diumenge, 4 d’octubre de 2015

Crítica de ‘Jack’, d’Edward Berger

Opinió 
Els joves actors Ivo Pietzcker i Georg Arms.

Sovint, quan se’ns pregunta quina és la funció que ha d’acomplir el cinema ens trobem amb dos tipus de respostes contraposades. Per a uns, el cinema és quelcom que ens ha d’ajudar a evadir-nos de la realitat; per a d'altres, tot el contrari, doncs defensen que el cinema hauria de fer que, precisament, ens capbusséssim de ple en la realitat i, a partir d’aquí, guiar-nos per mostrar-nos les costures més subtils d’aquest teixit en canvi permanent que s’anomena societat. Així, si seguim aquesta dicotomia podríem dir sense equivocar-nos que Jack pertany, sense cap mena de dubte, en aquesta darrera categoria.

El realitzador alemany Edward Berger filma amb nervi i gust l’odissea del Jack que dóna nom al film i el seu germà petit, Manuel, que hauran d’actuar i pensar com a adults si volen sobreviure en un Berlin inhòspit després que la seva mare desaparegui de la nit al dia sense deixar rastre. Però Jack no és un Ulisses, doncs el seu problema no acaba de ser el tornar a casa, sinó el com mantenir la moral alta a mesura que passa el temps i no sap res de la seva mare. Així, l’única sortida que veu possible és la de posar totes les seves forces en l’esperança de recuperar una llar i una família tan escapçades que gairebé semblen impossibles de reconstruir.

Cal destacar les potentíssimes interpretacions que Berger arranca dels dos joves protagonistes, els debutants Ivo Pietzcker i Georg Arms, que retraten amb convicció el procés de la pèrdua de la innocència, en part gràcies a una fotografia que ens guia en tot moment i que es mimetitza amb la fragilitat i la impotència que acompanyen a la jove parella en un crescendo desenfrenat. De fet, tots els elements cinematogràfics, incloent-hi les interpretacions i una subtil banda sonora semblen fugir de la bellesa i l’emotivitat que tant caracteritzen el cinema social a favor de la cruesa de la realitat.

Jack és, doncs, una pel·lícula valenta que aconsegueix sense trucs efectistes fer un retrat a l’hedonisme i la immaduresa que envolten a totes aquelles persones que no estan preparades per assumir responsabilitats, i menys encara quan aquestes responsabilitats arriben en forma de fills a una edat prematura. Així, Berger no només vol treure’ns la bena dels ulls i fer-nos veure allò que no ens és còmode, sinó que vol que els mantinguem ben oberts fins a l’incisiu i encertat final que actua com a clímax d’aquest fosc viatge cap a una de les parts més dures i míseres del temps que ens ha tocat viure.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada