*Apunt: El text següent és totalment fictici; no s’ha basat en fets reals ni està inspirat en cap persona o moment en concret. És, tan sols, una petita història en homenatge al musical Cop de Rock i al rock català.
Quin dia, dijous passat! Va ser més que un bon dia ja que finalment, després de tant de temps esperant-ho, havia arribat el moment d’anar a veure el musical Cop de Rock. El matí em va passar molt ràpid i la tarda, volant. Va ser un dia d’aquells en què els minuts corren gairebé sense ni adonar-te’n. Un dia d'aquells que recordaré tota la vida.
***
Eren les vuit del vespre i estava al metro amb la Júlia, la Núria i el Pau, els meus tres millors amics, més que la meva sang. La Pilar, en canvi, la noia que m’agradava, no havia pogut acudir a aquella cita que cap fan del rock català es podia perdre. Li vaig dir “Vine a la festa! Si no véns et perdràs una vetllada inoblidable. En canvi, si véns, ens ho passarem de conya! Però, malauradament, no la vaig convèncer.
La Pilar era una noia que vaig conèixer a l’Empordà l’estiu de fa dos anys. El seu pare treballava al far del sud d’aquell poble de pescadors i era un home d’allò més estrany. “El boig de la ciutat”, li deien alguns. Ella, en canvi, no s’hi assemblava gens; era encantadora i molt atractiva. Va ser amor a primera vista. “Envia’m un àngel”, havia demanat no feia gaire. I allà el tenia, davant meu. Com he fet sempre, li vaig explicar tot al meu amic Pau ja que havia de prendre una decisió ben aviat perquè no ens estaríem gaires dies a les platges de la Costa Brava. “Trepitja fort, nano! Dius que és l’amor de la teva vida? Doncs aprofita-ho, llença’t! Qui sap, potser mai trobaràs ningú com ella”. Aquell vespre també vaig trucar a la Júlia perquè m’aconsellés. Des que tinc ús de raó he compartit els meus problemes amb ella i no me n’he penedit mai. “No tinguis pressa, el món no s’acaba amb la Pilar. Hi ha tantes coses a fer que segur que no vindrà d’aquí”. Eren dos suggeriments molt diferents, contraris. És per això que vaig estar rumiant durant força estona, estirat a la sorra de la Miami Beach amb la vista perduda a l’infinit. La meva terra és el mar, vaig pensar. És aquí, on em sento més a gust, sense cap soroll que distorsioni els meus pensaments, només el murmuri suau de les onades, que acaricien la costa.
Després de una mitja hora llarga, em vaig aixecar. Estava decidit, tothom vol el que no té i jo no tenia xicota. Havia de parlar amb ella aquella mateixa nit perquè ja res podia apagar aquell foc al cor. En aquell moment havia d’actuar com un superheroi i no pas com un covard.
Vam quedar a la Taverna d’Old John, un local de mala mort, més petit que la presó del rei de França, molt a prop de la platja. Vam demanar dues copes de cava, encara que siguin de bar. No estava acostumat a beure però no crec que passés res per una copa ja que era una ocasió molt especial. El plat fort, però, va venir després del brindis. Em vaig esclarir la veu i li vaig dir: “Mira’m bé. Tu encens el meu foc i avui tinc es cor calent. M’he enamorat de tu, Pilar: els teus ulls glaucs, la teva pell de lluna, el teu somrís d’argent... Jo ho espero tot de tu. És més, estic boig per tu, Pilar. Ella somreia. Per un moment vaig pensar que no em contestaria però ho va fer: “Si et quedes amb mi aquesta nit, et ben juro que no te’n penediràs, em va dir a cau d’orella. I, certament, va ser una nit fantàstica.
Homenatge al rock català |
Però aquell moment, que semblava el millor de la meva vida, va durar ben poc. Jo me’n vaig tornar a la meva ciutat, Tarragona, i el temps i la distància van fer la resta. Un dia la Pilar em va dir que em volia veure i quan ens vam trobar, me la vaig trobar molt seriosa. “Abans que res, vull que et quedi ben clar que el que ara et diré només ho faig per tu”, va començar a dir. Allò no pintava gens bé. “Em sap greu”, va continuar ella, “però és inútil continuar. Sé que tu ho esperes tot de mi però això no pot ser; s’ha acabat”. En un primer moment em vaig quedar sense paraules i se’m van humitejar els ulls. “Clava’t una estaca o tira’t per un precipici i acaba amb tot plegat”, em deia una veu al meu interior. Però no ho vaig fer. Sabia que això podia passar. De fet m’ho hauria pogut fer molta gent, però mai tu. No em podia creure que m’hagués traït d’aquella manera.
