuari ja ha aconseguit fer-se un lloc a les agendes dels mitjans de comunicació. Sabent això, ja només resta dir que el futur de la participació a les plataformes digitals dels diaris és encara una incògnita, i no crec que aquest assumpte es resolgui a curt termini.


2 comentaris:

  1. En mi opiniòn el sistema de automoderación entre los conmentaristas (yo el sistema que más conozco es el del 20 minutos) es el más abierto, aunque es bien cierto que pequeñas minorías organizadas (o afines) pueden hacer que la opinión mostrada tengaun dereiva determinada. Por otro lado el espectro ideológico del diario digital se mostrará de manera más marcada, perdiendose cierta pluralidad (es dificil que un sitema como ese en el ABC, por ejemplo, deje pasar comentarios a favor de sindicatos, al igual que en Público sería complicado no recibir votos negativos si hablas bien de la iglésia católica).

    ResponElimina
  2. Objectivament el més lógic fora que existis la plena llibertat d'expressió. El problema és fins a on arriba aquesta llibertat. Hi ha moltes maneres de dir les coses,tothom te dret a dir el que pensa, però amb uns límits racionals, respectant al què pot pensar l'altre persona.Crec que tota crítica u opinió ha de ser constructiva no destructiva.No tothom veu les coses de la mateixa manera.

    Marian

    ResponElimina