Els raràmuri, els que “caminen veloços”, la “columna del món”

A Mèxic, a la serralada Tarahumara, hi habita un dels pocs pobles indígenes que s’ha mantingut apartat de l’home blanc i ha conservat les seves arrels mil·lenàries. Són els raràmuri, els que caminen veloços, els dels peus alats...

Santiago Tejedor, periodista i escriptor, confessa que es va enamorar del verb viatjar ja fa molt de temps. “Viatjar és una bona manera d’aprendre, però també és la millor manera de desaprendre”. I és que aquest viatger incansable va presentar ahir a la Universitat Autònoma de Barcelona el seu nou llibre titulat Amara: Un viaje tras las pisadas del pueblo rarámuri (UOC), que va ser el resultat del viatge que va fer Tejedor a Norogachi, a l’estat de Chihuahua (Mèxic), i que li va permetre conèixer ben de prop els raràmuris, convivint amb ells durant un mes. Era un cabochi (literalment, el que té aranyes a la cara), mot raràmuri amb la qual els raràmuri qualifiquen l’home blanc. Utilitzant les paraules del propi autor, aquest llibre pretenia “donar veu als que no la tenen i mostrar una part del món sovint oblidada”. La conferència va apropar el públic a la realitat d’aquesta comunitat i ho va fer al ritme de la música d’Utara i la Virginia, que van interpretar mitja dotzena de cançons tradicionals índies amb flautes i tambors.

La columna del món

Els raràmuri s’autodenominen la columna del món. Segons la seva cosmogonia, que han anat conservant oralment, al principi, el món estava format per dues basses d’aigua. Va ser llavors quan el poble raràmuri va començar a dansar i a dansar fins que l’aigua es va transformar en terra i, posteriorment, en les muntanyes. Per això un dels lemes dels raràmuri és “dansar o morir”, ja que han de seguir trepitjant el terra ben fort per tal de mantenir tota la maldat sota els seus peus. I és que els raràmuri tenen molta por a la mort. Tradicionalment enterraven els difunts amb les seves eines habituals per tal que les poguessin utilitzar a l’altra vida i tot seguit abandonaven o cremaven la casa on havien deixat aquest món.

Una tradició mil·lenària

El poble raràmuri és sens dubte posseïdor d’una cultura fascinant. La seva celebració principal és el Rarapija, un esdeveniment on els homes fan una cursa mentre van xutant pedres amb el seu calçat rudimentari format per una sola de pneumàtic lligada a un cordill. Les dones celebren una festa similar, la Larigueta, però en comptes de córrer xutant les pedres, les colpegen amb un bastó.

I tot això perquè els raràmuri conformen un poble que consagra la vida al caminar i al córrer, fet que els ha permès guanyar maratons arreu del món. Aquesta manera d’idolatrar el córrer es veu ben clarament si analitzem la forma en què caçaven originalment. Antigament, un grup de tres o quatre raràmuris envoltaven la seva presa i la perseguien. La persecució podia durar hores, fins i tot dies. No deixaven de córrer fins que o bé l’animal moria de l’esforç o bé queia en un dels paranys que prèviament havien col·locat a enclavaments estratègics.

Eyé, l’amor

Els raràmuri entenen el matrimoni i, en extensió, l’amor, d’una manera ben diferent a la nostra. Per poder casar-se han de complir tres requisits: entendre el concepte de fidelitat, estar disposats a compartir-ho tot i han de ser capaços de treballar de manera autònoma. Quan es veuen capacitats per complir aquestes premisses bàsiques comencen a coquetejar. Els homes llancen una pedra (petita) a la noia que els interessa i aquesta els hi torna si està interessada en començar una relació. En cas positiu la parella es trasllada a viure a la casa dels pares d’un d’ells i s’hi estan uns dotze mesos, com a prova.

Quan arriba el moment de tenir els fills, en comptes d’efectuar un part convencional, les raràmuri donen a llum dretes, agafant-se a un tronc com a únic suport. El cordó umbilical es talla amb una pedra o un tros de canya, però mai amb un ganivet, ja que això propiciaria que el nadó es convertís en un assassí quan fos més gran.

Un diumenge a Norogachi

Santiago Tejedor també va explicar a la presentació del llibre com era un diumenge a Norogachi, la localitat on va residir: “un diumenge allí és tot un espectacle”. Els raràmuri van a missa a l’església de la plaça principal. Primer se celebra l’eucaristia en castellà i després en la llengua raràmuri. La segona sessió sempre és més reeixida que la primera, malgrat que des de ja fa diversos anys s’està apostant per l’educació bilingüe en castellà i raràmuri.

Al sortir de l’església té lloc una assemblea encapçalada pel Siriane, una espècie de governador que resol els conflictes que es puguin haver produït en el transcurs de la setmana. Una encaixada de mà és suficient perquè les dues parts afectades es comprometin a complir la sentència. I rarament trenca aquest pacte perquè saben que el dia en què no puguin resoldre els problemes a la manera raràmuri ho hauran de fer a la manera dels cabochi (els homes blancs) i tota la comunitat raràmuri en sortiria perdent.

El governador és escollit entre tota la col·lectivitat, després que cada membre proposi un candidat. Quan s’arriba a un consens més o menys ampli, s’investeix el governador durant un temps indefinit, que acabarà quan aquest ja no pugui complir les seves obligacions. El governador no cobra, no el pot negar ningú, ni tampoc fa campanya per sortir escollit.

El Kórima

Els raràmuri no esperen ni demanen res. Ajuden de manera desinteressada. Aquesta és la seva obligació: el Kórima. Quan un del membres d’una comunitat necessita ajuda, els seus veïns acudeixen a donar-li un cop de mà, en silenci, ja que aquest element també forma part de la cultura raràmuri, un poble que mai interromp la conversa d’un dels seus conciutadans. Un cas curiós que val la pena esmentar és que la comunitat de Norogachi disposa d’un telèfon, però no l’utilitzen gairebé mai. En comptes d’això, de tant en tant, els raràmuri es desplacen fins a la casa on es troba el telèfon i es queden quiets al seu davant, esperant que algú truqui, en silenci, sols, ja que el silenci va lligat a la soledat. En Santiago Tejedor explicava que quan va demanar consell per arribar al cor del poble raràmuri la resposta que va obtenir va ser la següent: vés amb els ulls molt oberts, les orelles molt obertes i la boca molt tancada”.

Sens dubte, Tejedor va aprendre moltes coses d’aquest viatge, una aventura que el va portar a trepitjar l’Amèrica Llatina per enèsima vegada i el cas és que ja està a punt per marxar de nou. “Aquesta vegada, segurament, aniré a Colòmbia”, diu. I és que aquest docent enamorat dels viatges intenta fer una escapada cada any per conèixer noves realitats i estar en contacte amb noves cultures. Però sempre fent honor al seu lema: “Tu no has de buscar el viatge; el viatge et trobarà a tu”.

Entrevista a Santiago Tejedor a Els Matins de la UAB