Xavier Mallafré: “El llibre s’ha d’espavilar molt!”

*Entrevista feta conjuntament amb Cristina Ciudad.

Li agraden els clàssics russos, admira a Jaume Cabré i el seu gènere preferit és l’assaig. En canvi, es penedeix d’haver llegit ‘El Quixot’, encara que només fos la primera part. Diu que és perquè era massa aviat per comprendre’l; només tenia onze anys i “no li va entrar bé”. Tot i així, no dubta que és un gran llibre i es va prometre que abans de morir es llegiria la segona part, però encara no ho ha fet. Adria’s News entrevista a Xavier Mallafré, Director General de Grup 62 i President del Gremi d’Editors de Catalunya.

Enguany Edicions 62 fa cinquanta anys. Moltes felicitats.

Gràcies. Edicions 62 comença més o menys al mateix temps que Òmnium, moment on comencen moltes iniciatives culturals a Catalunya amb l’objectiu d’activar el català a través d’un espai de reflexió concret: el llibre. I Edicions 62 agafa tot allò bo que es fa arreu del món i fa possible que es llegeixi en català. És a dir, vol normalitzar el català culturalment com qualsevol altra llengua, amb un gran esperit de combat.

No devia ser fàcil amb la censura...

No. El cert és que no, però aquest esperit de combat segueix viu avui, tot i que el combat sigui molt diferent: el català és un idioma oficial, viu, i conviu de manera normal amb molts altres idiomes. Però els fets parlen, i avui en dia un 10% de la lectura i de consum de llibres ja no és ni en català ni en castellà, a Catalunya. Comencen a jugar altres llengües i, per tant, l’escenari en què es mou Edicions 62 és aquest.

Tot i així, amb l’entrada de Planeta i Enciclopèdia Catalana al Grup sembla que el segell Edicions 62 ha quedat una mica desdibuixat. Quin paper té, actualment, aquesta editorial dins del Grup 62?

Jo no tinc la sensació de que Edicions 62 hagi quedat perjudicada pel projecte del Grup. Què ha passat? Quan creem La Butxaca integrem tot el català, no només dels nostres segells, sinó d’altres editorials catalanes que ens estan donant l’edició de butxaca en català hi ho posem tot en conjunt. D’aquesta manera, sí que ens hem trobat que Edicions 62 té el mateix espai d’edició, però certs projectes no es fan amb el segell propi sinó que es fan, per exemple, sota el nom de La Butxaca. Però, vaja, el copyright segueix sent d’Edicions 62, i aquest segueix sent un gran segell.

Félix Riera va ser director editorial d’aquesta casa i ara està a Catalunya Ràdio. Quina relació tenia amb ell?

Jo, si puc sempre he intentat treballar amb gent de la casa. Quan vaig arribar al Grup 62, a finals del 2006, el passadís on es troba ara el meu despatx hi havia ganivets; vull dir que abans d’arribar nosaltres, Columna tenia una competència ferotge amb Edicions 62, amb Empúries o amb Proa.

Un xoc cultural, per tant...

Clar, cada editor manté el seu pla d’edició, manté els seus autors i, a no ser que siguin aquests mateixos els que diguin que no volen estar a Empúries i volen estar a Edicions 62, per posar un exemple, la direcció mai hi intervindrà. Per això ja hi ha el director editorial, que el que ha d’intentar és fer una línea editorial el més atractiva possible per cada segment de lectors que busca cada autor i ajudar a l’editor a fer el pla editorial per donar el millor servei possible, tant a l’autor com al lector.

I per tot això suposo que no va voler agafar a ningú de cap segell en concret...

Exacte. No podia agafar ningú de Columna, ningú d’Edicions 62, d’Empúries o de Proa pel càrrec de director editorial perquè, ja que jo sóc culpable de venir de Planeta, necessitava, almenys, una persona que no estigués viciada a cap segell concret perquè no semblés que em decantava per cap de totes les parts. Jo volia agafar el millor de cada casa, però no casar-me amb una casa. Aquest és una mica l’objectiu del Grup i per això manté una independència i té uns accionistes que són diferents. I crec que això és el que l’enriqueix i el que li dona la seva autonomia. Per això opto per l’única persona que he contractat en els sis anys que porto aquí, el Félix Riera. Ell havia muntat una editorial, era una persona que tenia una visió oberta del món, havia estat en el món del cinema, coneixia el món dels mitjans, de la cultura... I per això em va semblar que era una persona per formar part del projecte.

