diumenge, 20 de març de 2011

Jesús Badia: "La música és, primer de tot, comunicació"

Opinió 
Parlem de música, educació i universitats amb Jesús Badia Masgrau, actual director de l’orquestra de la Universitat Autònoma de Barcelona.  
Jesús Badia, director de l'orquestra de la UAB

On va realitzar els seus estudis musicals?
Vaig estar a l’Escolania de Montserrat i allí vaig fer cant, violí, piano i les matèries escolàstiques. Després em vaig graduar a Barcelona amb Xavier Turull. La direcció d’orquestra la vaig començar amb Ros-Marbà. També he estudiat composició amb David Padró i Agustí Charles.  Amb tot, part dels meus estudis són autodidactes.
Sempre ha volgut ser director?
Sí, tenia clar que volia ser director d’orquestra des que era ben petit. Quan vaig acabar violí no em veia convencent a cap auditori amb l’instrument. Però la vida no m’ha portat per aquí ja que faig més de pedagog.
Així que es dedica més a la pedagogia que no pas a la direcció?
Sí. Faig classes de violí, harmonia i conjunt instrumental a Sallent i a Sant Joan Vilatorrada però he voltat molt amb aquesta feina. Vaig ser professor a l’Escolania de Montserrat, a Igualada i a Berga, entre altres; a escoles privades i a escoles públiques. De fet vaig començar als 16 anys.
Però també dirigeix diverses orquestres.
Així és. Ara porto una orquestra de joves al Bages, la de la UAB i faig coses esporàdiques.
I què me’n diu de dirigir una coral?
A mi sempre m’ha interessat més la part de direcció orquestral que no pas la coral. Tampoc no m’ha atret mai la banda. El cor m’interessa per a fer repertori simfònico-coral més que dirigir-lo sol.

En general, cada any hi ha més nivell a l’orquestra de la UAB

Com va començar el projecte d’orquestra de la UAB?
Aquesta orquestra va començar com a orquestra de la facultat de medicina amb assaigs els dissabtes.  Anys més tard, en Joan Casals, juntament amb el vicerectorat va crear de nou l’orquestra però sense assignar-la a cap facultat concreta i em va proposar de fer la part més tècnica i els parcials de corda.  Al principi hi tocava com a concertino.
Per tant, en els seus inicis era una orquestra íntegrament formada per instruments de corda?
Al principi no hi havia vent, però a poc a poc s’hi va anar incorporant. Ara hi ha anys de tot,  i les famílies de vent són fluctuants. També ha pujat força el nivell perquè el país, en general, també té més nivell musical. Tot i així la gent s’hi està poc temps perquè o acaba la carrera o ve d’Erasmus o ja fa música a altres orquestres fora de la UAB, etc.
Com es va convertir en el director de l’orquestra de la UAB?
L’orquestra d’aquesta nova etapa va començar el gener del 1997 i jo vaig agafar la direcció durant el curs 2001-2002. És una feina emparentada amb la pedagogia que exerceixo a les escoles de música però amb contacte amb gent més adulta.
Quins són els horaris d’assaig?
L’assaig d’orquestra és el dimarts de 13:00 a 16:00. De tant en tant, també hi ha alguns assajos extres.
Com tria les peces que toquen?
Trio el repertori en funció de la quantitat i el tipus d’instrumentistes que siguem i segons el que ens pugui ser més interessant. També treballem amb el cor de la UAB  per fer repertori conjunt.
I tot el que es toca és del gènere de la música clàssica?

És el nostre repertori habitual i “natural”. Malgrat tot també toquem alguns altres gèneres, com música més actual i, fins i tot, algun repertori més pop.
I de bandes sonores, en feu?
No, perquè les bandes sonores solen ser obres molt simfòniques i ens faltarien instruments, sobre tot vent metall, percussió, etc.  La nostra és una orquestra més de càmera que no pas simfònica.

“L’orquestra és un punt de trobada per totes aquelles persones que, tot i estudiar carreres diferents tenen un nexe en comú: la música”

Hi ha veritable nivell musical?
Aquí es combinen les dues coses, sobretot amb els instrumentistes de corda: els que tenen poc nivell tècnic i els que en tenen més, però tots tenen veritablement interès per a la música. Alguns han tingut poques ocasions de tocar en una orquestra i els és bo passar pel repertori clàssic. En el cas del vent, depèn dels anys. Però a vegades hi ha molts clarinets i flautes i la capacitat d’absorció de l’orquestra per aquests instruments és menor. Per tant, tens més on triar. Tot i així hi ha poques sol·licituds per entrar a l’orquestra  tenint en compte que la UAB té 30.000 habitants.
I què me’n diu del nivell d’exigència?
No n’hi ha pas gaire. L’orquestra és una agrupació per passar-s’ho bé, un punt de trobada per totes aquelles persones que estudien coses diferents però que tenen un nexe en comú: la música. Tot i així, l’orquestra i també la coral requereixen un mínim de nivell, entre un 1r i un 2n de cicle de grau professional per a poder interpretar un repertori amb un mínim de dignitat.
El temps que inverteix surt compensat?
Jo crec que no és gaire productiu si pensem en termes de nivell musical i de resultats finals, perquè cada any s’ha de començar de zero i hi ha molta gent que ve només l’últim any de carrera. De manera que quan la gent s’ha engranat ja es dissol l’orquestra i l’any que ve es torna a començar.  Si parlem en termes humans, el temps invertit és aleshores, extremadament positiu. Novament la música és l’excusa i el vehicle perfecte per a la comunicació.
Però n’està content i hi ha bon ambient, oi?
Sí, els assaigs són lúdics, perquè no és una orquestra professional, però també cal metodologia i una mica de disciplina d’assaig perquè tard o d’hora el treball s’ha de presentar en públic i ha de ser digne.
“El que m’apassiona molt de l’orquestra és la part humana que hi ha al darrere de la música”

Què és el que menys li agrada de la seva feina?
El que més costa d’assumir és la falta d’assistència ja que l’assaig mai rendeix en la seva totalitat. Hi ha gent que entra més tard perquè acaba les classes a les dues, gent que ha de marxar perquè comença el torn de tarda, etc. Però només això, el tema horaris que és molt complex.
I el que més l’entusiasma?
El que m’apassiona molt d’aquí és la part humana, perquè la gent que ve ho fa perquè té ganes i vol conèixer gent a través de la música. Els Erasmus també són molt interessants, habitualment. De fet, hi ha persones amb qui mantens el contacte un cop han acabat el període de la UAB. Una altra cosa satisfactòria és que gent que havia deixat la música molt de banda, es revifa amb l’orquestra i acaben fent les proves a centres d’estudis superiors i dedicant-s’hi. La situació geogràfica de l’Autònoma, en aquest marc tan natural, ajuda també a donar un ambient més lúdic, distès i natural. És un altre al·licient.
I ha tingut problemes a l’hora de realitzar la seva feina? Hi ha hagut el cas de tenir cap alumne amb dificultats?
No m’he trobat mai el cas d’un alumne discapacitat però crec que no hi hauria cap problema.
Què en pensa del pla Bolonya?
En el pla Bolonya, com en tot hi havia detractors i gent a favor però no em puc posicionar ni a favor ni en contra perquè no sé ben bé tot el que proposa. Però, al cap i a la fi, els plans d’estudis es van derogant i repetint. És com un cicle on l’únic que canvia són els noms. La diferència que he pogut notar és la distribució de les setmanes, ja que abans n’hi havia una on tothom feia festa i ara és variable i també ha canviat el nombre de crèdits de lliure elecció, tot i que ara la gent ja no ve tant pels crèdits sinó per passar-ho bé.
I hi ha relació entre les diferents orquestres de les universitats catalanes?
Hi ha un cicle de cors i orquestres universitaris però no coincideixen en un mateix moment; és una roda de concerts. A l’orquestra de la Pompeu li passa una mica el mateix que la de la UAB, que són pocs i intermitents. La UB al contrari, no li cal organitzar res perquè ja són prous. I a part si nosaltres anéssim a la UB seria una absorció descarada. No podríem competir en res: ni en nivell ni en quantitat.
“Els plans d’estudis es van derogant i repetint. És com un cicle on l’únic que canvia són els noms”

Potser un intercanvi incentivaria els músics.
De fet en vam fer un,  amb la universitat Carlos III de Madrid. Però tampoc no sé si la gent s’apuntaria si els digués d’anar a fora a fer un intercanvi. Tampoc tenim infraestructura per fer una cosa d’aquestes de gran volada.
Com veu l’estat actual de la música clàssica?
Jo penso que no s’està perdent tot i que hi ha veus molt dramàtiques al respecte. Una cosa és el tema de la indústria discogràfica però també cada vegada han sorgit més cases que fan un producte més especialitzat. El tema de la música clàssica jo crec que és etern. En aquests moments, tenim un cas ben especial i paradoxal com és el de Veneçuela. Com diu Simon Rattle,  “Si alguna cosa ha de salvar la música clàssica en el món serà Veneçuela”,  perquè a Veneçuela el problema social és molt punyent i als nois i noies els hi va la vida poder tocar en una orquestra. Per això tenen un nivell increïble; o estàs al carrer ¾amb tots els problemes de desestructuració social que això comporta¾ o estàs a l’orquestra. La música, allà, és un nexe de cohesió, un vehicle excel·lent  per resoldre conflictes socials.
Però també és cert que la música clàssica ha absorbit, avui en dia, altres tipus de música, com el jazz, el flamenc o les músiques ètniques.
 La qüestió és donar-se la mà, no cops de colze. Si hem estat aquí 500 anys fent una cosa cultural transcendent i de gran valor no ho matarem ara amb 10 o 15. També és veritat que històricament s’ha considerat que la música era una cosa elitista però, ara, ja ningú posa en qüestió que la música agrada a tothom sempre i quan se li doni la possibilitat de conèixer-la i conèixer-la bé. El jazz, per exemple, es troba en un moment esplèndid. En aquest país tenim molt bon jazz i molt bon rock. Aquí a Catalunya no tenim res a envejar a cap altre territori.