Vaig marxar mossegant-me els llavis per no començar a plorar al seu davant. “Has perdut”, em va dir aquella veueta, persistent. La metamorfosi de la Pilar m’havia sorprès molt. Es veu que havia trobat una altra persona poc temps després que deixés l’Empordà.
***
“Tio, que ja hem de baixar!”, va dir-me el Pau, estirant-me de la màniga. I sí. Ja havíem arribat a la parada Paral·lel, de la línia verda. Vam sortir a l’exterior i ningú sabia ben bé on era el Teatre Victòria, però no va ser difícil de trobar-lo. L’entrada estava plena de gent amb ganes de passar una bona vetllada al son de les cançons de Cop de Rock. Tarragona m’esborrona; en canvi, Barcelona és màgica, vaig pensar, ja que té quelcom, potser un ambient agradable o potser una bellesa especial, que no té enlloc més.
Mentre fèiem cua per entrar, el Pau em va mirar seriós. “Abans, al metro estaves pensant amb la Pilar, oi?” Vaig assentir. “Treu-te-la del cap, tio. Sé que els homes estem condemnats a enamorar-nos i moltes vegades les coses no van bé, però hi ha més camins per agafar”. Podré tornar enrere i refer la meva vida?, vaig preguntar-li, preocupat. El Pau va forçar un somriure i em va donar uns copets a l’espatlla. Ja ens tocava entrar.
***
Unes hores després sortíem del Teatre Victòria amb un ampli somriure. Els ulls ens rillaven d’il·lusió ja que l’espectacle havia estat fantàstic. L’escenografia era trepidant, les interpretacions, magnífiques, les veus, brillants i la música, sublim. Ja era força tard, però vam decidir que ens esperaríem una estona més per fotografiar-nos amb els actors i actrius. N’estic segur que seguirem somiant en aquella vetllada durant molt de temps. Poc després em vaig acomiadar de la Júlia, la Núria i el Pau. Estava molt feliç: l’espectacle semblava haver-me curat el cor ja no notava el pes de la Pilar en ell. Ja era aigua passada. Vaig mirar-me el rellotge i vaig obrir els ulls com unes taronges. Era molt més tard del que m’esperava. Si no m’afanyava, perdria el tren de mitjanit.
Cantants i ballarins del musical 'A Cop de Rock' |
Fantàstic, Adrià. Me l'he llegit tot d'una tirada, que ja és dir.
ResponEliminaMolt bo!!!! Tant el musical com l'escrit. Sort de les negretes, que sinó se m'haguessin escapat algunes :-)
ResponEliminaPer cert, el protagonista, en Roger Berruezo, és del meu poble Maçanet de la Selva :D
Ens veiem!
BRAVO!!! Quina passada!! Enhorabona Adrià! Molt bo, molt ben escrit i molt emocionant... Vaig a compartir-ho!
ResponEliminaT'ho diu la Pilar de Cop de Rock :)
Mònica.
Moltes gràcies pels vostres comentaris, amics! Especialment me n'alegro molt que t'hagi agradat a tu, Mònica.
ResponEliminaEscriure aquest article era el mínim que podia fer per homenatjar la vostra feina, ja que el dia que vaig anar a veure el musical realment va ser memorable.
Ja transmetràs un "Moltes felicitats!" a tot l'equip.
Una abraçada,
Adrià
Impresionant, a mi tambe hem va ilusionar molt, molt curios i divertit!
ResponElimina||*|| Cop de Rock!! ||*||
Mare meva! és fantastic. És molt original, les paraules en negreta, o sigui, les cançons estan molt ben colocades dins la història... quin "currasso"!!! M'ha encantat!
ResponEliminaI Cop de rock, sou perfectes! I ho diu una que ha anat 9 vegades a veure la obra ;)
per cert... has mencionat TOTES les cançons?? per més que penso no trobo cap que te l'hagis deixat.... genial!
ResponEliminaMolt bé Adrià!:) És un bon homenatge com tu dius. A mi també em va encantar Cop de rock! Ja ho saps ;) Un petó!
ResponElimina