Fèlix Riera “El senyor Duran és més important que el senyor Mallafré”

I com valora la seva decisió per anar a Catalunya Ràdio?

Ell ja ha estat un temps aquí, i com sempre he dit, el senyor Duran és més important que el senyor Mallafré, o el món d’Unió és més important que el món de 62 i, per tant, en un moment determinat se’l van emportar cap a l’ICEC i des d’allà, a Catalunya Ràdio. Jo, coneixent en Félix, i com que ell és un gestor cultural, crec que ha fet molt bona tasca a l’ICEC, però també crec que el repte que té al món de la ràdio és un repte molt important. Només li puc dir que endavant i que li vagi molt bé. Em fa molta il·lusió que la gent que ha format part del Grup 62 creixi. Jo crec que això és el més bonic que hi ha i que avui en dia a les empreses no t’has d’aferrar al teu lloc sinó que has d’intentar cada vegada fer més, vull dir, ser flexible, fer-ho millor.

I què me’n diu del seu paper al Grup? Ha dit que ja porta sis anys...

Si veig que en algun moment és millor pel projecte apostar per un perfil diferent perquè el que jo puc aportar aquí es considera que ja s’ha fet, doncs deixaré espai perquè hi hagi algú que aporti noves capacitats. Les meves, després d’aquests anys, si no estan creades, potser serà difícil que es creïn. Bé, jo el que intento cada dia és que amb el que jo aporto en tinguin prou, però sóc conscient que el món està molt exigent, avui.

Negoci “Ara per ara, el negoci digital és ruïnós per les editorials”

Com ha viscut el Grup 62 l’arribada d’Amazon aquí a Espanya?

Jo crec que amb certa normalitat. El món és així. El món de la cultura històricament havia estat aferrat a un format, el paper, i ara veiem com des de fa uns cinc anys està evolucionant. Nosaltres ja vam començar des del 2007 a ser actius en aportar continguts digitals a les plataformes de distribució. Sent el negoci digital tan intangible, és molt fàcil gestionar-lo i governar-lo des de qualsevol lloc. Per tant, crec que és plenament normal que hi hagi operadors globals a Espanya que treballin en el món de la distribució del llibre digital i tant els editors, com els llibreters, com els autors, ens hem de plantejar com podem aprofitar-nos d’aquests nous operadors per fer millor la feina que tenim. Per a mi, si Amazon ens ajuda a tenir més lectors, benvingut sigui ja que, per mi, el món digital és una oportunitat d’acostar-nos als lectors.

El llibre digital va arribar a Catalunya pels volts de l’any 2009. Ha vingut per  quedar-se, però?

Òbviament. És com si haguéssim descobert Amèrica: ara s’ha creat un continent que no és físic, Internet, i l’estem descobrint. En aquests moments Internet és un terreny, un espai amb menys lleis que el volum d’activitats i de coses que hi passen. Hi ha coses a Internet que són molt bones i d’altres que jo crec que no són tan bones, però el temps ho endreçarà. Es trobarà l’equilibri i el llibre digital tindrà el seu espai.

Tot i així, el llibre digital es menjarà el llibre en paper?  

Una mica sí. És a dir, hi ha lectors que fins ara llegien en paper que decidiran passar-se al digital. Per tant, des d’aquest punt de vista sí que pots dir que una mica se’l menjarà, però no se’l menjarà del tot. Jo crec que el paper té unes capacitats i unes funcions determinades. Hi ha una diferencia molt important amb la música o el cinema que és que en aquests casos no hi ha res a tocar. Tu veus, tu escoltes, però no toques. El llibre encara té el component de tocar-lo, l’eròtica del paper, element que a Internet no es pot aconseguir. Per tant, crec que no hi haurà un lector de paper i un lector de digital, no hi ha un combat entre els dos formats. El format dependrà del moment, dels llibres i dels tipus de lectura.