“El tema de la música clàssica jo crec que és etern i ho serà la resta de la vida. La qüestió és donar-se la mà, no cops de colze”

I com veu la relació de la música en l’ensenyament?
Amb preocupació. De fet, aquest any s’acaba la possibilitat de cursar la carrera universitària de magisteri musical. És un pas enrere important. El Pare Ireneu Segarra, de l’Escolania de Montserrat, va elaborar un mètode d’ensenyament universal per apropar la música a tothom, però perquè això funcioni, cal que s’apliqui bé i amb qualitat a les escoles d’ensenyament bàsiques. Si eliminem el professorat especialitzat, la cosa trontolla. També és preocupant que no s’impulsin la dansa o les altres expressions artístico-culturals. Tard o d’hora, aquest sistema educatiu haurà de canviar.
I quin tipus d’escola de música recomanaria a un nen que volgués començar aquest tipus d’estudis?
De les quatre branques que hi ha per aprendre música (escola pública, privada, centre integrat i conservatori), recomanaria que la gent esculli la més adient atenent a la intensitat amb què es vulguin prendre els estudis musicals. L’escolania de Montserrat, per exemple, és un bon lloc, molt únic, si tens una certa perspectiva musical i vols encaminar-te en aquest món. En un primer estadi de l’estudi musical, sóc més partidari de fer-lo al teu entorn natural per estar al màxim de còmode possible. Com més a prop estiguis del lloc on estudiïs més bé es pot desenvolupar la comunicació social. Després, si convé, ja te n’aniràs a perfeccionar la música a l’estranger amb grans mestres, però al principi millor que no. Per altra banda, si vas a l’Escolania ha d’interessar-te molt perquè hi ha un allunyament de la família en una edat molt important pel teu desenvolupament. Però a qualsevol escola de música hi ha professorat excel·lent.
I creu que hi ha algun instrument en particular pel que haurien de començar a estudiar?
No. Que el nen toqui un instrument o un altre és indiferent mentre entengui el tipus de llenguatge, el treball en equip, la col·laboració, la qüestió social, etc.
Parlem de la música actual.  Li agrada?
Bé, no hi estic gaire posat i m’interessa relativament poc tot i que hi ha grups que m’agraden, com els Manel, Els Amics de les Arts i cantautors com el Serrat. Aquests tres exponents són clars exemples de comunicació mitjançant un llenguatge que tots entenem i parla de nosaltres. Tot el que sigui comunicació està perfecte i si una música és suficientment comunicativa ja està bé. Benvingut sigui tot; com més serem més riurem.
“Si una música és suficientment comunicativa ja està bé. Benvingut sigui tot; com més serem més riurem”

Però la música també tenia lloc, fins fa poc temps, a programes televisius com Operación Triunfo.
Aquí ja no hi estic tan d’acord en qualificar-los de programes musicals. Són productes bàsicament comercials i que mouen molts diners. Donar la imatge que una cosa es pot coure en dos minuts en comptes de les dues hores que necessita realment, és una mentida. Operación Triunfo no és Gran Hermano, que és una cosa més trista encara, però anava en camí.
I, finalment, quina és la seva peça musical preferida?
És molt complicat triar-ne només una, perquè és qüestió d’estats d’ànims. Avui m’apassionarà molt Brahms, demà Guillaume de Machaut, etc. Ara m’agrada molt la Missa en Si menor de Bach perquè l’estic escoltant de nou. Bé, de Bach no hi ha res desaprofitable, però també m’agrada molt la música del s. XX com Schöenberg, Ligeti... Amb això vull dir que la música anomenada clàssica m’agrada tota. Sóc molt eclèctic en aquest sentit.

2 comentaris:

  1. Crec que a nivell d'ensenyament s'haurien d'incentivar més les assignatures artístiques, ja sigui la música, dansa, pintura. Totes aquestes disciplines estimulen la creativitat, sensibilitat..., també requereixen una certa disciplina, treball en equip, valors molt necessaris en la societat d'avui dia. Està clar que a les escoles s'hi va per a aprendre, per fomar-se intel·lectualment, però amb les assignatures artístiques pots arribar a desenvolupar una part de tu mateix que segurament amb altres assignatures no podries assolir.

    Marian

    ResponElimina
  2. Estic totalment d'acord amb tu Marian. L'educació és el que defineix els comportaments d'una societat i les assignatures artístiques fomenatrien un tarannà molt positiu tan socialment com intel·lectualment. En canvi, però, sembla que aquest tipus d'assignatures es considerin de rang inferior. Però bé. Nosaltres no hi podem fer res. El que està clar, però, és que l'art és una cosa grandiosa i és bàsic en les nostres vides ja que participa en el nostre dia a dia. Estaria bé que ensenyessin a valorar-lo des de les escoles.

    Adrià

    ResponElimina