Llibre en digital “El món digital és una oportunitat d’acostar-nos als lectors”

Com llegeix vostè, però?

Quan vaig en avió em va millor no portar paper i tendeixo a portar suport electrònic, tot i que és una mica molest haver de desactivar-lo quan s’enlaira l’avió. Per això a vegades acabo portant un llibre en paper i un llibre digital i jugo amb els dos durant el trajecte. Però sense portar-ho al extrem, al cap de setmana tendeixo a buscar moments de desconnexió tecnològica i, en aquell moment, no és el mateix estar llegint amb una tablet que llegir en paper. I no veig que hi hagi una lluita, ni que ningú es mengi a ningú. Són dos opcions de lectura que hem d’intentar, tant els editors com els autors, que arribin al màxim de gent i que siguin ells els que decideixin com llegir els llibres.

El problema principal del llibre en digital sembla la pirateria...

Sí, i això no està bé perquè haurien d’arribar els diners corresponents a aquells que han creat les publicacions. I per això, quanta més gent llegeixi, més barats seran els llibres. Ens interessa molt que la gent jugui net. Hi ha mecanismes per llegir legalment i gratuïtament. Per tant, jo seria partidari de recomanar que la gent no llegeixi il·legalment perquè això fa que la supervivència del teixit cultural sigui molt més difícil. Els lectors han de rebre el reconeixement de la lectura de la gent, igual que la gent paga la benzina o paga el restaurant. A vegades m’he trobat amb responsables d’un restaurant llegint un reader que em diuen que no s’han descarregat de manera legal tots els llibrets que tenen emmagatzemats. Llavors és quan jo els hi dic que m’han de convidar a dinar, ja que si ells no paguen els llibres jo no tinc l’obligació de pagar el menjar. El que no es toca és tan important com el que es toca. Igual que la gent no roba benzina, tampoc ha de robar la propietat intel·lectual. Aquesta consciència hauria de ser major. És una qüestió de voluntat col·lectiva.

I creu que amb la coexistència del llibre en paper i el llibre digital arribarem a veure un Sant Jordi amb més tablets que llibres?

Sant Jordi sempre és el cas paradigmàtic, un dia a l’any que té un punt diferencial que el fa ser especial.

Quin?

Que tu no compres el llibre per tu, sinó per regalar. No és el mateix regalar una cosa que no es toca que regalar una cosa que s’entrega. Llavors, s’intercanvia amb una rosa, que també es toca. Ens podem inventar una rosa digital, però agrada més tenir un record d’aquell moment. Per tant, aquest és el component que té el llibre que la música, el cinema o en aquest cas, altres formats, no tenen. Per això jo crec que tenim paper per a molt de temps.

I com han actuat els mitjans de comunicació respecte el llibre digital?

Els mitjans han fet un pla de màrqueting gratuït al digital afavorint el seu llançament, ja que només fan que parlar-ne. Jo sempre dic que si agafessin qualsevol llibre, de qualsevol catàleg, de qualsevol editorial i li fessin el pla de màrqueting com s’ha fet amb el format digital, aquell llibre vendria molt més que el que ha venut el negoci digital fins ara, perquè el negoci digital, de moment, és ruïnós per les editorials. L’esforç que estem fent per pel nivell de lectors que tenim encara no compensa a ningú. Però sabem que ja hi arribarem, tot s’està fent.

Llibre en paper “El llibre encara té el component de tocar-lo, l’eròtica del paper”

Amb aquest creixement del llibre en digital, la feina del llibreter o de l’impressor poden acabar desapareixent?

Sí, a l’igual que la feina d’editor. Situem-nos amb l’autor. L’autor és el creador i ha de decidir si pot viure de l’esforç que fa. Hi ha autors com Jaume Cabré que amb alguns llibres, com en el cas del Jo Confesso, s’han passat molts anys per escriure’ls. Afortunadament, ara ja porta 60.000 lectors, 1.000 dels quals en digital i, per tant, veurà recompensat aquest esforç. És un cas excepcional a l’edició en català, ja que hi ha pocs autors que arribin a aquest nivell d’interès per part d’una col·lectivitat. Però tornant al principi, l’autor ha de fer la seva creació i obtenir un rendiment d’aquest esforç perquè si no pot pagar l’hipoteca, l’escola dels seus fills... L’autor ha de decidir què vol fer amb un llibre.

Però suposo que és útil per a l’autor que hi hagi un editor al darrere...

Depèn. A nosaltres ens vénen persones que ens diuen que tenen una idea i ens demanen per quin camí l’enfocaríem. El que fem és donar-li consell, dir-li com està el panorama actual i com ho plantejaríem sota el nostre punt de vista. A partir d’aquí pot sortir un llibre, un altre o un llibre mixt. Així doncs, hi ha autors que necessiten que l’editor els acompanyi en el procés de creació i d’altres que no. L’editor no tindrà la mateixa funció per a tots els llibres, sinó que cada autor decidirà què vol que l’editorial li faci. D’aquesta manera hem de començar a fer com en una xarcuteria: qui vulgui pernil, pernil, qui vulgui formatge, formatge, i qui vulgui fuet, doncs fuet.    

No m’ha parlat de la feina del llibreter...

El llibreter que faci que els seus clients no se sentin defraudats per cada experiència de lectura que el llibreter prescriu, sobreviurà. Jo sempre que vaig a una llibreria li dic al llibreter que em recomani un llibre. Aleshores el compro i el regalo, però me’l llegeixo abans. Els llibreters que em fan un bon assessorament, guanyen una nova visita meva, que farà que em torni a emportar un llibre. El llibreter que no m’ha recomanat bé haurà perdut una nova visita. És l’element de la prescripció és el que farà que alguns llibreters sobrevisquin, aquells que coneguin els llibres donin la seva opinió.

Sembla una paradoxa. Les grans cadenes, amb llibreters inexperts, sobreviuran i els llibreters tradicionals, ben formats, poden disminuir les seves vendes...

No et creguis... A Catalunya més del 60% dels llibres que es venen provenen de llibreries tradicionals. El pes que tenen FNAC, el Corte Inglés, etc., és inferior aquí que a la resta de l’estat. Sí que el fenomen Abacus pesa més aquí que a altres zones de l’estat espanyol, però El Corte Inglés pot haver aconseguit el 20% de compra de tots els llibres d’Espanya i a Catalunya la xifra és molt més baixa.

Pirateria “Hi ha mecanismes per llegir legalment i gratuïtament”

En quin estat es troba la literatura catalana?

No sé si estic molt influït pel Joan Triadú, que va fer les memòries del Segle d’Or, però sí que veig que hi ha una molt bona creativitat editorial. Enguany, els llibres de Sebastià Alzamora, Rafael Nadal, Xavier Bosch, Empar Moliner i Imma Monsó en són alguns exemples. Tenim un reguitzell de bons llibres que són atractius i, per tant, jo crec que l’estat de la literatura catalana, per la població que som, pel fet que som una població multilingüe i pel fet que molta gent que viu a Catalunya no només decideix escriure en català, sinó que també ho fa en altres idiomes, bàsicament en castellà, crec que la literatura catalana té una bona salut de ferro. Quina va ser la primera editorial del món en activitat continuada?

...

L’Abadia de Montserrat, que a finals de segle XV ja feia llibres. Aquesta tradició va començar amb els monjos i ha seguit fins a dia d’avui. I a això s’hi suma el fenomen de la multiculturalitat que conviu a Barcelona i a Catalunya, que crec que és un element especialment enriquidor des d’un punt de vista creatiu. I el conflicte de la identitat i la llengua no deixen de ser creador de cultura.

I a nivell més general, més enllà de la literatura catalana, es dóna prou importància a la literatura, avui?

Per part de qui?

Per part de la societat.

A veure, jo crec que la millora que hi ha hagut en els índexs de lectura s’ha de llegir en positiu. Abans, un 40% de la població que afirmava llegir un llibre a l’any i ara ja estem al voltant del 62%. Evidentment no estem encara a sobre del 70%, com alguns països europeus, però estem força bé. Hi ha un llibre, La Idea de Europa, de George Steiner, que és magnífic i diu que als Estats Units hi ha hamburgueseries i a Europa hi ha cafeteries.

I a què es refereix amb això?

Doncs que les cafeteries d’Europa no deixen de ser un espai on la gent s’asseu i parla. En aquesta vida social, el component de la cultura hi té molt a veure. Que a mi m’agradaria que el llibre estigués encara més valorat? Que detecto que encara hi ha segregació social pel que fa a la societat? Malauradament sí. Que potser a mi m’agradaria que els intel·lectuals tinguessin més pes als diaris a nivell d’opinió? Doncs també. Ara, venim d’on venim, vivim en una democràcia jove, formant part d’un continent amb una gran història i trajectòria cultural; i ja no parlo només de Catalunya, sinó d’Europa. Per tant, no tenim cap obstacle per no seguir millorant tot això. Ara, hem d’aconseguir des de l’escola, la universitat i l’entorn polític, que hi hagi una vocació de tenir ciutadans més cultes, i jo no sé si tothom ho desitja, això.

A no?

No ho sé, tinc amics que no consideren la lectura com un element important a la seva vida. Poden llegir per esbarjo, però hi ha molts homes que no llegeixen. L’home es fixa en l’esport; la literatura no és un tema central per a ells. Però en canvi detecto que ara, al metro i a l’autobús hi ha més lectura. En tot cas, no tinc la sensació que hi hagi una regressió de la cultura.

I per què costa tant, llegir?

Perquè la literatura exigeix un esforç. Perquè és més fàcil estar davant la televisió. El llibre cada vegada té més competència. Fa 50 anys la televisió era en blanc i negre, Internet no existia i el temps d’oci es distribuïa diferent. No és el que el llibre hagi perdut espai, sinó que ara hi ha moltes més ofertes d’oci que el propi llibre. Per tant, el llibre s’ha d’espavilar molt. La gent ha de decidir lliurement si vol estar amb la Play, amb la tableta fent no sé quin joc, xatejant o tuitejant. Les 24 hores del dia no s’han eixamplat.

Futur “Crec que tenim paper per a molt de temps”

Crec que la solució per aquest problema té un nom: best-seller. Quina opinió té dels best-sellers?

Bé, hi ha best-sellers i long-sellers...

Em refereixo a best-sellers com Joc deTrons, Els Jocs de la Fam, la saga Millennium, Els Pilars de la Terra, etc.

Jo no vull qualificar. És a dir, l’important és que cada llibre sàpiga a qui té que anar adreçat. L’important és que es recomani bé, indicant què és el que un determinat llibre t’aportarà. A mi em pot agradar Joaquim Maria Puyal, ara que és català de l’any, i sóc conscient que Aicnàlubma, per un estudiant de periodisme o per un llicenciat en comunicació, és un llibre molt interessant, però potser a una persona que es vol esbargir i no vol un llibre de reflexió, no li podré recomanar aquest llibre perquè ja no em demanarà consell mai més.

La qüestió és que el llibre pugui aconseguir la fidelitat de la major part de població, doncs?

Bé, hi ha modes. Igual que es porten els pantalons acampanats i els de pitillo. I no són millors ni uns ni altres. Ara, per exemple, està de moda la novel·la sueca i la novel·la que combina el gènere negre amb l’actualitat. I quan veiem que hi ha molts lectors que compren un determinat tipus de llibres, tots els editors hi juguem per intentar oferir més llibres d’aquell tipus determinat. Aquest és el fenomen que genera la moda. Ara, hi ha molts llibres que no són best-sellers, tot i que tenen els mateixos ingredients per ser-ho.

I quins són aquests ingredients?

En cada moment són diferents, i per cada lector són diferents. Ara, el que sí que hem observat és que com que el món cada vegada és més visual i més immediat i ràpid, normalment ja és al capítol u que s’ha d’atrapar el lector, posant-hi molta acció i teixint una trama enganxifosa, gairebé televisiva. Això agrada més que una novel·la ambiciosa, literàriament complexa des del punt de vista del seu recorregut literari. Potser la gaudiran tant o més que els lectors del best-seller, però aquests no seran tants. Després tens sorpreses. Per exemple, Jaume Cabré ha fet un llibre molt ambiciós literàriament i tot i així s’ha convertit en un best-seller.

Ha trencat motlles.

És com si algú que sap què passarà demà amb l’euro. Doncs que es dediqui a ser corredor de borsa i no a la cultura. Així podrà dedicar més temps a llegir perquè ja tindria el sou pagat. No hi ha fórmules màgiques. Al final has d’intentar estar a prop del lector i anar aprenent de cada llibre. Però cada llibre és diferent. I així com la Coca-Cola és la mateixa, amb el llibre no. Cada experiència de lectura és diferent.

Editors “A un editor l’hem de valorar pel que ha escollit editar, no pel que no ha decidit editar”

Dins del món de la literatura també trobaríem els joves autors que intenten fer-se un lloc en aquest panorama. Quin consell els hi donaria?

Que no perdin la il·lusió. El motor de l’autor és la seva il·lusió i tots tenim dubtes, moments fàcils i moments difícils. Hi ha molts autors que porten molt de temps escrivint que tenen menys lectors dels que tenien, almenys autors compradors, quan potser els lectors llegeixen els seus llibres a les biblioteques o per Internet. L’autor ha de ser conscient que això no és un sprint; és una marató, i la il·lusió no es pot perdre, com no la pots perdre en cap altra feina. Però l’autor és un creador i com a artista, té moments alts, moments baixos i moments anivellats. Hi ha molts autors que escriuen molt bé que no entenen perquè un llibre que els hi agrada molt no té el ressò que voldrien i al revés, llibres que han fet amb molta il·lusió però que des del seu punt de vista no és el seu millor llibre, tot i que és el que té més lectors.

Tinc la sensació que hi ha autors molt coneguts que acabaven venent per nom en comptes de per la seva qualitat literària...

Hi ha autors que són molt pendents de serra, que tenen llibres que venen molt i altres que venen molt poc i hi ha autors que són constants, un dièsel, que a cada llibre pugen 200 lectors. Per exemple, passa això amb Camilleri i amb Donna Leon. Passa el contrari amb Carlos Luis Zafón, que va vendre 180.000 exemplars amb l’Ombra del vent, 48.000 amb El joc de l’àngel i ara, amb El presoner del cel, està tornant a pujar de xifres, com al seu primer volum. Però quan un llibre té lectors, ja se sap que a alguns d’ells no els hi agradarà, tot i que si llegeixen el següent llibre és per alguna raó.

Deu ser pel màrqueting, oi?

Amb el màrqueting es pot fer el que vulguis, però ja pots posar anuncis, que si al lector no li entra la història no acabarà estimant el llibre. He vist grans fracassos al món de l’edició amb els 16 anys que porto. Grans expectatives d’editor que el lector no veu igual. El que nosaltres pensem és una cèl·lula molt petita del total de l’organisme cultural. I com que som una cèl·lula molt petita, per molt que Gandhi digués que amb un gra de sorra es mou una muntanya, a vegades la sensació que tens és que el teu granet de sorra no mou cap muntanya.

Quins criteris té en compte un editor a l’hora de publicar o no publicar un llibre?

El que jo li recomano a cada editor és que cregui en el seu llibre. Jo no permeto mai que un editor faci un llibre en el que no creu. Igual que un autor no pot escriure un llibre en el que no creu, perquè no li sortirà bé. L’ha de poder gaudir el dissabte a taula amb els companys i familiars. Si no pots parlar del teu llibre quan l’escrius, alguna cosa li falla. El llibre és un fill per l’autor; és un plat a taula que tindràs tota la vida. I sempre dic que a un editor l’hem de valorar pel que ha escollit editar, no pel que no ha decidit editar. Se l’ha de valorar pel que escull. Si se l’hi ha escapat un llibre, benvingut sigui, però els llibres que ha decidit han d’estar bé.

Es pensa també amb la projecció de l’autor o només en el present més immediat?

No. L’editor normalment tendeix a pensar en termes de quins són els autors que creu que amb el temps podran créixer i quins són els textos que tenen possibilitats, com el bon vi, de seguir millorant. En canvi, hi ha altres editors que no tenen tan clar quina serà la vida creativa d’aquest autor. Jo crec que un bon editor ha de ser capaç de mantenir els seus autors i aconseguir que aquests autors tinguin cada vegada més lectors. Aquest és el secret: s’ha de fer un bon equip.

Escriptors “El motor de l’autor és la seva il·lusió”